Fins a 5 euros

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

L’escriptor Josep Pla és un dels prosistes més important de la literatura catalana del segle XX. Malgrat els seus viatges, no es va oblidar mai del seu Palafrugell natal. Per això, l'any 1973 va donar la seva biblioteca a una entitat de nova creació, la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, lligada al municipi. Des del 1995 aquest patrimoni literari es troba a la casa natal de l’escriptor, actual seu de la Fundació Josep Pla.

Al número 49 del carrer Nou de Palafrugell, on el periodista va passar la seva primera infància, es pot fer una immersió a la vida i obra de l’autor del Carrer Estret. A més de custodiar la seva biblioteca personal, la Fundació disposa d'un fons bibliogràfic especialitzat en Josep Pla que es va actualitzant. Es complementa amb el material del Centre de Documentació, que inclou manuscrits i documentació personal de l’autor, articles de l’hemeroteca, fons d’imatges i vídeos i fons d’art.

Des de l’any 2000 a la casa natal es pot veure l'exposició permanent Josep Pla (1897-1981), un itinerari vital i professional de l'escriptor emmarcat dins el context històric del segle XX. Acaba en una sala que il·lustra el procés d'elaboració del Quadern Gris, l’obra mestra de Pla, des de les primeres anotacions en el manuscrit primigeni fins a la primera edició del text.

A la confluència entre el Baix Aragó i la desembocadura de l’Ebre, hi trobem un jaciment ibèric molt singular. I és que conserva una gran torre en el punt més alt del recinte, testimoni del seu moment de més esplendor (l’assentament ja existia pels volts de l'any 600 aC. Tot i així va ser al segle V aC quan es va fortificar). Però no només això. El Coll del Moro és un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya dels quals es coneix i es pot visitar la necròpolis.

Situat en un punt estratègic de la Ilercavònia, des de l’assentament es controlaven els fluxos d’intercanvi comercial entre la costa i les terres de l’interior. És significatiu que dins del poblat s’hagi localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits.

La necròpolis, amb tres àrees d'enterrament, data aproximadament d’entre els anys 800 i 450 aC. i sembla que hauria coexistit amb el poblat en la seva fase més primitiva. Aquest va estar ocupat fins al segle I dC.

El jaciment del Coll del Moro forma part de la Ruta dels Ibers.

A partir del segle V aC, el que era un petit assentament ibèric a dalt d’un turó davant els estanys de la platja de Calafell es va convertir en un dels poblats destacats de la tribu dels cossetans. En aquell moment es va aixecar una poderosa muralla i es va traçar una extensa trama urbana. Part de la singularitat d’aquest jaciment, però, es troba en la museografia. I és que s’ha reconstruït bona part de la Ciutadella de Calafell utilitzant criteris de l’arqueologia experimental. El resultat és una aproximació científica i didàctica de com vivien realment els ibers.

De les 3 hectàrees que ocupava el poblat, gairebé s’ha excavat tot el recinte de dins de la muralla. S’ha identificat que algunes de les cases pertanyien a una elit de guerrers i, en el punt més alt, es trobava la casa del cabdill. També s’han localitzat recintes destinats a cultes domèstics, un pou d'aigua, forns per coure pa i torres que servien de magatzem.

Les dades arqueològiques extretes de les excavacions van permetre al 1992 reconstruir el poblat, seguint models museogràfics dels països nòrdics. Es va escollir plasmar l’última fase d’ocupació, al segle III aC, just abans de la romanització de la península Ibèrica. Així, es pot recórrer els carrers i entrar a les cases, que fins i tot estan moblades amb rèpliques dels objectes trobats al jaciment. Aquesta musealització ha fet que la Ciutadella de Calafell formi part des del 2007 de la xarxa europea EXARC (European Exchange on Archaeological Research and Communication).

El pintor Josep Guinovart i Bertran, màxim representant de l’informalisme, va passar bona part de la Guerra Civil a Agramunt, el poble de la seva mare. Llavors tenia uns 9 o 10 anys. Per fugir dels bombardejos va viure amb la seva família en una cabana al camp. Tot i que al 1941 va tornar a Barcelona, aquesta experiència el va acostar a la natura i a un entorn rural que va influir en la seva obra i el va vincular per sempre al municipi. Tant és així que al 1990 l’artista va voler crear un centre per a la creació i la promoció de l'art contemporani a Agramunt: l’Espai Guinovart.

Es va inaugurar el 1994 i ocupa l’edifici d’un antic mercat dels anys 30. En conserva les porxades laterals, on estaven ubicades les parades. Ara s’han reconvertit en galeries que mostren, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació. El gran espai central, ocupat anteriorment per parades obertes, ara acull el Mural de les quatre estacions i dues instal·lacions: La cabana i L’era.

Aquestes tres obres van ser concebudes especialment per a l’Espai Guinovart. Giren entorn a Agramunt, al seu territori, al seu paisatge i a la seva gent. De l’imaginari local es crea una visió universal que posa sobre la taula temes com el cicle vital o l’hàbitat en relació amb la natura.

El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.