Fins a 5 euros | Page 13 | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Fins a 5 euros

T

L’abadia benedictina de Sant Quirze s’erigeix a l’antic comtat d’Empúries. Aïllada de la població, l’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.

L'església del monestir és la part millor conservada del conjunt arquitectònic. La seva construcció és molt austera i l'ornamentació, escassa. Només l'absis principal està decorat: un alt podi sosté 5 petits arcs suportats per semicolumnes amb capitells llisos. Però on cal centrar la vista és en l'absis sud de l’església. I és que durant la restauració del 2006, s'hi van descobrir restes de pintures murals. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna.

Del claustre se’n conserva poc, però és d’un gran valor ja que és una construcció molt primitiva (segle X). Des d’aquí s’accedeix a una gran cambra que podia ser el refetor o el dormitori i al palau de l’abat. El monestir, fortificat al segle XIV, conserva una torre de defensa i restes de muralla.

Fora del recinte del monestir, hi ha l'església parroquial de Santa Maria, del segle XII, oberta als pobladors de la zona.

T

La història de Sant Feliu de Guíxols es pot arribar a resumir a partir del monestir benedictí, on es combinen estils arquitectònics que van del segle V al XVIII. Sobre estructures d’època romana, es va erigir el primer monestir que es remunta al segle X i del qual es conserva la Porta Ferrada, que va ser integrada com a pòrtic d’entrada. Més tard, es van anar incorporant elements i construccions, entre ells l’església gòtica o el nou convent del segle XVIII.

Actualment es pot visitar part de l’edifici juntament amb les torres del Fum i del Corn, situades a cada costat de l’església. En el seu moment actuaven de torres de guaita. A la primera d’elles, s’emetien senyals de fum fets amb palla humida. Des de la segona, es feia sonar un corn marí en cas de perill.

El municipi de Sant Feliu de Guíxols va néixer i créixer al voltant del conjunt monacal. Per això, es va escollir aquest edifici tan significatiu per acollir el Museu d’Història de la Ciutat i el de la Salut i el Metge Rural.

Però la història del monestir es continua escrivint. I és que a les dependències de l’antic Palau de l’Abat s’hi pot trobar l’Espai Carmen Thyssen dedicat a exposicions temporals.

T

Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la "catedral" paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardoromà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.

La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel. El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una "còpia" del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari. Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.

La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).

T

El pavelló és una estructura horitzontal d’una sola planta que descansa sobre 8 pilars d’acer que suporten tot el pes de la coberta plana. No hi ha cap espai tancat, ni tampoc portes, i gairebé no existeix una separació entre l’interior i l’exterior. La geometria pura i la senzillesa dominen l’edifici.

Murs de vidre, marbres verds, ònix daurat de l’Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua són els ‘ingredients’ utilitzats per Ludwig Mies Van der Rohe per dissenyar un edifici auster però amb notables qualitats expressives.

Aquesta obra tan singular es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe va ser un “cop de modernitat” enmig de les sumptuoses construccions noucentistes que van definir la urbanització de Montjuïc.

Tot i ser concebut com un edifici efímer (es va desmuntar un cop acabada l’Exposició Universal) va tenir prou temps per convertir-se en un referent del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX). Tant és així que el 1954, amb motiu del 25è aniversari de l’Exposició, l’arquitecte Oriol Bohigas n'impulsa la reconstrucció. Aquesta es va fer realitat al cap de més de 30 anys, el 1986.

T

Construïda entre 1932 i 1936 al districte de Sant Andreu de Barcelona, la Casa Bloc és un dels exemples paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. És obra de Josep Lluís Sert (1902–1983), Josep Torres Clavé (1906–1939) i Joan Baptista Subirana (1904–1978), membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Es tracta d’un col·lectiu que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va impulsar la introducció de l’arquitectura moderna al país a principis dels anys 30.

Durant la Segona República, va ser un projecte social innovador, integrat en l'entorn urbà i amb habitatges funcionals concebuts com a allotjaments estàndard per a obrers. Una ‘nova’ arquitectura que definia la morfologia urbana moderna, pròpia del segle XX, contraposada a l'Eixample del segle XIX.

Actualment es pot visitar l'habitatge 1/11 de la Casa Bloc, reconvertit en un pis-museu i gestionat pel Museu del Disseny de Barcelona. La museïtzació ha retornat l'estructura i l'aspecte originals a l’habitatge, i el presenta tal com l'havien pensat els seus creadors.

T

El Pirineu va ser un dels últims espais que els dinosaures van habitar, fa 65 milions d’anys. Això fa que el jaciment cretàcic de Coll de Nargó sigui considerat per la comunitat científica com un dels més importants del món. I és que és una gran font d’informació del moment que es van extingir els darrers grans dinosaures i va començar una nova era dominada pels mamífers.

El jaciment consta d’una zona oberta al públic que s’anomena el “Mirador del Cretaci”, des d’on es poden veure petjades, restes fòssils vegetals i animals, ous i nius de dinosaure. Per divulgar la importància del jaciment, es va crear el museu Dinosfera, un centre d’interpretació interactiu basat en les noves tecnologies.

L’exposició permanent se centra sobretot en explicar com es creu que era el procés de reproducció d’aquests gegants de la natura. I és que una de les peces més espectaculars trobades a Coll de Nargó i que es poden veure al museu és el niu de dinosaure més gran d’Europa. Precisament, un dels principals responsables de les postes que s’han trobat a la zona és el titanosaure. Per això una reproducció d’aquest sauròpode presideix l’inici de l’exposició.

T

Quan es va morir el paleontòleg Miquel Crusafont, els fills van cedir el fons i la col·lecció de fòssils del seu pare a l’Institut Provincial de Paleontologia, amb la condició que no sortís de Sabadell.

Aquest institut va passar a anomenar-se posteriorment Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i avui és el centre de referència en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia a Catalunya (la ciència que estudia els éssers vius del passat a través dels fòssils). Al llarg de la seva història, la col·lecció s’ha ampliat fins als 200.000 registres fòssils, obtinguts a diferents jaciments, convertint-se en una de les més importants d’Europa.

Entre les troballes més conegudes que custodia l’ICP hi ha en Jordi i la Montse (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus). Tots ells són primats de més de 12 milions d’anys i han permès explicar millor el període entre els homínids i els seus ancestres primats.

Des del 2010, el museu s’ha convertit en el principal espai divulgatiu de l’ICP. Allà, a través de recorreguts interactius, es mostra com és el procés de recerca paleontològica, com és un laboratori de restauració de fòssils, fòssils en 3D i recreació de paisatges de fa 66 milions d'anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.