Audioguies

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Si hi ha un espai que evoqui com devia ser l’estil de vida de les elits romanes, aquest és la Vil·la dels Munts.

Com se sent un jugador del Barça a punt de sortir a la gespa? Els amants del futbol ho poden experimentar en pròpia pell en aquest museu. Actualment és un dels més visitats de Catalunya, amb una mitjana anual de més d’1.200.000 persones.

La idea de fer un Museu del Barça va néixer amb Joan Gamper, el fundador del club. Finalment es va inaugurar l’any 1984. Des de llavors s’hi poden veure els trofeus aconseguits per totes les seccions esportives del club català al llarg de la seva història i tot tipus d'objectes relacionats amb l'equip, els jugadors o els seguidors.

També compta amb un fons d’art de temàtica esportiva, amb obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs. A més, custodia la Col·lecció Futbolart, propietat de Pablo Ornaque, considerada una de les millors col·leccions privades del món sobre el futbol.

A partir de l’any 2010, va néixer el projecte Camp Nou Experience, un recorregut que converteix el visitant en protagonista a través de tecnologies immersives (video walls, taules tàctils, àudios, recreacions, etc). A més del museu es visita l’Estadi, l’Espai Messi i la Zona Multimèdia. Durant la visita, es pot recórrer el túnel de vestidors i transportar-se a una gran final o fotografiar a la sala de premsa una rèplica de la Copa d’Europa.

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
 
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
 
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
 
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
 
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.

L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.

Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.