Professionals, comerciants, artesans i ciutadans s’apleguen en fires i mercats de Catalunya cada setmana. Són trobades que sobretot faciliten l’intercanvi comercial, però al llarg de la història també han servit per fer nous contactes, tancar pactes i fins i tot per a celebracions religioses.
La majoria dels mercats neixen a les cruïlles d'antics camins. Rebre l’autorització reial per organitzar una fira és sinònim del creixement econòmic de ciutats i viles.
A fires com el Mercat del Ram de Vic o la Fira de la Candelera de Molins de Rei s’hi venen tot tipus de productes. En canvi, fires com la de Santa Llúcia (Nadal) o la de Sant Ponç (herbes remaires) són temàtiques.
De fet, l’especialització en productes concrets es converteix en una eficaç eina de promoció econòmica, turística i cultural. En són exemples la Fira de l'Avet d'Espinelves o la del Càntir a Argentona.
Les fires modernes, així com les fires culturals i artístiques (com el Mercat de Música Viva de Vic, la Mostra Fira de Teatre Infantil i Juvenil d'Igualada o la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional Mediterrània de Manresa), adopten una nova imatge, però la funció es manté: la relació comercial, humana i cultural.
En plena edat mitjana, el poble compagina les pràctiques cristianes amb rituals d’origen pagà. Com a reacció, neix la festivitat del Corpus Christi, una nova celebració en honor al Santíssim Sagrament que amb el temps perdrà gran part del caràcter religiós i es convertirà en un esdeveniment social i festiu.
Les primeres celebracions del Corpus a Catalunya són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) i Bagà (1333). La festa gira al voltant de la processó, la desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats.
La jerarquia i el protocol, vitals en l’organització del Corpus institucional, conviuen des del principi amb els entremesos. Aquestes cristianitzacions d'elements pagans busquen moralitzar i educar els qui observen el seguici, però finalment el caràcter lúdic s’imposa a l’alliçonador. Això facilita l’aparició de les “bullícies” del Santíssim Sagrament, origen de la Patum de Berga.
Altres elements característics del Corpus són l'Ou com Balla, un ou buit que s’eleva com per art de màgia al brollador d'aigua d'una font, i les catifes de flors, obres d’art efímeres que són trepitjades per la processó i que perviuen a municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga.
L'àmbit cultural català és l'únic de la Península Ibèrica on hi ha una intensa activitat dramàtica durant l'edat mitjana. Les grans representacions teatrals són la Passió de Crist i l'Assumpció de Maria.
A partir del segle XIV les manifestacions teatrals sobre la Passió de Crist es van diferenciant dels drames eclesiàstics en llatí. Les noves representacions (misteris) ressalten la naturalesa humana de Crist, incorporen la llengua vulgar i accepten la participació del poble.
Actualment es mantenen tres tipologies de misteris a l’anomenada “vall de la Passió”, al Baix Llobregat: la d’arrel tradicional, que és la que es fa en teatres a Olesa i Esparreguera; la itinerant de Sant Vicenç dels Horts; i la de Molins de Rei, representació moderna d'una obra d'autor.
El gran cicle dramàtic del teatre medieval català es completa amb quatre representacions de l'Assumpció de la Mare de Déu: el Drama litúrgic de Santa Maria de l'Estany, el Misteri de la Selva, el Misteri assumpcionista de la Catedral de València, i el Misteri o Festa d'Elx.
Altres manifestacions medievals que han arribat fins a l’actualitat són el Cant de la Sibil·la de Mallorca i de l'Alguer, o la Dansa de la Mort de Verges.
La cultura catalana no es pot entendre sense els grans equipaments de Barcelona. Són escenaris que han esdevingut la columna vertebral de la cultura del país.
El Palau de la Música, obra de Lluís Domènech i Montaner i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és molt més que una refinada mostra de l’arquitectura modernista. Testimoni d’episodis claus de la història catalana, s’ha convertit en referent per als catalans.
