El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
Com era la vida a la Catalunya de fa 7.000 anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de La Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics de Catalunya i un jaciment excepcional: és l’únic de la Península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.
L'any 1994, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com a nivell subaquàtic. Les eines de fusta localitzades son arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs, també de fusta, d’aixes, falçs i tiges de fletxa. El paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics.
Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors. Aquests, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
El patrimoni musical de Barcelona i Catalunya és immens. I una de les institucions que més ha fet per conservar-lo, estudiar-lo i difondre’l ha estat el Museu de la Música de Barcelona. Ubicat a la segona planta de L’Auditori, custodia una col·lecció de 2.000 instruments musicals de tot el món i de 10.000 documents sonors, que han arribat a partir de llegats i donacions. Està considerat com un dels fons musicals més importants de l’Estat Espanyol.
L’exposició permanent convida el visitant a viure el món de la música i a entendre que els instruments són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical. En el recorregut es mostren més de 500 peces, explicades a través de recursos audiovisuals, sonors i textuals.
L’itinerari per l’exposició permet conèixer els instruments a partir de la història de la música: de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle XIX i els nous estils i les noves tecnologies del segle XX.
Els instruments de corda són els que tenen més representació en el museu i en destaquen la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat. També mereixen una atenció especial els instruments de vent, que reflecteixen la important tradició constructora catalana i el seu ús en cultures sud-americanes i asiàtiques.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona. Gairebé un segle després, el 1981, naixia la Filmoteca de Catalunya, dedicada a preservar el patrimoni fílmic i audiovisual i a la divulgació de la cultura cinematogràfica.
Actualment la Filmoteca de Catalunya compta amb un fons públic de més de 45.000 llibres, 20.000 arxius gràfics, 8.000 pel·lícules, 5.000 bandes sonores i 1.200 aparells cinematogràfics originals. És el resultat de les tasques de conservació, restauració, catalogació, documentació i estudi del patrimoni cinematogràfic de Catalunya realitzades per aquesta institució.
Però la millor manera de conèixer la Filmoteca és a través de les exposicions, publicacions i les projeccions de pel·lícules, prop d’un miler cada any.
Després de comptar amb una primera sala de projeccions a Travessera de Gràcia i més de 20 anys ubicada a l’antic cinema Aquitània de Sarrià, el 2012 es va inaugurar la nova seu del barri del Raval. En aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Mateo hi ha els principals espais d’exhibició i exposició, la biblioteca i una llibreria especialitzada.
L’altre equipament principal de la Filmoteca és el Centre de Conservació i Restauració. Ubicat al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, s’hi conserven els fons i col·leccions fílmiques.
