Audioguies

La Sagrada Família és l’obra més emblemàtica d’Antoni Gaudí i el símbol per excel·lència de Barcelona. Iniciada l’any 1883, és una de les basíliques més originals del món. Ocupa una illa sencera de l’Eixample i les seves torres són visibles des de bona part de la ciutat. La cripta i la façana de la Nativitat han estat reconegudes com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Gaudí hi va treballar durant més de quaranta anys i s’hi va dedicar en exclusiva els últims 15 anys de la seva vida. El fet que hi estigui enterrat evidencia la importància que tenia per ell aquesta obra.

Va concebre el temple com una gran síntesi entre arquitectura, natura i religió. Es configura com una basílica de planta de creu llatina amb tres grans façanes, la del Naixement, la de la Passió i la de Glòria, i divuit torres que representen els apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesucrist. L’interior s’organitza com un gran bosc de pedra, amb columnes que es ramifiquen com arbres i filtren la llum a través dels vitralls.

Durant molt temps pels barcelonins i barcelonines la Sagrada Família ha estat una obra eternament inacabada. Després de la mort de Gaudí, el 1926, la construcció va continuar seguint els seus models i maquetes, malgrat la destrucció de part del material original durant la Guerra Civil. Al llarg del temps, diferents arquitectes han mantingut viu el projecte fins a l’actualitat.

El 20 de febrer de 2026 es va assolir una fita molt important: amb la col·locació del braç superior de la creu de la torre de Jesucrist, el temple va arribar al seu punt més alt. Amb l’acceleració dels últims anys, cada cop falta menys perquè l’emblemàtic edifici sigui una realitat. Es preveu que les obres s’acabin durant la propera dècada.

Coronant la punta dels Guíxols i dominant la badia de Sant Feliu, la Caseta del Salvament Marítim és un testimoni singular de la història de la protecció i el rescat a la costa catalana.

L’edifici, inaugurat el 1890, es va situar en un punt estratègic des d’on es controlaven els ports naturals de l’Abric i de Calassanç, en aquell moment especialment vulnerables. A més d’acollir els nàufrags i els voluntaris que feien el servei de vigilància i salvament, la caseta servia per guardar els equips de rescat, com el bot salvavides, el carro varador o el canó llançacaps, juntament amb una àmplia varietat d’eines i materials indispensables per a les operacions.

La Caseta i el seu fons formen un conjunt patrimonial únic pels materials que conserva i pel fet de mantenir-se en el seu emplaçament original. A l’interior s’hi conserven peces originals de finals del segle XIX, com el bot salvavides, a més d’instruments, documentació i altres elements vinculats a l’activitat marítima.

Avui en dia és una de les seus del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. Aquest espai permet conèixer de prop com s’organitzaven els rescats i com es protegien les vides dels mariners en un entorn marítim sovint imprevisible.

La Torre Bellesguard és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Situada al peu de la serra de Collserola, s’aixeca en un indret amb més de dos mil anys d’història. S’hi han trobat restes ibèriques i romanes, ha estat refugi de bandolers i ha acollit el palau del rei Martí l’Humà, l’últim monarca del Casal de Barcelona.

A principis del segle XX, Gaudí hi va construir una residència per a la família Figueres inspirada en aquest passat. L’edifici recorda la forma d’un castell, amb merlets, finestres d’aire gòtic i una gran agulla coronada per una creu de quatre braços. Tot i això, Gaudí interpreta l’estil gòtic amb llibertat i el combina amb solucions arquitectòniques pròpies, com l’ús de forjats, bancs de mosaics de ceràmica i finestrals de colors.

La torre està construïda amb pedra verdosa extreta del mateix terreny, cosa que integra l’edifici en el paisatge. A l’interior destaquen els espais lluminosos, el pati de l’escala i les golfes de maó vist, que mostren l’enginy arquitectònic del mestre.

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, la Torre Bellesguard és avui un espai visitable que permet descobrir un dels tresors més amagats de Gaudí i la llarga història de l’indret.

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Si hi ha un espai que evoqui com devia ser l’estil de vida de les elits romanes, aquest és la Vil·la dels Munts.

Com se sent un jugador del Barça a punt de sortir a la gespa? Els amants del futbol ho poden experimentar en pròpia pell en aquest museu. Actualment és un dels més visitats de Catalunya, amb una mitjana anual de més d’1.200.000 persones.

La idea de fer un Museu del Barça va néixer amb Joan Gamper, el fundador del club. Finalment es va inaugurar l’any 1984. Des de llavors s’hi poden veure els trofeus aconseguits per totes les seccions esportives del club català al llarg de la seva història i tot tipus d'objectes relacionats amb l'equip, els jugadors o els seguidors.

També compta amb un fons d’art de temàtica esportiva, amb obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs. A més, custodia la Col·lecció Futbolart, propietat de Pablo Ornaque, considerada una de les millors col·leccions privades del món sobre el futbol.

A partir de l’any 2010, va néixer el projecte Camp Nou Experience, un recorregut que converteix el visitant en protagonista a través de tecnologies immersives (video walls, taules tàctils, àudios, recreacions, etc). A més del museu es visita l’Estadi, l’Espai Messi i la Zona Multimèdia. Durant la visita, es pot recórrer el túnel de vestidors i transportar-se a una gran final o fotografiar a la sala de premsa una rèplica de la Copa d’Europa.

Com va ser el procés d’industrialització al voltant del riu Ter, un dels pols de la Revolució Industrial a Catalunya? Com conviuen el paisatge i l’activitat humana? El Museu del Ter, que forma part del Sistema Territorial del mNACTEC, va néixer a Manlleu el 2004 precisament per posar en valor el patrimoni industrial i natural de la conca mitjana del riu Ter.

La seu del Museu del Ter és Can Sanglas, una antiga fàbrica de filatura de cotó, situada en l’últim tram del canal industrial de Manlleu. Data de l'any 1841 i és una de les mostres més antigues de les fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica.

Gràcies a la primera de les exposicions permanents, La fàbrica de riu, Can Sanglas torna a la seva època d’activitat fabril. Aquesta exposició destaca els aspectes històrics del procés d'industrialització al Ter mitjà: des del treball manufacturer fins a la mecanització. Diverses màquines experimentals ajuden a entendre com ha evolucionat històricament el procés de transformació del cotó en fil.
Durant el recorregut ens trobem els dos espais energètics de què disposava Can Sanglas per aprofitar l'energia hidràulica: la turbina Francis, que permet comprovar com es generava l'electricitat, i la turbina Fontaine, un dels primers motors hidràulics instal·lats al Ter. Fins i tot, es pot veure com  el sistema mecànic posa en marxa les màquines de filatura!

Aquest primer tram del recorregut enllaça amb la segona de les exposicions permanents, La societat industrial, que mostra els canvis socials produïts per la industrialització.

Finalment, l’exposició Els rius mediterranis fa un recorregut pels paisatges, la hidrologia, l'ecologia, el patrimoni natural, els aspectes sociambientals i la gestió sostenible dels cursos fluvials mediterranis. I és que el Museu del Ter acull també el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM) dedicat l'educació i la sensibilització ambiental.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.