Des d'un manuscrit del segle X, a les Actes del Consell de Govern de la Generalitat republicana, passant pels arxius i fons personals de noms il·lustres de la societat catalana dels segles XIX i XX com Francesc Macià, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors o Carles Riba. Des del 1980 l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) és la institució encarregada d'aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental del país.
Com a arxiu general de l’administració, l'ANC ingressa, recupera i gestiona la documentació que genera l'acció política i administrativa de la Generalitat de Catalunya. Com a arxiu històric nacional, es dedica a la recuperació de la documentació clau per al coneixement del nostre passat.
A banda dels arxius procedents d’administracions, d’associacions i fundacions i de l’Església, en els seus més de 900 fons i col·leccions documentals destaquen especialment els fons personals i les col·leccions de manuscrits, pergamins i impresos.
La història de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’inicia el 1936, durant la República, i es reprèn amb el final de la dictadura franquista. L’actual seu de Sant Cugat és un modern edifici que disposa de les darreres tecnologies per a garantir la millor conservació dels documents.
Sota la protecció de reis i nobles, el monestir de Poblet es converteix en centre neuràlgic de la Catalunya medieval. Panteó reial durant l’edat mitjana, el conjunt ha esdevingut un símbol històric i cultural on hi tornen a viure els monjos cistercencs.
La construcció del monestir va començar al segle XII i s’hi aprecien estils arquitectònics variats com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. No obstant això, el conjunt gaudeix d’una harmonia absoluta tant entre els seus elements arquitectònics (que contenen tot l’esplendor rigorós de l’orde del Cister) com en la seva relació amb l’entorn de les muntanyes de Prades.
Alguns dels elements més destacats del monestir són l’església, que segueix l’estil dels temples cistercencs i on cal admirar el retaule de l’altar major, un conjunt renaixentista d’alabastre blanc de Damià Forment; la bella capella gòtica de sant Jordi, edificada a l’època d’Alfons el Magnànim (s. XV), i la porta reial, una grandiosa construcció gòtica flanquejada per dues torres octogonals.
Va ser el rei Pere III El Ceremoniós (1319-1387) qui va vincular el monestir amb la Corona d’Aragó fent-hi construir el panteó reial, que fins llavors havia estat a Santes Creus. Hi van fixar la seva sepultura Alfons I, Jaume I el Conqueridor, Pere III i molts dels seus successors. A les obres dels sepulcres, fetes d’alabastre blanc, hi van treballar alguns dels millors escultors del moment.
El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
Al cim d’un turó que domina la Conca de Tremp, hi trobem un conjunt monumental que podria sintetitzar bona part de la vida medieval: el Castell de Mur i, a un centenar escàs de metres, la Col·legiata de Santa Maria de Mur. Aquests dos edificis són símbols del domini militar i espiritual d’un territori de frontera acabat de conquerir als musulmans. Unes terres que es trobaven sota la jurisdicció d’un dels noms propis del Pallars medieval: Arnau Mir de Tost.
L'estructura arquitectònica del castell és simple però molt singular i consta d'un perímetre murat, de planta en forma de vaixell, que disposa d'una única porta d'accés al sud. Es tracta d’una obra exemplar de l'arquitectura civil militar del segle XI, que conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals.
Tota l'obra està construïda amb carreus petits i regulars, característics del primer romànic i es conserva, dins el recinte, la torre mestra de planta circular i uns 16 m d'alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades.
A 600 metres sobre un turó del Montseny, el Castell de Montsoriu és una fusió entre la fortificació romànica exterior i el palau gòtic interior. Una fortalesa medieval de gran bellesa que ha resistit el pas del temps i l’embat de diverses batalles.
La construcció s’estén des del segle X al XV. Són 500 anys durant els quals el conjunt arquitectònic es transforma per adaptar-se als diferents usos. La fortalesa s’estructura en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte Sobirà, el Pati d’Armes i el recinte Jussà.
El recinte Sobirà (s.X-XII) és el més elevat i hi destaca la Torre de l'Homenatge, que dibuixa la fesomia del castell. També hi trobem la capella preromànica de Sant Pere, que conserva pintures romàniques i la sala gòtica.
A un nivell inferior hi ha el Pati d’armes, espai central del castell. Construït entre els segles XII i XIV, estava cobert parcialment per una galeria porxada. A partir del segle XIV el castell es transforma en palau residencial i s’hi construeixen diverses dependències com la sala menjador i la cuina.
Per últim, el recinte Jussà és un espai uniforme amb 4 torres rectangulars destinades a protegir la petita porta d’accés al castell.
Actualment al cim del turó hi resten dempeus gran part dels murs defensius romànics, les seves torres i l’interior gòtic que va ser la luxosa residència dels vescomtes de Cabrera.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
L´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) és la institució que s’encarrega de la custòdia, conservació, tractament i difusió de la documentació històrica que ha generat el govern de la ciutat des del segle XIII, quan es va crear el règim municipal de Barcelona, i fins a la revolució liberal de mitjans del segle XIX.
Amb el temps s’han incorporat una gran diversitat de materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès històric que l’han convertit en un dels centres arxivístics més importants de Catalunya i lloc de consulta imprescindible per a historiadors.
Des del 1920 la seu de l’arxiu és la Casa de l’Ardiaca, un edifici fruit de la refosa de diferents immobles construïts al damunt d’un segment de l’antiga muralla romana. D’estil gòticorenaixentista, també incorpora elements de caire modernista. A la dècada dels noranta va ser objecte d’una profunda remodelació que va modernitzar les instal·lacions i les va adequar a la conservació i consulta.
Actualment els fons i col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona s’estructuren en tres seccions principals: fons documentals, la biblioteca i l’hemeroteca.
La Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC) està integrada d’arxius d’àmbit comarcal que treballen per assegurar els principis de procedència i territorialitat en el tractament i accés als documents.
Cadascun dels 41 arxius de la xarxa és responsable d’organitzar, preservar, difondre i facilitar l’accés a la documentació i el patrimoni documental de la seva comarca, i alhora col·labora amb les diverses administracions públiques.
Així, també són els encarregats de custodiar la documentació dels ajuntaments de menys de 10.000 habitants, els protocols notarials de més de 100 anys, la documentació de l’administració de justícia, els registres públics de l’estat, i qualsevol altre documentació d’interès històric o cultural de l’àmbit comarcal.
Des del 1981 els tres arxius provincials (Girona, Lleida,Tarragona) també formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat.
Amb l’objectiu de catalogar, preservar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya el 1983 la Generalitat va crear el Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC).
Gestionat per la Biblioteca de Catalunya, el CCPBC és un projecte de catalogació cooperativa obert a tot tipus d’institucions que disposin de fons bibliogràfics de caràcter patrimonial. Conté la descripció bibliogràfica de documents impresos que van des dels inicis de la impremta fins a principis del segle XX, i també de manuscrits i altres tipologies de fonts documentals d’interès patrimonial conservades a les biblioteques de Catalunya.
Algunes de les principals biblioteques amb bibliografia d’interès patrimonial són, a banda de la pròpia Biblioteca de Catalunya, les d’institucions com l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Abadia de Santa Maria de Poblet, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de Montserrat, la Biblioteca Episcopal de Vic, Casa Àsia, el Centre Excursionista de Catalunya, la Fundació Josep Pla, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre d’altres.
El CCPBC col·labora en l’elaboració del patrimoni bibliogràfic de l'Estat espanyol des del 1992, i des del 2007 també forma part del Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CCUC).
