Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
L´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) és la institució que s’encarrega de la custòdia, conservació, tractament i difusió de la documentació històrica que ha generat el govern de la ciutat des del segle XIII, quan es va crear el règim municipal de Barcelona, i fins a la revolució liberal de mitjans del segle XIX.
Amb el temps s’han incorporat una gran diversitat de materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès històric que l’han convertit en un dels centres arxivístics més importants de Catalunya i lloc de consulta imprescindible per a historiadors.
Des del 1920 la seu de l’arxiu és la Casa de l’Ardiaca, un edifici fruit de la refosa de diferents immobles construïts al damunt d’un segment de l’antiga muralla romana. D’estil gòticorenaixentista, també incorpora elements de caire modernista. A la dècada dels noranta va ser objecte d’una profunda remodelació que va modernitzar les instal·lacions i les va adequar a la conservació i consulta.
Actualment els fons i col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona s’estructuren en tres seccions principals: fons documentals, la biblioteca i l’hemeroteca.
La Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC) està integrada d’arxius d’àmbit comarcal que treballen per assegurar els principis de procedència i territorialitat en el tractament i accés als documents.
Cadascun dels 41 arxius de la xarxa és responsable d’organitzar, preservar, difondre i facilitar l’accés a la documentació i el patrimoni documental de la seva comarca, i alhora col·labora amb les diverses administracions públiques.
Així, també són els encarregats de custodiar la documentació dels ajuntaments de menys de 10.000 habitants, els protocols notarials de més de 100 anys, la documentació de l’administració de justícia, els registres públics de l’estat, i qualsevol altre documentació d’interès històric o cultural de l’àmbit comarcal.
Des del 1981 els tres arxius provincials (Girona, Lleida,Tarragona) també formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat.
Amb l’objectiu de catalogar, preservar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya el 1983 la Generalitat va crear el Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC).
Gestionat per la Biblioteca de Catalunya, el CCPBC és un projecte de catalogació cooperativa obert a tot tipus d’institucions que disposin de fons bibliogràfics de caràcter patrimonial. Conté la descripció bibliogràfica de documents impresos que van des dels inicis de la impremta fins a principis del segle XX, i també de manuscrits i altres tipologies de fonts documentals d’interès patrimonial conservades a les biblioteques de Catalunya.
Algunes de les principals biblioteques amb bibliografia d’interès patrimonial són, a banda de la pròpia Biblioteca de Catalunya, les d’institucions com l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Abadia de Santa Maria de Poblet, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de Montserrat, la Biblioteca Episcopal de Vic, Casa Àsia, el Centre Excursionista de Catalunya, la Fundació Josep Pla, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre d’altres.
El CCPBC col·labora en l’elaboració del patrimoni bibliogràfic de l'Estat espanyol des del 1992, i des del 2007 també forma part del Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CCUC).
Per a conèixer la memòria històrica del país resulta clau la conservació del patrimoni documental. A Catalunya, 330 arxius són els encarregats de preservar i difondre aquest valuós testimoni personal, legal i institucional.
Tant si són de titularitat pública (local, comarcal, provincial o nacional), com si pertanyen a entitats oficials (universitats, col·legis professionals...) o entitats privades (associacions, fundacions...), en tots aquests arxius s’hi pot trobar documentació molt diversa: textual, audiovisual, cartogràfica i electrònica.
El Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC) és l’òrgan que vetlla per unes normes i procediments comuns per a la gestió i protecció del patrimoni documental de Catalunya. En formen part, entre d’altres, els arxius de la Generalitat, el de la Corona d’Aragó, els arxius de municipis de més de 10.000 habitants, els de les diputacions provincials, els arxius de les universitats i els diocesans i eclesiàstics.
Les quatre grans Cròniques van ser escrites a finals del segle XIII i durant el XIV i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval. Els seus autors, Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, pretenien deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós es consideren les úniques autobiografies de monarques medievals.
A la primera de les cròniques, el Llibre dels feits, el rei Jaume I dicta els fets de la seva vida, obviant allò que el pot perjudicar per transmetre la imatge d’un monarca heroic i cavaller.
A el Llibre del rei En Pere, Bernat Desclot, no és testimoni directe del que explica. Tot i que destaca pel seu acurat treball de documentació, el seu relat ofereix una visió clarament interpretativa de Pere el Gran.
Tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, al Llibre de Ramon Muntaner l’autor manipula la història. Tampoc amaga el seu entusiasme pels monarques catalans, els quals considera éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
La quarta de les cròniques, el Llibre del Rei Pere III, destaca per la seva qualitat literària. Malgrat això, sempre ha estat menys considerada perquè s’allunya de l’esperit èpic i cavalleresc i presenta un rei obsessionat per imitar i superar els seus antecessors.
A la Biblioteca de Catalunya es conserven còdexs de les quatre grans Cròniques.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona. Gairebé un segle després, el 1981, naixia la Filmoteca de Catalunya, dedicada a preservar el patrimoni fílmic i audiovisual i a la divulgació de la cultura cinematogràfica.
Actualment la Filmoteca de Catalunya compta amb un fons públic de més de 45.000 llibres, 20.000 arxius gràfics, 8.000 pel·lícules, 5.000 bandes sonores i 1.200 aparells cinematogràfics originals. És el resultat de les tasques de conservació, restauració, catalogació, documentació i estudi del patrimoni cinematogràfic de Catalunya realitzades per aquesta institució.
Però la millor manera de conèixer la Filmoteca és a través de les exposicions, publicacions i les projeccions de pel·lícules, prop d’un miler cada any.
Després de comptar amb una primera sala de projeccions a Travessera de Gràcia i més de 20 anys ubicada a l’antic cinema Aquitània de Sarrià, el 2012 es va inaugurar la nova seu del barri del Raval. En aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Mateo hi ha els principals espais d’exhibició i exposició, la biblioteca i una llibreria especialitzada.
L’altre equipament principal de la Filmoteca és el Centre de Conservació i Restauració. Ubicat al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, s’hi conserven els fons i col·leccions fílmiques.
La història de la bibliografia catalana no es pot entendre sense la tasca d’adquisició, conservació i difusió de col·leccions de gran interès literari, artístic i científic que es realitza a la Biblioteca de Catalunya des de la seva creació, l’any 1907.
En el seu fons aproximat de tres milions d’exemplars destaquen la col·lecció de prop de 20.000 manuscrits i 500.000 cartes. Hi trobem meravelles medievals com ara les Homilies d'Organyà (s. XIII), del Llibre de l'orde de cavalleria, de Ramon Llull i de les quatre grans Cròniques; o manuscrits moderns cabdals com ara l'Oda a la Pàtria, de Bonaventura C. Aribau (1833), o L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
També són destacables les reserves d’hemerografia i patrimoni sonor, així com les col·leccions gràfiques, amb gravats, dibuixos, mapes i fotografies des del segle XVI i fins l’actualitat.
La Biblioteca de Catalunya també custodia el Museu del Llibre Frederic Marès, format per més de 1.500 documents que va donar el col·leccionista a la institució. I també l’Arxiu Joan Maragall, ubicat a l’antiga residència del poeta.
Des del 1939 la Biblioteca de Catalunya té la seu a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, un dels conjunts més importants del gòtic civil del segle XV a Catalunya. Fruit de la fusió dels diversos hospitals de la Barcelona medieval, va ser durant molts segles l’equipament sanitari més gran del país.
Cervera acull una de les construccions barroques més belles de Catalunya. La imponent sobrietat de l’edifici de la Universitat és la petja que en queda de la institució que el va aixecar.
Les circumstàncies polítiques són les que fan possible la creació d’aquesta institució d’ensenyament superior. La funda el rei Felip V l’any 1717 com a compensació pels danys soferts durant la Guerra de Successió, i es converteix en centre intel·lectual de Catalunya.
L’arquitectura majestuosa de l’edifici segueix un esquema propi de l’arquitectura militar, amb una planta rectangular amb torres als angles. La façana principal és d’estil barroc moderat i s’adapta al caràcter local, mentre que la segona façana, la interior, representa les noves tendències neoclàssiques.
L’espai més significatiu d’aquest majestuós edifici és el paranimf o saló d’actes, que inclou també la capella. A l’altar hi ha un retaule barroc realitzat pel mestre Jaume Padró, un petit absis amb escultures d’alabastre de Sarral envoltades de marbres de colors. Presideix el conjunt la Immaculada Concepció, patrona de la Universitat i representant de la Saviesa.
El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses.
Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes.
L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua.
El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies.
Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.