Compartint protagonisme com a símbol de la cultura catalana hi ha el Gran Teatre del Liceu. Construït el 1847 i lligat des dels inicis a la burgesia barcelonina, aquest edifici ha sobreviscut a dos episodis catastròfics: una bomba anarquista l'any 1893 i un incendi el 1994.
Entre els equipaments contemporanis vinculats a les arts escèniques destaquen el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. En l’àmbit musical la referència més enllà del Palau de la Música i el Liceu és L’Auditori de Barcelona. Pel que fa a l’art, les principals institucions són el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ofereix una perspectiva global i històrica de l’art català, i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), aparador de l’art més actual.
Sense oblidar el seu vincle amb les festes tradicionals i populars, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega ha esdevingut un referent pel seu compromís amb la innovació escènica i la qualitat, i és avui un dels més destacats mercats europeus de les arts escèniques.
L’èxit de l’espectacle de carrer que la companyia Comediants va organitzar el 1980 va ser la llavor de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, convertida només un any després en un esdeveniment anual.
Per a l’historiador i crític teatral Xavier Fàbregas, un dels ideòlegs del projecte, calia recuperar el carrer com a espai per a activitats creatives i alhora renovar les festes populars i tradicionals. Per això als inicis predominaven espectacles directament vinculats a la cultura popular.
Amb la creació del Patronat Fundació Públic Municipal i l’àrea de programadors, i l’encàrrec de direcció artística a professionals de les arts escèniques, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega va anar-se professionalitzant fins a convertint-se en un mercat de venta i contractació nacional i internacional d’espectacles teatrals catalans. Des de sempre ha destacat per la incorporació de noves tendències i tècniques i llenguatges escènics cada cop més visuals i contemporanis.
Des d’abans de l’edat mitjana se celebren fires i mercats gastronòmics a Catalunya. Van néixer com a necessaris punts de trobada entre comerciants i compradors, i ha esdevingut també en lloc d’articulació social.
Els mercats tal i com els coneixem avui van sorgir com a resposta a l’escassetat de subministraments fruit de les concentracions humanes: calia fixar unes dates per a l’intercanvi comercial. Un dels mercats catalans més antics dels quals es té constància és el de Bellcaire, al segle XIV.
Les fires, en canvi, depenien dels moviments del bestiar i de les rutes comercials, anaven lligades a festivitats religioses i acostumaven a tenir una periodicitat anual. Actualment encara hi ha poblacions com Guimerà, Peratallada, Batea, Vic o Montblanc que un cop l’any celebren aquestes fires per rememorar les de l’edat mitjana.
La imatge i els productes dels mercats i fires catalans són avui molt diferents. El que no ha variat és el seu caràcter d’esdeveniment social i tradicional, i el fet que són sinònim d’assortiment de qualitat. Així, actualment existeix un extens calendari de fires i mercats arreu del territori, i també s’han creat rutes gastronòmiques per promoure els productes locals.
El cicle festiu de Catalunya inclou una mescla de celebracions paganes, religioses i civils, tant d’origen ancestral com de recent aparició. Un calendari de festes tradicionals i costums en què la gastronomia té un gran protagonisme.
I és que una bona celebració no es pot entendre sense un bon àpat, una manifestació de la identitat col·lectiva i la cohesió social. Cada festa s’associa a un menjar característic, i en són exemples la crema catalana de Sant Josep, la coca de Sant Joan, les castanyes i els panellets de Tots Sants, la mona de Pasqua o la diversitat de plats nadalencs (escudelles, pollastres, canelons, torrons, neules, etc.).
A Catalunya, prohibicions de tradició catòlica com la de no menjar carn durant la Quaresma han acabat fent populars la cuina del bacallà o postres com els bunyols. També es dóna el cas que celebracions d’origen religiós com els aplecs, romeries i pelegrinatges s’han acabat convertit en trobades gastronòmiques col·lectives (costellades, arrossades, sardinades, calçotades o cargolades).
