Memòria i Avantguardes

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Joan Miró (1893-1983) és considerat un dels artistes més influents del segle XX. El seu estil únic i original, marcat per les formes simples, els colors elementals i l’experimentació amb nous materials, l’ha convertit en un referent per a molts creadors.

Amb tan sols 14 anys, va començar els estudis de comerç per indicacions del seu pare, que va acceptar que, paral·lelament, es matriculés a classes nocturnes de dibuix a La Llotja de Barcelona “com un passatemps”.  Va ser el 1911, durant l’estada a Mont-Roig del Camp per recuperar-se d’una malaltia, que va decidir fermament ser pintor. Ni la projecció internacional, ni les estades a París, Nova York o Japó l’allunyarien mai dels paisatges del Baix Camp, claus per a la seva vocació artística i font d’inspiració, com tampoc de les seves arrels catalanes.

Després d’una primera etapa artística amb influències fauvistes, expressionistes i cubistes (Retrat de nena, 1919; La masia, 1920) l’estada a París el posa en contacte amb el surrealisme i el dadaisme, i la seva pintura evoluciona i s’allibera del convencionalisme i l’academicisme. En la seva particular visió surrealista, Miró s’inspira en l’irracional i transforma els objectes i els personatges en símbols i formes que mesclen allò geomètric amb allò orgànic. El carnaval d’Arlequí (1924) i El gos bordant a la lluna (1926) són títols molt significatius.

L’inici del reconeixement internacional de la seva obra, amb la compra de peces per part del MoMA de Nova York el 1928, coincideix amb la seva etapa més rebel, marcada pel desig de “matar” la idea clàssica de pintura. I és que durant tota la seva vida experimentarà amb noves tècniques i expressions com el collage, els gravats, la ceràmica, els tapissos, l’escultura, l’escenografia, basculant constantment entre la figuració i l’abstracció. A partir dels anys 60 inventa un nou llenguatge, on la seva mitologia característica (dona, ocell, estel, lluna i sol) adquireix una significació molt explícita (L'or de l'atzur, 1967).
Fugia del protagonisme públic, refugiant-se sovint en el seu estudi de Palma. Això no és impediment perquè Miró expressi la ràbia i sensibilitat pels grans esdeveniments de la seva època (la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial) a través de la seva obra: Natura morta del sabatot (1937) o la sèrie Constel·lacions (1939-1941). I fins i tot en els anys de consagració internacional, amb retrospectives als museus més prestigiosos, no s’atura el seu esperit combatiu. En són un exemple les teles que va cremar i foradar el 1973 en protesta contra la repressió franquista.

Una de les millors col·leccions de l’obra de l’artista es troba recollida a la Fundació Joan Miró de Barcelona, que va obrir les seves portes el 1975. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA i al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm, entre d’altres.

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista, difícil de catalogar, va treballar amb multitud de disciplines: la música, el teatre, el cinema i, fins i tot, la màgia. Malgrat tot, va ser pràcticament un desconegut fins al 1970, en què va publicar Poesia rasa.

El tret d’inici de la seva carrera és al 1948, quan va participar en la fundació de la mítica revista Dau al Set, una publicació que suposava l'adopció plena del surrealisme en el terreny artístic i literari. És d’aquesta època el llibre Romanços del dragolí (1948), que destil·la ironia i molt d'humor. També comença a escriure teatre de línia dadaista, dos guions cinematogràfics i, fins i tot, una peça de ballet.

Als anys cinquanta, la poesia de Brossa cada cop més reflectia les qüestions socials, la denúncia política i les teories marxistes. Fruit d'aquest gir són les publicacions Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i selva (1953) i els deu llibres d'odes sàfiques. El seu teatre també va ser compromès, amb formes populars com el quadre de costums: Cortina de muralles o Or i sal en són alguns exemples.

A partir dels seixanta, la plasticitat va agafar cada vegada més força en l'obra de Brossa. El poeta manipulava els objectes per representar el concepte (poemes visuals). La col·laboració amb artistes plàstics va ser, doncs, inevitable. Va treballar amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Amb tot, Brossa no va abandonar mai el poema escrit. Són d’aquest moment Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75), poemes curts i lúdics.

Va ser després de la mort de Franco que la popularitat de l'artista va créixer sense parar: premis i distincions, una exposició antològica a la Fundació Joan Miró i una gran projecció internacional. La seva obra va començar a tenir presència física a Barcelona, a través d'alguns poemes visuals corporis, com Barcino (1991-1994), davant la Catedral de Barcelona, i també amb la inauguració de l'espai de creació Brossa Espai Escènic.

L'artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho. Després de la seva mort el seu llegat va passar a la Fundació Joan Brossa, que l’ha cedit en dipòsit al MACBA.

Des del 2004, la Masia de Can Serra de Sant Adrià de Besòs acull el Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC) que actua com a centre de recerca i difusió de la memòria migratòria de Catalunya. Per fer-ho, el museu ofereix una exposició permanent dividida en tres àmbits que utilitzen recursos museogràfics moderns, interactius i didàctics.

