A les acaballes de la Guerra Civil espanyola, la Batalla de l’Ebre va ser el punt d’inflexió del conflicte en propiciar la pèrdua de Catalunya per part republicana. Un intens combat que es va desenvolupar al Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta. Actualment, la combinació d’espais històrics i centres d’interpretació formen els Espais de la Batalla de l’Ebre, testimoni viu d’un dels episodis més tràgics de la història recent del país.
El Poble Vell de Corbera d’Ebre resta com a símbol mut de la barbàrie d'aquest conflicte. Passejar entre les restes de carrers i cases destruïdes fa rememorar els bombardeigs i la dissort dels seus antics habitants. Als barrancs de Vilalba dels Arcs s’hi pot veure una línia de 700 metres de trinxeres que van formar part de la xarxa de defensa republicana. A la Fatarella s’hi conserva un refugi militar i els murs del castell de Miravet van servir de refugi als soldats nacionals que guarnien la població.
Els Espais de la Batalla de l’Ebre inclouen un total de 19 localitzacions històriques i cinc Centres d’Interpretació: 115 dies (Corbera d’Ebre), Soldats a les trinxeres (Vilalba dels Arcs), Hospitals de Sang (Batea), Les veus del front (Pinell de Brai) i Internacionals a l’Ebre (La Fatarella).
El Museu Memorial de l’Exili (MUME) és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Ubicat a la Jonquera, el pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.
La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
Fa 2700 anys una tribu d’ilergets aixeca el seu assentament en una plana prop de l’actual Arbeca (Les Garrigues). És un bon indret per cultivar la terra. Però tot i la placidesa del lloc, els ilergets temen els atacs enemics i per això aixequen una imponent fortificació gairebé inexpugnable. Això fa d’Els Vilars una construcció única en el món ibèric català i europeu i un dels punts imprescindibles de La Ruta dels Ibers.
De forma ovalada, la fortificació estava totalment emmurallada i disposava de torres de vigilància. Per accedir-hi només hi havia dues portes de petites dimensions. Si entrar a l’assentament era difícil, acostar-s’hi tampoc era feina fàcil: davant els murs, una barrera de pedres clavades al terra (chevaux-de-frise) impedien el pas de forasters a peu o a cavall. Uns grans fossars completaven les obres defensives. A l’interior, les vivendes s’organitzaven al voltant d'una plaça presidida per un gran pou.
Totes aquestes estructures són visibles actualment, gràcies als treballs de restauració i conservació del jaciment. Vist des de l’aire, es pot apreciar perfectament la seva planta ovalada i els límits de les cases rectangulars que acollien el centenar d’habitants que va tenir Els Vilars.
Els ilergets hi van viure durant 400 anys i van abandonar el lloc de forma abrupta. El perquè encara és avui un misteri. La seva fortalesa tan singular s’ha convertit en un dels referents ibers de la Península.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
La història s’atura una i altra vegada a Roses. Fundada com a colònia grega, la seva ubicació la converteix en un punt estratègic del Mediterrani. Per això, el lloc ha conegut diferents ocupacions i ha estat blanc de nombrosos atacs. Actualment, la Ciutadella és un modern centre cultural i un extraordinari jaciment.
En els 139.000 m2 del recinte s’hi reuneixen les restes arqueològiques de la colònia grega i posteriorment romana de Rhode, el monestir romànic de Santa Maria i l’estructura de la vila vella de Roses, que fins i tot conserva algunes fortificacions medievals.
Les muralles actuals són una fortificació de grans baluards que daten de l'època renaixentista i moderna. I és que al segle XVI, el rei Carles V mana construir la Ciutadella i el castell de la Trinitat per protegir-se dels pirates i dels turcs.
El 1814 són els mateixos francesos els que volen la ciutadella, que es recupera i s’obre al públic avançat el segle XX.
Des del 2004 dins el recinte es pot visitar el Museu de la Ciutadella, un edifici contemporani on es resumeix la història del conjunt.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
Passejar pel nucli antic de Besalú és fer automàticament un viatge a l’Edat Mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original, però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú, l’antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç o la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. El call té com a principal parada la mikvé, una de les escasses restes de banys rituals jueus i una de les millors vistes del riu Fluvià.
