Fins a 5 euros

Com es preparaven les fórmules magistrals als segles XV, XVI o XVII? La Farmàcia de Llívia, una de les més antigues d’Europa, desvetlla aquest misteri. Ja existia el 1415. Un dels primers propietaris va ser l’apotecari Jaume Esteve i la farmàcia es va mantenir a la família durant 23 generacions. Finalment, el 1942, Lleó Antoni Esteve la va tancar i en va confiar la custòdia a l’ajuntament i, més tard, a la Diputació de Girona.

Des del 1981 els materials de la farmàcia formen part del Museu Municipal de Llívia. Es conserven el mobiliari, instruments de laboratori, preparats i fins i tot bocals de vidre del segle XIX. Destaquen unes caixes de fusta renaixentistes amb els retrats, pintats, de sants, savis apotecaris i doctors.

Amb tot, el més característic de la col·lecció són els albarels o pots de farmàcia de ceràmica de color blau cobalt. Els pots més petits, que acostumaven a contenir els productes més preuats o perillosos, es guardaven en el cordialer. Aquest moble del segle XVIII, policromat, és un dels elements més vistosos del conjunt. També es conserva la biblioteca que custodia, entre d’altres, el llibre de fórmules. L’espai de la farmàcia està contextualitzat per una sèrie de recursos audiovisuals i digitals.

La vida cultural de Cervera té un protagonista: l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere. A finals dels anys 50 va organitzar el Museu de Cervera i, al 1963, en un moment de plena transformació agrícola, va crear el Museu del Blat i la Pagesia per documentar la vida i treball abans de la industrialització del camp català.

L’actual Museu Comarcal de Cervera és, d’alguna manera, el llegat d’aquest prohom de la cultura. És la suma de l’antic Museu de Cervera, el Museu del Blat i la Pagesia i, finalment, la Casa Museu Duran i Sanpere, casa natal de l’historiador.

Precisament la casa pairal és la seu principal del Museu.  A la planta baixa es poden veure les exposicions permanents que mostren les col·leccions artístiques i històriques de l’antic Museu de Cervera. Es pot recórrer també la planta noble i descobrir com vivia una família benestant d’interior al segle XIX. Es conserven el mobiliari i bona part dels objectes de la casa, inclosa la biblioteca d’Agustí Duran i Sanpere i la seva col·lecció de càmeres fotogràfiques i de filmació.

L’altra seu és el Museu del Blat i la Pagesia, de caràcter etnogràfic. Va néixer de la crida de Duran i Sanpere als pagesos de la zona per intentar recollir tots aquells objectes del camp que havien caigut en desús. Es va crear un fons amb més de 600 objectes. Actualment aquest museu està en procés de remodelació.

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.