El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.
Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la
Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la
Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els
nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.
L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.
Gairebé res en queda de la
construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.
El poble iber dels
ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’
avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una
ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure
dos espais arqueològics ben definits: l’
àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’
oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una
antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.
El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la
Ruta dels Ibers.
El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.
Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.
L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un museu viu. No s’emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels municipis d’Àneu que, en conjunt, expliquen com han viscut els habitants d’aquestes valls pirinenques des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que neix el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat del territori on s’inscriu.
El centre neuràlgic és la Casa Gassia, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l’actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. A partir d’aquí, l’Ecomuseu s’estén per 10 centres patrimonials més.
Hi trobem esglésies -Sant Joan d’Isil, Sant Julià d’Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu i el Conjunt Monumental de Son- que expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. I també edificis defensius tan distants en el temps com el castell medieval de València d’Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d’Àneu. Alhora, els equipaments industrials com la serradora hidràulica d’Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.
Així, a través dels objectes i elements situats en els seus llocs d’origen, l’Ecomuseu apropa les transformacions que ha sofert aquest territori en les darreres dècades, i permet relacionar els elements naturals i monumentals amb les tradicions socials, culturals i etnogràfiques.
Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.
Des del 2002, el “Tinglado”, un antic magatzem portuari de Palamós, és la seu d’un museu únic dedicat a la conservació, estudi i difusió del patrimoni natural, social i cultural de la pesca del litoral català.
El Museu de la Pesca ofereix un didàctic recorregut per la història, el present i el futur d’aquesta activitat econòmica a la Costa Brava. Mostra des de la diversitat biològica de la Mediterrània fins a qui és qui en el món pesquer. Tot això dins d’un edifici reconegut el 2001 amb el Premi Nacional de Disseny, on hi trobem recreat l’ambient mariner, amb una barca de pesca inclosa.
Però l’experiència no s’acaba en l’àmbit expositiu: la seva situació al port permet completar el recorregut amb la visita a les Barques de peix, una extensió flotant del museu, i la participació a l’Espai del peix, que inclou tallers gastronòmics amb productes del mar.
El Museu de la Pesca realitza també una intensa tasca de recerca i documentació en l’àmbit marítim i pesquer a través del servei Documare i la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona.
L’antiga casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures cabdals del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba. Actualment convertida en museu, ens apropa la figura del fundador de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
Acompanyats per un audiovisual, podrem repassar la seva trajectòria professional i l’ideari del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsarem per la seva esfera més personal ja que l’arquitectura i el mobiliari són els originals de la vivenda. Així podem conèixer com era la vida en una casa rural benestant de principis del segle XX.
A excepció del despatx, que conté el mobiliari que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta d’espais de la casa es conserven intactes. Destaquen la cuina, centre de la vida familiar, i el menjador, reservat exclusivament per a les ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses en la majoria de cambres, especialment les habitacions.
El polític i escriptor Víctor Balaguer, com a home de la Renaixença, estava convençut que la cultura era la base de progrés d’un poble. Per això al 1884 va encarregar construir a Vilanova i la Geltrú el primer edifici públic del país destinat alhora a funcions de biblioteca i museu, on posaria a l’abast de la ciutadania les seves col·leccions d’art, llibres i etnografia.
Actualment, el museu compta amb un fons propi de més de 8.000 peces que inclouen una col·lecció d’arqueologia i una d’etnografia provinents de donacions d’amics il·lustrats de Víctor Balaguer. Destaca el cos momificat d’un infant de l’antic Egipte, conegut popularment com a Nesi.
Sobre el fons d’art, part de la col·lecció fundacional es pot veure a la sala de la Pinacoteca que recrea l’ambient original dels salons de Belles Arts del segle XIX. Quadres de Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda o Joaquín Sorolla mostren els gustos burgesos de l’època. Complementen aquesta sala les obres d’El Greco, Ribera o Rubens, cedides des dels inicis pel Museo del Prado.
El recorregut continua pel Modernisme, Postmodernisme i Noucentisme amb obres de petit format de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Francesc Domingo o Xavier Nogués. També compta amb la col·lecció d’art informalista més completa de Catalunya que procedeix del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Pel què fa al fons bibliogràfic, és un dels més rics del segle XIX a Catalunya, amb més de 50.000 llibres i un total de 100.000 documents. Entre ells, els epistolaris de Víctor Balaguer.
El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.
