El Museu Memorial de l’Exili (MUME) és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Ubicat a la Jonquera, el pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.
La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
Fa 2700 anys una tribu d’ilergets aixeca el seu assentament en una plana prop de l’actual Arbeca (Les Garrigues). És un bon indret per cultivar la terra. Però tot i la placidesa del lloc, els ilergets temen els atacs enemics i per això aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d’Els Vilars una construcció única en el món ibèric català i europeu i un dels punts imprescindibles de La Ruta dels Ibers.
De forma ovalada, la fortificació estava totalment emmurallada i disposava de torres de vigilància. Per accedir-hi només hi havia dues portes de petites dimensions. Si entrar a l’assentament era difícil, acostar-s’hi tampoc era feina fàcil: davant els murs, una barrera de pedres clavades al terra (chevaux-de-frise) impedien el pas de forasters a peu o a cavall. Uns grans fossars completaven les obres defensives. A l’interior, les vivendes s’organitzaven al voltant d'una plaça presidida per un gran pou.
Totes aquestes estructures són visibles actualment, gràcies als treballs de restauració i conservació del jaciment. Vist des de l’aire, es pot apreciar perfectament la seva planta ovalada i els límits de les cases rectangulars que acollien el centenar d’habitants que va tenir Els Vilars.
Els ilergets hi van viure durant 400 anys i van abandonar el lloc de forma abrupta. El perquè encara és avui un misteri. La seva fortalesa tan singular s’ha convertit en un dels referents ibers de la Península.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
La història s’atura una i altra vegada a Roses. Fundada com a colònia grega, la seva ubicació la converteix en un punt estratègic del Mediterrani. Per això, el lloc ha conegut diferents ocupacions i ha estat blanc de nombrosos atacs. Actualment, la Ciutadella és un modern centre cultural i un extraordinari jaciment.
En els 139.000 m2 del recinte s’hi reuneixen les restes arqueològiques de la colònia grega i posteriorment romana de Rhode, el monestir romànic de Santa Maria i l’estructura de la vila vella de Roses, que fins i tot conserva algunes fortificacions medievals.
Les muralles actuals són una fortificació de grans baluards que daten de l'època renaixentista i moderna. I és que al segle XVI, el rei Carles V mana construir la Ciutadella i el castell de la Trinitat per protegir-se dels pirates i dels turcs.
El 1814 són els mateixos francesos els que volen la ciutadella, que es recupera i s’obre al públic avançat el segle XX.
Des del 2004 dins el recinte es pot visitar el Museu de la Ciutadella, un edifici contemporani on es resumeix la història del conjunt.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
A l’ombra dels Pirineus lleidatans, la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell és l’única catedral romànica que ha arribat fins avui dia i el millor exemple del poder del Bisbat d’Urgell. Les seves dimensions i l’estil italianitzant de la construcció també la converteixen en un testimoni singular de la Catalunya romànica.
L'actual edifici de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell és el quart aixecat al mateix emplaçament. Es tracta de la reconstrucció que l'any 1090 va encarregar el bisbe Ot i que s'acaba a finals del segle XII. Tot i així, durant tres segles va quedar amagada sota capes de guix imposades durant el Barroc i va ser Josep Puig i Cadafalch qui va iniciar la recuperació de la seva aparença original, a partir de 1918.
El resultat és una construcció de pedra despullada d'ornamentació. Una talla policromada de la Mare de Déu d’Urgell, patrona de la ciutat, trenca l’austeritat interior i concentra les mirades. Es tracta d’una figura de fusta del segle XIII i s’amaga dins d’una petita absidiola. Al damunt, una rosassa del segle XV il·lumina l’altar major.
El claustre, majestuós, té més de 50 capitells ornamentats amb elements vegetals, homes i bestiari popular.
A banda de l’arquitectura, el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell sobresurt per custodiar una de les millors còpies del famós Beatus de Liébana i un exemplar del Beatus d’Urgell, exposats al Museu Diocesà.
L’abadia benedictina de Sant Quirze s’erigeix a l’antic comtat d’Empúries. Aïllada de la població, l’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.
L'església del monestir és la part millor conservada del conjunt arquitectònic. La seva construcció és molt austera i l'ornamentació, escassa. Només l'absis principal està decorat: un alt podi sosté 5 petits arcs suportats per semicolumnes amb capitells llisos. Però on cal centrar la vista és en l'absis sud de l’església. I és que durant la restauració del 2006, s'hi van descobrir restes de pintures murals. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna.
Del claustre se’n conserva poc, però és d’un gran valor ja que és una construcció molt primitiva (segle X). Des d’aquí s’accedeix a una gran cambra que podia ser el refetor o el dormitori i al palau de l’abat. El monestir, fortificat al segle XIV, conserva una torre de defensa i restes de muralla.
Fora del recinte del monestir, hi ha l'església parroquial de Santa Maria, del segle XII, oberta als pobladors de la zona.
La història de Sant Feliu de Guíxols es pot arribar a resumir a partir del monestir benedictí, on es combinen estils arquitectònics que van del segle V al XVIII. Sobre estructures d’època romana, es va erigir el primer monestir que es remunta al segle X i del qual es conserva la Porta Ferrada, que va ser integrada com a pòrtic d’entrada. Més tard, es van anar incorporant elements i construccions, entre ells l’església gòtica o el nou convent del segle XVIII.
Actualment es pot visitar part de l’edifici juntament amb les torres del Fum i del Corn, situades a cada costat de l’església. En el seu moment actuaven de torres de guaita. A la primera d’elles, s’emetien senyals de fum fets amb palla humida. Des de la segona, es feia sonar un corn marí en cas de perill.
El municipi de Sant Feliu de Guíxols va néixer i créixer al voltant del conjunt monacal. Per això, es va escollir aquest edifici tan significatiu per acollir el Museu d’Història de la Ciutat i el de la Salut i el Metge Rural.
Però la història del monestir es continua escrivint. I és que a les dependències de l’antic Palau de l’Abat s’hi pot trobar l’Espai Carmen Thyssen dedicat a exposicions temporals.
