Entrades en línia

Situat a la part baixa de la ciutat, a tocar del fòrum i de la zona portuària, el Teatre romà de Tàrraco és un dels primers edificis d’espectacles de la ciutat i un testimoni destacat de la vida cultural en època romana.

Construït a inicis del segle I aC, en temps de l’emperador August, es va aixecar en un indret estratègic, aprofitant el desnivell natural del terreny per recolzar-hi la graderia. Amb una capacitat aproximada de 6.000 espectadors, el teatre acollia representacions i actes públics en una de les zones amb més activitat de Tàrraco.

De l’edifici se’n conserven les parts principals: la cavea o graderia, de la qual es mantenen les primeres files; l’ochestra, l’espai semicircular reservat a les autoritats; i l’scaena, on tenien lloc les representacions. També es poden identificar elements de l’estructura original, com algunes de les escales que organitzaven l’espai.

El teatre va estar en funcionament fins a finals del segle II dC, moment en què va deixar d’utilitzar-se com a espai escènic i va adoptar altres usos. Tot i haver estat ocult fins a finals del segle XIX i haver patit una important destrucció, el teatre romà de Tàrraco és un element imprescindible per entendre una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari.

La Sagrada Família és l’obra més emblemàtica d’Antoni Gaudí i el símbol per excel·lència de Barcelona. Iniciada l’any 1883, és una de les basíliques més originals del món. Ocupa una illa sencera de l’Eixample i les seves torres són visibles des de bona part de la ciutat. La cripta i la façana de la Nativitat han estat reconegudes com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Gaudí hi va treballar durant més de quaranta anys i s’hi va dedicar en exclusiva els últims 15 anys de la seva vida. El fet que hi estigui enterrat evidencia la importància que tenia per ell aquesta obra.

Va concebre el temple com una gran síntesi entre arquitectura, natura i religió. Es configura com una basílica de planta de creu llatina amb tres grans façanes, la del Naixement, la de la Passió i la de Glòria, i divuit torres que representen els apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesucrist. L’interior s’organitza com un gran bosc de pedra, amb columnes que es ramifiquen com arbres i filtren la llum a través dels vitralls.

Durant molt temps pels barcelonins i barcelonines la Sagrada Família ha estat una obra eternament inacabada. Després de la mort de Gaudí, el 1926, la construcció va continuar seguint els seus models i maquetes, malgrat la destrucció de part del material original durant la Guerra Civil. Al llarg del temps, diferents arquitectes han mantingut viu el projecte fins a l’actualitat.

El 20 de febrer de 2026 es va assolir una fita molt important: amb la col·locació del braç superior de la creu de la torre de Jesucrist, el temple va arribar al seu punt més alt. Amb l’acceleració dels últims anys, cada cop falta menys perquè l’emblemàtic edifici sigui una realitat. Es preveu que les obres s’acabin durant la propera dècada.

Situat al municipi de Porqueres, al Pla de l’Estany, l’Estudi Taller Carles Fontserè conserva i mostra una part destacada del llegat d’un dels artistes més representatius del segle XX a Catalunya.
Carles Fontserè i Carrió (1916–2007) va tenir una llarga trajectòria en camps com la pintura, el dibuix, l’escriptura, l’escenografia, però va destacar, sobretot, en el cartellisme, la il·lustració i la fotografia.

La seva vida i obra van quedar profundament marcades per la Guerra Civil, quan es va iniciar com a il·lustrador de cartells per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El seu compromís amb la República el va portar a exiliar-se a França, Mèxic i Nova York, on va continuar desenvolupant una intensa activitat artística. Al casal català de Nova York va conèixer Terry Broch, publicista de pare català i mare valenciana amb qui es va casar. Broch va tenir un paper mol rellevant en l’evolució de la carrera artística i la difusió de l’obra de Fontserè.

L’any 1973 van tornar a Catalunya i es va establir a la finca de Can Tista i Montguix, on va crear el seu espai de treball. L’estudi taller, ubicat a Can Montguix, és l’espai visitable: un entorn de creació amb una distribució oberta i funcional, pensat per acollir les diferents disciplines que conreava. Hi trobem àmbits de pintura, arxiu, biblioteca i escriptori, així com objectes personals, fotografies i obres que permeten resseguir el seu recorregut vital.

Fruit de la donació del seu llegat a la Generalitat de Catalunya l’any 1994, l’Estudi Taller Carles Fontserè és avui un espai que permet conèixer de prop la vida i l’obra d’un artista clau de la segona meitat del segle XX, i endinsar-se en el seu univers creatiu. A més, des de la mort de Terry Broch l’any 2016, l’equipament està gestionat per la Generalitat de Catalunya.

La Torre Bellesguard és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Situada al peu de la serra de Collserola, s’aixeca en un indret amb més de dos mil anys d’història. S’hi han trobat restes ibèriques i romanes, ha estat refugi de bandolers i ha acollit el palau del rei Martí l’Humà, l’últim monarca del Casal de Barcelona.

A principis del segle XX, Gaudí hi va construir una residència per a la família Figueres inspirada en aquest passat. L’edifici recorda la forma d’un castell, amb merlets, finestres d’aire gòtic i una gran agulla coronada per una creu de quatre braços. Tot i això, Gaudí interpreta l’estil gòtic amb llibertat i el combina amb solucions arquitectòniques pròpies, com l’ús de forjats, bancs de mosaics de ceràmica i finestrals de colors.

La torre està construïda amb pedra verdosa extreta del mateix terreny, cosa que integra l’edifici en el paisatge. A l’interior destaquen els espais lluminosos, el pati de l’escala i les golfes de maó vist, que mostren l’enginy arquitectònic del mestre.

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, la Torre Bellesguard és avui un espai visitable que permet descobrir un dels tresors més amagats de Gaudí i la llarga història de l’indret.

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

El so de les campanes, la vista de les muntanyes i la sensació de pau i recolliment fan de la visita a l’església de Sant Climent de Taüll una experiència única. 

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.