La Central de Capdella, ubicada al municipi de la Torre de Capdella, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de la gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3.
El 1914 la companyia Energia Elèctrica de Catalunya posava en funcionament la central hidroelèctrica. Va ser una obra farònica que aprofitava les aigües del sistema de l'Estany Gento a través d'un canal de 5 quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. A més, es van haver d’habilitar noves infraestructures: un funicular, carreteres d’accés, carrilets, habitatges per a treballadors, etc. Tot i així, el projecte va estar enllestit en només dos anys.
Al cap d’un temps, la Central va ser traspassada a la Canadenca (ara Fecsa-Endesa). Actualment, en una part de les instal·lacions hi trobem el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que posa en valor el que va suposar la Central per a la indústria i també per al territori.
Els Jardins de Santa Clotilde, situats sobre un penya-segat de gran bellesa amb vistes al mar, són considerats l'exemple de jardí noucentista. Van ser realitzats per l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, gran seguidor de Jean Claude Nicolas Forestier, que va projectar, entre d’altres, els jardins de Montjuïc i del Parc de la Ciutadella.
En un intent de recuperar les formes clàssiques, els Jardins van ser dissenyats a la manera dels antics jardins del Renaixement italià. S’estructuren a partir d'un esgraonament aterrassat, on la diversitat d'espècies de plantes mediterrànies s'alterna amb petits estanyols i conjunts escultòrics.
Prop de l'entrada principal dels jardins hi ha la casa original que destaca per les arcades de mig punt de la planta baixa, una gran terrassa i una torreta de tres pisos. A la façana sud de la torre hi ha un panell de rajola pintada dedicat a Santa Clotilde que data de 1930.
Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com l'Escala de les Sirenes, que surt des de l'esplanada de la casa. A mesura que s’hi baixa es barregen les olors de resines, llorers i plantes aromàtiques amb la del mar de fons.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
El Museu Memorial de l’Exili (MUME) és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Ubicat a la Jonquera, el pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.
La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
Fa 2700 anys una tribu d’ilergets aixeca el seu assentament en una plana prop de l’actual Arbeca (Les Garrigues). És un bon indret per cultivar la terra. Però tot i la placidesa del lloc, els ilergets temen els atacs enemics i per això aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d’Els Vilars una construcció única en el món ibèric català i europeu i un dels punts imprescindibles de La Ruta dels Ibers.
De forma ovalada, la fortificació estava totalment emmurallada i disposava de torres de vigilància. Per accedir-hi només hi havia dues portes de petites dimensions. Si entrar a l’assentament era difícil, acostar-s’hi tampoc era feina fàcil: davant els murs, una barrera de pedres clavades al terra (chevaux-de-frise) impedien el pas de forasters a peu o a cavall. Uns grans fossars completaven les obres defensives. A l’interior, les vivendes s’organitzaven al voltant d'una plaça presidida per un gran pou.
Totes aquestes estructures són visibles actualment, gràcies als treballs de restauració i conservació del jaciment. Vist des de l’aire, es pot apreciar perfectament la seva planta ovalada i els límits de les cases rectangulars que acollien el centenar d’habitants que va tenir Els Vilars.
Els ilergets hi van viure durant 400 anys i van abandonar el lloc de forma abrupta. El perquè encara és avui un misteri. La seva fortalesa tan singular s’ha convertit en un dels referents ibers de la Península.
La història s’atura una i altra vegada a Roses. Fundada com a colònia grega, la seva ubicació la converteix en un punt estratègic del Mediterrani. Per això, el lloc ha conegut diferents ocupacions i ha estat blanc de nombrosos atacs. Actualment, la Ciutadella és un modern centre cultural i un extraordinari jaciment.
En els 139.000 m2 del recinte s’hi reuneixen les restes arqueològiques de la colònia grega i posteriorment romana de Rhode, el monestir romànic de Santa Maria i l’estructura de la vila vella de Roses, que fins i tot conserva algunes fortificacions medievals.
Les muralles actuals són una fortificació de grans baluards que daten de l'època renaixentista i moderna. I és que al segle XVI, el rei Carles V mana construir la Ciutadella i el castell de la Trinitat per protegir-se dels pirates i dels turcs.
El 1814 són els mateixos francesos els que volen la ciutadella, que es recupera i s’obre al públic avançat el segle XX.
Des del 2004 dins el recinte es pot visitar el Museu de la Ciutadella, un edifici contemporani on es resumeix la història del conjunt.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
A l’ombra dels Pirineus lleidatans, la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell és l’única catedral romànica que ha arribat fins avui dia i el millor exemple del poder del Bisbat d’Urgell. Les seves dimensions i l’estil italianitzant de la construcció també la converteixen en un testimoni singular de la Catalunya romànica.
L'actual edifici de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell és el quart aixecat al mateix emplaçament. Es tracta de la reconstrucció que l'any 1090 va encarregar el bisbe Ot i que s'acaba a finals del segle XII. Tot i així, durant tres segles va quedar amagada sota capes de guix imposades durant el Barroc i va ser Josep Puig i Cadafalch qui va iniciar la recuperació de la seva aparença original, a partir de 1918.
El resultat és una construcció de pedra despullada d'ornamentació. Una talla policromada de la Mare de Déu d’Urgell, patrona de la ciutat, trenca l’austeritat interior i concentra les mirades. Es tracta d’una figura de fusta del segle XIII i s’amaga dins d’una petita absidiola. Al damunt, una rosassa del segle XV il·lumina l’altar major.
El claustre, majestuós, té més de 50 capitells ornamentats amb elements vegetals, homes i bestiari popular.
A banda de l’arquitectura, el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell sobresurt per custodiar una de les millors còpies del famós Beatus de Liébana i un exemplar del Beatus d’Urgell, exposats al Museu Diocesà.
