Class:
material
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art.
El MACBA té la missió de fer viure l'art contemporani, amb especial atenció a l'art català. A través de la recerca, la generació de coneixement i la difusió, vol despertar l'interès pel gaudi i l'art contemporani i, alhora, contribuir a una societat més lliure i crítica.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.
Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.
Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.
A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.
La Torre Glòries, anteriorment denominada Torre Agbar, és un modern edifici d’oficines situat a l’entrada del 22@ (el districte tecnològic de Barcelona), modifica des de 2005 l’skyline de la ciutat. És obra de l’arquitecte francès Jean Nouvel, que s’inspira en les imatges d’un guèiser, de l’arquitectura de Gaudí i de la muntanya de Montserrat. Un far contemporani que atrau l’interès dels barcelonins i els turistes a parts iguals.
Aixecada a partir de dos cilindres de formigó de planta el·líptica, un a l’interior de l’altre, la Torre Agbar mesura 142 metres d’alçada i està recoberta per dues "pells". La més interna és una planxa d’alumini lacada amb tons terra, blaus, verdosos i grisos. La més externa és un mur transparent i translúcid compost de prop de 60.000 làmines de vidre. Gràcies a aquesta doble façana es crea una cambra d’aire que permet que l’escalfor de l’edifici es reparteixi i en facilita la ventilació. Els vidres utilitzats són peces de brie-soleil, un sistema que controla els rajos de sol en funció de la temperatura exterior.
Aquestes característiques fan de la Torre Agbar un edifici original, intel·ligent i sostenible, els tres pilars en què se sustenta el projecte de Nouvel. Destaca especialment les nits del cap de setmana, quan els 4.500 punts de llum LED (el sistema menys contaminant i més eficient) encenen la façana de colors.
Símbol de la ciutat, la Catedral de Girona és un edifici imponent, situat al punt més elevat de vila i amb una característica singular: la seva única nau és la segona més gran del món (només superada per Sant Pere del Vaticà). Però el temple amaga moltes joies més enllà de les seves dimensions. Al capdamunt d’una espectacular escalinata amb 90 graons hi ha un compendi de 5 segles d’història.
Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l’aparença actual de la Catedral de Girona. La torre de Carlemany, el claustre i la sagristia són l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI. El claustre és un dels més importants de Catalunya gràcies a la seva riquesa escultòrica.
Entre els segles XIV i XVIII es construeix l’església, de grans dimensions, dedicada a Santa Maria. La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s’acaba fins ben entrat el segle XX. La dilatació en el temps determina una estructura entre barroca i classicista.
Adossat a l’església trobem el Tresor de la Catedral on destaquen dues peces de gran valor artístic: el Tapís de la Creació (un dels escassos testimonis tèxtils romànics) i el Beatus de Girona (una còpia del segle X del Comentari de l’Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana, amb més de 100 miniatures a pàgina sencera).
A 600 metres sobre un turó del Montseny, el Castell de Montsoriu és una fusió entre la fortificació romànica exterior i el palau gòtic interior. Una fortalesa medieval de gran bellesa que ha resistit el pas del temps i l’embat de diverses batalles.
La construcció s’estén des del segle X al XV. Són 500 anys durant els quals el conjunt arquitectònic es transforma per adaptar-se als diferents usos. La fortalesa s’estructura en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte Sobirà, el Pati d’Armes i el recinte Jussà.
El recinte Sobirà (s.X-XII) és el més elevat i hi destaca la Torre de l'Homenatge, que dibuixa la fesomia del castell. També hi trobem la capella preromànica de Sant Pere, que conserva pintures romàniques i la sala gòtica.
A un nivell inferior hi ha el Pati d’armes, espai central del castell. Construït entre els segles XII i XIV, estava cobert parcialment per una galeria porxada. A partir del segle XIV el castell es transforma en palau residencial i s’hi construeixen diverses dependències com la sala menjador i la cuina.
Per últim, el recinte Jussà és un espai uniforme amb 4 torres rectangulars destinades a protegir la petita porta d’accés al castell.
Actualment al cim del turó hi resten dempeus gran part dels murs defensius romànics, les seves torres i l’interior gòtic que va ser la luxosa residència dels vescomtes de Cabrera.