El calendari festiu també inclou celebracions més familiars i íntimes vinculades al cicle vital, com els banquets de noces, les xocolatades dels batejos, els berenars de comunió i els àpats per celebrar sants i aniversaris.
La cuina catalana viu un nova edat d’or coincidint amb el canvi de segle i destacats cuiners del país reben el reconeixement mundial per la seva tasca avantguardista. La nova cuina creativa catalana implica una nova manera d'entendre la restauració: cal satisfer l’intel·lecte i les emocions.
Un dels punts culminants d’aquesta etapa es produeix el 1999, quan el cuiner francès Joël Robuchon afirma que Ferran Adrià és el millor cuiner del món. Les seves innovacions, que acabaran a la portada del suplement del The New York Times, es basen en nous productes i tècniques, presentacions inèdites i experiències sorprenents.
Tot i el ressò mediàtic de la cuina més avantguardista, la gastronomia actual és més àmplia. Així, la cuina catalana tradicional viu també una relectura per part de grans xefs, amb noves tècniques i presentacions més modernes. A més, la preocupació pel que mengem provoca l’aparició de conceptes com cuina ecològica i de quilòmetre zero.
També cal destacar l’efecte de fenòmens com la globalització en la cuina catalana. L’entrada de cuines d’altres parts del món acaba, inevitablement, impregnant el nostre receptari i fa aparèixer conceptes com la cuina de fusió.
Menús opulents, inspiració en la cuina francesa i menyspreu per la tradicional i casolana. Al segle XIX la burgesia catalana i els grans restaurants opten per una gastronomia luxosa i fastuosa, que no aconsegueix popularitzar-se.
En canvi, la cuina catalana popular i de qualitat continua viva a les fondes de sisos, que l’apropen a tothom amb menús casolans a preus assequibles. Aquests establiments popularitzen plats com la botifarra o llom amb mongetes, el bacallà a la llauna o els macarrons gratinats al forn. La creativitat i el sentit de l’humor destaquen en els noms dels plats com la barretina (trinxat amb arengada) o la samarreta amb allioli (tripa al forn). A les fondes de sisos també neixen costums com la paella dels dijous, una acció comercial que busca atraure més clients en un dia de la setmana habitualment fluix.
Les primeres referències al pa amb tomàquet també són del segle XIX. Segons el gastrònom Nèstor Luján, el plat català per excel·lència apareix al món rural en una època d’abundància de tomàquets, que s’aprofiten per estovar el pa sec.
Durant l’època moderna es posen les bases de la cuina catalana rural. Excepcionalment refinada i completa, la gastronomia del Renaixement, Barroc i la Il·lustració és l’avantsala de la cuina tradicional catalana.
Del segle XVI al XVIII, es viu una revolució amb l’arribada de nous productes procedents d’Amèrica: tomàquet, pebrot, mongetes, blat de moro, cacau, gall dindi o vainilla. A més, s’introdueixen canvis en els sabors, amb la distinció entre dolç i salat, i es popularitzen nous gustos com les begudes fredes, les amanides, la xocolata, l’arròs i la pasta. Les classes populars i els convents són els més receptius a aquests nous productes, mentre que els aristòcrates i els burgesos són més continuistes amb la cuina medieval.
Els testimonis escrits més destacats de la cuina catalana de l’època moderna són Nuevo arte de cocina (Juan Altimiras), el Llibre dels secrets d'agricultura, casa rústica i pastoril (fra Miquel Agustí), Instrucció breu i útil per los cuiners principiants (Francesc del Santíssim Sagrament), Avisos y instrucciones per lo principiant cuyner (Francesc Orri), El llibre de l'art de quynar (fra Sever d'Olot) i el Llibre de cuina de Scala Dei (monestir de Banyoles).