Però sens dubte, el símbol de la ciutat és el Pont Vell de Besalú: una construcció que destaca tant per les dimensions com per l’aparença en forma d’angle recte sobre el riu. El document més antic on apareix referenciat és de 1075, data probable de la seva construcció original. Però les inundacions, riuades i necessitats defensives de la ciutat van fer necessària la seva reconstrucció al segle XIV, que es va mantenir d'empeus fins la Guerra Civil. La imatge del pont actual és una reconstrucció de principis dels anys 60.
La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.
Visitar la vila ducal de Montblanc és fer un recorregut per un museu a l’aire lliure. La ciutat va destacar com a important centre de comerç durant l’edat mitjana i va viure el seu moment àlgid amb la creació del Ducat de Montblanc el 1387. Aquest èxit té el seu reflex en la riquesa monumental de la vila.
Al segle XIV, Montblanc vivia un moment dolç: era la setena ciutat més important de Catalunya gràcies al seu pes polític i econòmic. Prova d’això va ser la celebració de les Corts Generals a la vila en quatre ocasions i la creació del Ducat. En aquest moment es van posar en marxa les obres més emblemàtiques de Montblanc, encapçalades pel seu recinte emmurallat. Format per un imponent conjunt de torres, portals i muralles coronades per merlets, els murs es van aprofitar al llarg de l’edat moderna per construir-hi habitatges. No és fins al segle XX que es restaura i s’eliminen les construccions afegides.
L'església gòtica de Santa Maria, coneguda també com la Catedral de la Muntanya per les seves grans dimensions i la seva ubicació dalt d’un promontori, és un altre testimoni del poder medieval de Montblanc. A l’interior hi destaca el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada del segle XIV, que mostra bellament esculpides escenes de la vida dels sants.
Per la seva banda, l’església-hospital Sant Marçal destaca per la pintura mural de Sant Cristòfol (s. XV) i un finestral gòtic esculpit. El Palau Alenyà és la darrera gran obra que reflecteix el passat pròsper de Montblanc; es tracta d’una construcció d'estil gòtic amb una gran porta principal de mig punt i esvelts finestrals. L’edifici, però, ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
Girona compta amb nombrosos testimonis del seu passat medieval, una època de creixement en què es va convertir en la segona ciutat de Catalunya amb una població de 10.000 habitants (segle XV). El vell recinte emmurallat romà va quedar petit i la ciutat es va estendre cap als dos costats de l’Onyar.
Entre el patrimoni monumental que reflecteix aquest creixement hi ha la catedral (s. XI – XVIII), que amb la seva gran nau, és l'espai gòtic voltat més ample del món. Tanmateix, la primera catedral de Girona va ser la basílica de Sant Feliu, que actualment és un dels edificis gòtics més representatius de la ciutat, sobretot l'esvelt campanar (s. XIV-XVI). A l’interior conserva obres d'art remarcables, com els vuit sarcòfags pagans i paleocristians (s. IV) i el Crist Jacent (s. XIV) del mestre Aloi.
Per la seva banda, el monestir de Sant Daniel s’ubica en una extensa zona verda a tocar de la ciutat i actualment acull una comunitat de monges benedictines. L'església guarda el sepulcre del sant i el claustre és un bell exemple de construcció romànica amb afegits gòtics.
A dos quilòmetres seguint el riu Galligants, s’aixeca un altre monestir: Sant Pere de Galligants, actual seu de Girona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Exemple de romànic català, destaca per la iconografia dels capitells de la nau central i del claustre.
A tocar de Sant Pere de Galligants hi trobem els Banys Àrabs, uns banys públics que també testimonien el creixement demogràfic i urbanístic de la Girona medieval. Segueixen el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves.
Tot i així, un dels gran símbols de la Girona medieval és el Call. Es va començar a formar al segle XII a partir del carrer de la Força, quan s'hi van instal·lar famílies jueves que abans vivien als voltants de la catedral. Hi van residir importants pensadors com el metge poeta filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com a Bonastruc ça Porta. Al Call gironí hi van arribar a viure fins a 800 persones i avui és una de les zones més concorregudes de la ciutat.
