El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
Aquesta casa del centre de Moià és un edifici senyorial del segle XVII amb un notable valor arquitectònic i artístic. Però si hi ha alguna cosa que la fa especial és que pels volts del 1660 hi va néixer Rafael Casanova, protagonista de la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Casanova era fill d’una família acomodada de Moià dedicada al comerç del gra i la llana. La seva situació benestant es pot veure en les característiques de la casa, sobretot en els seus interiors, ricament decorats. Formada per planta baixa, pis i golfes, amb un jardí posterior i soterrani, destaca la façana principal, esgrafiada.
Actualment, la casa acull una exposició que mostra les claus del conflicte de 1714: des de l'esclat d'una guerra internacional per determinar el successor a la corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència, fins a la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, mentre Rafael Casanova era responsable de la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.
El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.
El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.
Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.
Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.
Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.
Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.
Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) és l’arxiu històric que conté el fons documental de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, a més d’altres fons històrics espanyols. L’antic Arxiu Reial de Barcelona acumula entre les seves parets més de set segles d’història.
El rei Jaume II d’Aragó va crear el 1318 l’Arxiu Reial de Barcelona amb l’objectiu d’unificar els fons de tots els territoris de la Corona. Al principi s’hi van custodiar principalment escriptures referents al Patrimoni Reial, així com documents de govern i justícia. Durant la monarquia borbònica es va modernitzar l’edifici (1738), es va aprovar un nou reglament intern (1754) i va passar a anomenar-se Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Amb el canvi de nom es va iniciar la tasca d’incorporar al fons de la Corona d’Aragó els arxius d’institucions de l’Antic Règim.
Fins l'any 1993 la seva seu va ser el Palau del Lloctinent, un edifici construït entre 1549 i 1557 com una ampliació del Palau Reial Major de Barcelona. Posteriorment la majoria de documents, així com la tasca de recerca, conservació i custòdia, es van traslladar a l’actual seu del carrer dels Almogàvers. La seu històrica es manté per a la difusió, a través de cursos i exposicions, i per a actes protocol·laris.
