Històric

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.

L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.

El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.

El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.

El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent. 

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

El Museu de les Mines de Cercs és un museu dedicat al carbó i a les estretes relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà.
 
L'espai més emblemàtic és la mina Sant Romà, on un tren miner ens porta galeria endins per descobrir com era el treball i l’extracció de carbó en el seu lloc original. Al museu també pot veure’s l’exposició permanent, dividida en dos àmbits: el del carbó i la seva explotació, i el de la vida quotidiana a la colònia minera de Sant Corneli. La visita es complementa amb la projecció d'un audiovisual i la visita d'un habitatge miner tal com era als anys quaranta del segle passat.
 
El programa didàctic consta de visites a tots els espais i de tallers educatius que es poden desenvolupar a l’entorn més immediat del museu. Són activitats relacionades amb la història social i tècnica de la industrialització i també amb el patrimoni paleontològic i la transformació paisatgística de la comarca.

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Des del 2004, la Masia de Can Serra de Sant Adrià de Besòs acull el Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC) que actua com a centre de recerca i difusió de la memòria migratòria de Catalunya. Per fer-ho, el museu ofereix una exposició permanent dividida en tres àmbits que utilitzen recursos museogràfics moderns, interactius i didàctics.

L’àmbit Humans en moviment mostra comportaments històrics dels moviments humans des de la prehistòria fins el segle XX. La visita continua a l’interior d’un antic vagó de tren de mitjans del segle XX: el Sevillano. Aquest espai vol retre homenatge a la generació protagonista de les migracions interiors del segle XX a Catalunya. Es completa amb els testimonis i records dels que en van ser viatgers. L’últim àmbit presenta les migracions del segle XXI, les que tenen lloc en un món globalitzat i en contínua transformació.

El MhiC disposa d’un centre de documentació i recursos. Part del fons són qüestionaris de memòria oral que poden omplir els protagonistes de processos migratoris.

Era el 1951 i l’enginyer industrial Eustaquio Ugalde Urosa acabava de comprar una parcel·la boscosa davant del mar a Caldes d’Estrac. Assegut sota un garrofer i gaudint de les vistes, va decidir construir una casa en aquell paratge idíl·lic que li permetés mantenir el paisatge tal com estava. Li va encarregar el projecte al seu amic Josep Antoni Coderch que va dissenyar un habitatge unifamiliar de dos pisos i jardí format per un conjunt de volums que compleixen a la perfecció l’objectiu inicial: s’integren perfectament a l’entorn natural.

Les vistes sobre el mar i la topografia de l’emplaçament determinen la construcció de l’edifici. Aquest busca el seu espai enmig del bosc, on creix amb discreció i respecte per l’entorn. També s’opta per materials autòctons, típics de l’arquitectura popular mediterrània com els murs de pedra, els forjats de formigó, els paviments amb rajoles de terra cuita vermellosa, les cobertes amb volta de teula o l’ús de fusta.

Aquesta herència constructiva catalana es combina amb formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Ugalde és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre interior i exterior. Mentre a l’interior tots els murs són rectes, a l’exterior domina un mur curvilini que separa la casa del bosc. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a la llum que penetra dins l’edifici per tots els costats i al color blanc de tota la construcció.

L’obra de la casa finalitza l’any 1952. El seu aspecte extern s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i les reformes dels successius propietaris.

A la confluència entre el Baix Aragó i la desembocadura de l’Ebre, hi trobem un jaciment ibèric molt singular. I és que conserva una gran torre en el punt més alt del recinte, testimoni del seu moment de més esplendor (l’assentament ja existia pels volts de l'any 600 aC. Tot i així va ser al segle V aC quan es va fortificar). Però no només això. El Coll del Moro és un dels pocs poblats ibèrics de Catalunya dels quals es coneix i es pot visitar la necròpolis.

Situat en un punt estratègic de la Ilercavònia, des de l’assentament es controlaven els fluxos d’intercanvi comercial entre la costa i les terres de l’interior. És significatiu que dins del poblat s’hagi localitzat un taller destinat a la transformació del lli i a la manufactura de teixits.

La necròpolis, amb tres àrees d'enterrament, data aproximadament d’entre els anys 800 i 450 aC. i sembla que hauria coexistit amb el poblat en la seva fase més primitiva. Aquest va estar ocupat fins al segle I dC.

El jaciment del Coll del Moro forma part de la Ruta dels Ibers.

Aquest poblat ibèric de la desembocadura de l’Ebre, situat en un puig de la Serra del Montsià,  comptava amb uns habitants molt distingits: era l’elit de la tribu dels ilercavons que des d’aquí controlava els excedents d’altres assentaments de la zona i els intercanviava per productes de luxe amb altres pobles de la Mediterrània.

La Moleta del Remei és considerat un gran poblat de la primera edat del ferro i després un assentament iber de llarga durada i importància. De fet, és l’únic poblat del sud de la Ilercavònia ocupat ininterrompudament (del segle VII aC al II aC).

El jaciment compta amb un recinte fortificat amb sistemes defensius monumentals, muralles amb torres i bastions que no tenen finalitat militar. I és que eren un element de prestigi que indicava l’estatus dels habitants del poblat. Al seu interior s’han identificat carrers de circumval·lació i gairebé tots els habitatges estan adossats a la muralla. S’han localitzat tres edificis que podrien tenir funció de culte, on s’han trobat inhumacions infantils.