Històric

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

L’antiga casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures cabdals del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba. Actualment convertida en museu, ens apropa la figura del fundador de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
 
Acompanyats per un audiovisual, podrem repassar la seva trajectòria professional i l’ideari del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsarem per la seva esfera més personal ja que l’arquitectura i el mobiliari són els originals de la vivenda. Així podem conèixer com era la vida en una casa rural benestant de principis del segle XX.
 
A excepció del despatx, que conté el mobiliari que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta d’espais de la casa es conserven intactes. Destaquen la cuina, centre de la vida familiar, i el menjador, reservat exclusivament per a les ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses en la majoria de cambres, especialment les habitacions.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
 
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
 
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
 
La  terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.

Considerat un dels principals monuments històrics de Tortosa juntament amb la Catedral i els Reials Col·legis, el castell de Sant Joan, conegut com el castell de la Suda, és un testimoni clau del passat andalusí de la ciutat. A més, conserva l’única necròpolis islàmica a cel obert de Catalunya.
 
Va ser construït al segle X sota el califat d'Abderraman III, al damunt d’una antiga acròpolis romana. Tot i l’alçada, un enorme pou excavat dins del recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per proveir la fortalesa d’aigua.
 
Després de la conquesta de Tortosa en mans de Ramon Berenguer IV el 1148, el castell es va convertir en presó. Va ser propietat dels Montcada i dels Templers i va ser la residència preferida del rei Jaume I. A més de palau reial, ha estat també tribunal de justícia. Actualment alberga un parador de turisme.
 
De l’època islàmica, a més del cementiri musulmà de gran importància, es conserven el traçat i els basaments de les muralles i també el pou. Aquest està format per galeries subterrànies que acollien un molí i dos forns.
 
El llegat medieval es pot veure en alguns finestrals gòtics, la nau del polvorí i el pati d’armes. Tot i així, passa desapercebut ja que als segles XV i XVII el castell va sofrir moltes modificacions per motius defensius.

A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
 
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
 
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
 
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
 
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.

Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.

Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.

Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència,  la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.

L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.

Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.

El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.

El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.

Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.

Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.

Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.

Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.

Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.

Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.

Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.

Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.

Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.

Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.

L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.

La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.

Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.