L’àmbit Humans en moviment mostra comportaments històrics dels moviments humans des de la prehistòria fins el segle XX. La visita continua a l’interior d’un antic vagó de tren de mitjans del segle XX: el Sevillano. Aquest espai vol retre homenatge a la generació protagonista de les migracions interiors del segle XX a Catalunya. Es completa amb els testimonis i records dels que en van ser viatgers. L’últim àmbit presenta les migracions del segle XXI, les que tenen lloc en un món globalitzat i en contínua transformació.

El MhiC disposa d’un centre de documentació i recursos. Part del fons són qüestionaris de memòria oral que poden omplir els protagonistes de processos migratoris.

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic, va ser per sobre de tot un amant de l’art en totes les seves expressions. Va experimentar en diferents gèneres i al llarg de la seva vida va guardar molta documentació relacionada. Eren tals les muntanyes de papers i materials diversos acumulades en el seu primer estudi al carrer Balmes que va haver de llogar un segon estudi per continuar emmagatzemant “petits tresors”.

Un any després de la mort de l’artista i seguint la seva voluntat, al 1999 va néixer la Fundació Joan Brossa per salvaguardar el seu llegat documental i difondre’l de manera rigorosa, posant èmfasi en el seu caràcter interdisciplinari. La Fundació promou la recerca, l'edició, la reedició, la traducció, la representació i l'exhibició de l’obra de Brossa.

Entre el patrimoni de la Fundació hi ha la biblioteca de Joan Brossa, formada per uns 6.000 llibres, nombroses revistes i catàlegs d'exposició. Se li suma l’arxiu personal del poeta format per uns 52.000 documents tan variats com manuscrits de la seva obra artística i literària, facsímils, galerades, correspondència, cartells, retalls de premsa, fotografies, etc. La col·lecció d'art de Joan Brossa, entre la que hi ha obres seves, però també obres d'artistes com Joan Miró o Antoni Tàpies, també pertany a la Fundació.

Al 2012 es va cedir en dipòsit la col·lecció, l'arxiu i la biblioteca al MACBA per assegurar la seva conservació i permetre'n una difusió més gran. Tres anys més tard, es va traslladar la seu de la Fundació -que estava a La Seca Espai Brossa- a la primera planta del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA.

L’escriptor Josep Pla és un dels prosistes més important de la literatura catalana del segle XX. Malgrat els seus viatges, no es va oblidar mai del seu Palafrugell natal. Per això, l'any 1973 va donar la seva biblioteca a una entitat de nova creació, la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, lligada al municipi. Des del 1995 aquest patrimoni literari es troba a la casa natal de l’escriptor, actual seu de la Fundació Josep Pla.

Al número 49 del carrer Nou de Palafrugell, on el periodista va passar la seva primera infància, es pot fer una immersió a la vida i obra de l’autor del Carrer Estret. A més de custodiar la seva biblioteca personal, la Fundació disposa d'un fons bibliogràfic especialitzat en Josep Pla que es va actualitzant. Es complementa amb el material del Centre de Documentació, que inclou manuscrits i documentació personal de l’autor, articles de l’hemeroteca, fons d’imatges i vídeos i fons d’art.

Des de l’any 2000 a la casa natal es pot veure l'exposició permanent Josep Pla (1897-1981), un itinerari vital i professional de l'escriptor emmarcat dins el context històric del segle XX. Acaba en una sala que il·lustra el procés d'elaboració del Quadern Gris, l’obra mestra de Pla, des de les primeres anotacions en el manuscrit primigeni fins a la primera edició del text.

Era el 1951 i l’enginyer industrial Eustaquio Ugalde Urosa acabava de comprar una parcel·la boscosa davant del mar a Caldes d’Estrac. Assegut sota un garrofer i gaudint de les vistes, va decidir construir una casa en aquell paratge idíl·lic que li permetés mantenir el paisatge tal com estava. Li va encarregar el projecte al seu amic Josep Antoni Coderch que va dissenyar un habitatge unifamiliar de dos pisos i jardí format per un conjunt de volums que compleixen a la perfecció l’objectiu inicial: s’integren perfectament a l’entorn natural.

Les vistes sobre el mar i la topografia de l’emplaçament determinen la construcció de l’edifici. Aquest busca el seu espai enmig del bosc, on creix amb discreció i respecte per l’entorn. També s’opta per materials autòctons, típics de l’arquitectura popular mediterrània com els murs de pedra, els forjats de formigó, els paviments amb rajoles de terra cuita vermellosa, les cobertes amb volta de teula o l’ús de fusta.

Aquesta herència constructiva catalana es combina amb formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Ugalde és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre interior i exterior. Mentre a l’interior tots els murs són rectes, a l’exterior domina un mur curvilini que separa la casa del bosc. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a la llum que penetra dins l’edifici per tots els costats i al color blanc de tota la construcció.

L’obra de la casa finalitza l’any 1952. El seu aspecte extern s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i les reformes dels successius propietaris.