La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.
En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.
Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
65 milions d’anys d’antiguitat, més de 38.000m2 d’extensió i 3.500 petjades de dinosaure. Aquestes dades fan del jaciment de Fígols-Vallcebre de Fumanya un dels més importants d’Europa amb restes fòssils del Cretaci superior.
Situat a l'Alt Berguedà, el conjunt paleontològic inclou les antigues explotacions de carbó a cel obert de Fumanya Sud (Fígols), Fumanya Nord, Tumí (Vallcebre) i Coll de Pradell (Vallcebre-Saldes). A més de les petjades (icnites), els paleontòlegs hi han identificat restes de fòssils d’ous i d’ossos de dinosaure, un gran nombre de restes vegetals (troncs d’arbres, fulles de diferents tipus, algues...) i animals (closques de mol·luscs i invertebrats fossilitzats).
El descobriment dels Jaciments de Fumanya data de 1985, quan Lluís Viladrich i la seva esposa, membres del col·lectiu Berguedà de Ciències Naturals, es trobaven d’excursió a la zona i van sospitar que els clots que s’observaven al celobert de Fumanya Sud podrien correspondre a petjades d’algun animal. Les investigacions posteriors de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell van confirmar aquesta primera teoria.
A 600 metres sobre un turó del Montseny, el Castell de Montsoriu és una fusió entre la fortificació romànica exterior i el palau gòtic interior. Una fortalesa medieval de gran bellesa que ha resistit el pas del temps i l’embat de diverses batalles.
La construcció s’estén des del segle X al XV. Són 500 anys durant els quals el conjunt arquitectònic es transforma per adaptar-se als diferents usos. La fortalesa s’estructura en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte Sobirà, el Pati d’Armes i el recinte Jussà.
El recinte Sobirà (s.X-XII) és el més elevat i hi destaca la Torre de l'Homenatge, que dibuixa la fesomia del castell. També hi trobem la capella preromànica de Sant Pere, que conserva pintures romàniques i la sala gòtica.
A un nivell inferior hi ha el Pati d’armes, espai central del castell. Construït entre els segles XII i XIV, estava cobert parcialment per una galeria porxada. A partir del segle XIV el castell es transforma en palau residencial i s’hi construeixen diverses dependències com la sala menjador i la cuina.
Per últim, el recinte Jussà és un espai uniforme amb 4 torres rectangulars destinades a protegir la petita porta d’accés al castell.
Actualment al cim del turó hi resten dempeus gran part dels murs defensius romànics, les seves torres i l’interior gòtic que va ser la luxosa residència dels vescomtes de Cabrera.
Aquesta casa del centre de Moià és un edifici senyorial del segle XVII amb un notable valor arquitectònic i artístic. Però si hi ha alguna cosa que la fa especial és que pels volts del 1660 hi va néixer Rafael Casanova, protagonista de la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Casanova era fill d’una família acomodada de Moià dedicada al comerç del gra i la llana. La seva situació benestant es pot veure en les característiques de la casa, sobretot en els seus interiors, ricament decorats. Formada per planta baixa, pis i golfes, amb un jardí posterior i soterrani, destaca la façana principal, esgrafiada.
Actualment, la casa acull una exposició que mostra les claus del conflicte de 1714: des de l'esclat d'una guerra internacional per determinar el successor a la corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència, fins a la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, mentre Rafael Casanova era responsable de la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela.
Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.
Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.
Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.
El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
