La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Ocupades per l’home des dels inicis del Paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà el formen diversos abrics o coves (la de l’Arbreda, la de Mollet i el Reclau Viver).
Els estudis que s’hi han fet revelen que ens trobem en un dels millors jaciments de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. Fa uns 200.000 anys (Paleolític mitjà) els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys) hi van viure els neandertals i finalment, durant el Paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent a l’actual.
Entre les troballes més importants, destaca el crani localitzat el 1973, que és la resta d'humà modern més antiga de Catalunya (té 22.300 anys d’antiguitat).
Les primeres excavacions arqueològiques les va iniciar Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX. Ja al segle XX les va continuar el doctor Josep Maria Corominas (1943) i actualment hi treballen investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual parc.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
Des del 1992, ha anat guanyant terreny una nova Barcelona, que atrau arquitectes de renom i es postula com a referent del disseny. Hi trobem la Torre de Collserola, de Norman Foster; L'Auditori, de Rafael Moneo; el TNC, de Ricard Bofill; o el Pont de Bac de Roda, de Santiago Calatrava.
La Vila Olímpica i l’Anella Olímpica amb el flamant Palau Sant Jordi, obra de l'arquitecte japonès Arata Isozaki, han deixat pas a altres símbols de la Barcelona contemporània.
I és que barris sencers de la ciutat es vinculen a una arquitectura postmoderna, com per exemple el 22@, un districte de Barcelona dins del barri industrial del Poblenou que està creant un nou model urbanístic basat en la tecnologia, eficiència i sostenibilitat. Presideixen la zona la Torre Agbar, de Jean Nouvel, i el nou Museu del Disseny de Barcelona, ubicat en un singular edifici a la Plaça de les Glòries.
Un altre nucli de modernitat és al cor del Raval, a la confluència del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els dos centres recullen l’essència de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
Com era la vida a la Catalunya de fa 7.000 anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de La Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics de Catalunya i un jaciment excepcional: és l’únic de la Península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.
L'any 1994, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com a nivell subaquàtic. Les eines de fusta localitzades son arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs, també de fusta, d’aixes, falçs i tiges de fletxa. El paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics.
Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors. Aquests, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
