Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.
Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.
Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.
L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) és l’arxiu històric que conté el fons documental de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, a més d’altres fons històrics espanyols. L’antic Arxiu Reial de Barcelona acumula entre les seves parets més de set segles d’història.
El rei Jaume II d’Aragó va crear el 1318 l’Arxiu Reial de Barcelona amb l’objectiu d’unificar els fons de tots els territoris de la Corona. Al principi s’hi van custodiar principalment escriptures referents al Patrimoni Reial, així com documents de govern i justícia. Durant la monarquia borbònica es va modernitzar l’edifici (1738), es va aprovar un nou reglament intern (1754) i va passar a anomenar-se Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Amb el canvi de nom es va iniciar la tasca d’incorporar al fons de la Corona d’Aragó els arxius d’institucions de l’Antic Règim.
Fins l'any 1993 la seva seu va ser el Palau del Lloctinent, un edifici construït entre 1549 i 1557 com una ampliació del Palau Reial Major de Barcelona. Posteriorment la majoria de documents, així com la tasca de recerca, conservació i custòdia, es van traslladar a l’actual seu del carrer dels Almogàvers. La seu històrica es manté per a la difusió, a través de cursos i exposicions, i per a actes protocol·laris.
Des d'un manuscrit del segle X, a les Actes del Consell de Govern de la Generalitat republicana, passant pels arxius i fons personals de noms il·lustres de la societat catalana dels segles XIX i XX com Francesc Macià, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors o Carles Riba. Des del 1980 l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) és la institució encarregada d'aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental del país.
Com a arxiu general de l’administració, l'ANC ingressa, recupera i gestiona la documentació que genera l'acció política i administrativa de la Generalitat de Catalunya. Com a arxiu històric nacional, es dedica a la recuperació de la documentació clau per al coneixement del nostre passat.
A banda dels arxius procedents d’administracions, d’associacions i fundacions i de l’Església, en els seus més de 900 fons i col·leccions documentals destaquen especialment els fons personals i les col·leccions de manuscrits, pergamins i impresos.
La història de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’inicia el 1936, durant la República, i es reprèn amb el final de la dictadura franquista. L’actual seu de Sant Cugat és un modern edifici que disposa de les darreres tecnologies per a garantir la millor conservació dels documents.
L’antic Molí de la Vila de Capellades, un dels més importants de Catalunya i de l’Estat, és avui el Museu Molí Paperer. La seva missió és doble: per una banda, difondre el patrimoni històric i industrial d’aquesta activitat des del segle XIII i fins a principis del XX; per l’altra, donar continuïtat a l’activitat artesana del paper fet a mà.
Als segles XVIII i XIX un entorn ben comunicat i amb abundància d’aigua van convertir Capellades en capital del paper, amb noms il·lustres com els Soteras, els Romeu, els Guarro, els Serra i els Romaní. L’altíssima qualitat dels seus productes va ser apreciada per clients del país i també per les colònies d’ultramar.
Les eines, maquinària, caràtules, tampons de fusta i diferents varietats de paper exposades al museu són els testimonis d’aquesta tasca industrial. A aquests objectes cal sumar-hi la conservació i nou ús dels edificis dels molins, i nombrosa documentació sobre la tecnologia i l’art del paper.
Integrat a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, durant els darrers anys el Museu Molí paperer s’ha convertit també en punt de trobada de professionals que exploren les possibilitats del paper com a matèria artística.
Treball en equip, esforç i esperit d’autosuperació. Aquests són els valors que encarnen els Castells, una pràctica cultural amb més de 200 anys d’història i declarada el 2010 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Les dades més antigues d’aquestes torres humanes es remunten al segle XVIII: les torres formades per dues o tres persones eren la culminació del Ball de Valencians, propi de les festes majors de les comarques de Tarragona. Quan aquestes construccions es van independitzar de la resta del ball van néixer els Castells com a exhibició amb caràcter propi.
La seva popularitat ha viscut diferents etapes. Després de consolidar-se al segle XIX, amb castells de fins a nou pisos d’alçada, la seva pràctica va decaure a inicis del segle XX, i va ressorgir durant la dècada dels 60.
L’època daurada dels Castells es va produir a partir dels anys 90 i fins l’actualitat. Hi han contribuït la creació de noves colles de perfil jove i multicultural, l’assoliment de noves i espectaculars construccions, i la retransmissió de les exhibicions castelleres per televisió.
Actualment es comptabilitzen més de 100 colles als Països Catalans, amb més de 12.000 castellers, superant els 12.000 castells enlairats cada any.
Durant la Setmana de Corpus la capital del Berguedà es transforma amb la celebració de la Patum, una festa popular única a Catalunya que s’ha mantingut pràcticament sense cap interrupció des del segle XV.
L’origen d’aquesta tradició, que l’any 2005 va ser inscrita per la UNESCO a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, es remunta als entremesos, representacions parateatrals que formaven part de les processons medievals del Corpus.
Els dies centrals de la celebració són el dijous i el diumenge. Al migdia la Patum és més reposada i solemne, mentre que la de la nit és més festiva i participativa. Els principals personatges i moments de la festa són el tabal, els turcs i cavallets, les maces, la guita, l'àliga, els nans vells, els gegants, els nans nous, els plens i el tirabol.
El moment culminant de la Patum són els plens, que converteixen la plaça Major de Berga en un infern de foc. Els principals protagonistes de la festa ballen seguint el ritme del tabal i de la música que Joaquim Serra va composar a finals del segle XIX.
Pa, vi i oli. L’essència de la dieta mediterrània, compartida per ibers, celtes, grecs, romans, bàrbars i àrabs es basa en aquest trident. Una combinació d’aliments senzilla, variada i equilibrada que al llarg dels segles, i sense perdre la identitat pròpia, s’ha anat enriquint amb l’aportació i el mestissatge de cultures mil·lenàries.
Així, des d’Orient Pròxim i Mitjà van arribar els cereals, les llegums i moltes fruites i verdures com la pastanaga, la ceba o la poma. Des d’Europa, la col o els espàrrecs. D’Orient Llunyà, els cigrons o l’albergínia. Del Sud-est asiàtic i Oceania, l’arròs, el pebre o la canya de sucre. D’Àfrica, el meló. D’Amèrica, la patata o el tomàquet.
L’existència d’aquesta alimentació és deu, en bona part, a les característiques del territori, sec i accidentat de la conca del Mediterrani, on l’olivera, la vinya i els cereals s’adapten a la perfecció. Hortes i petits boscos complementen el paisatge, juntament amb un clima càlid.
Des del 2010 la dieta mediterrània és considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Una de les motivacions de la candidatura, presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, era protegir aquest saludable model alimentari enfront dels canvis socioculturals fruit de la globalització.
Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.
En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.
Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.
