Aquesta casa del centre de Moià és un edifici senyorial del segle XVII amb un notable valor arquitectònic i artístic. Però si hi ha alguna cosa que la fa especial és que pels volts del 1660 hi va néixer Rafael Casanova, protagonista de la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Casanova era fill d’una família acomodada de Moià dedicada al comerç del gra i la llana. La seva situació benestant es pot veure en les característiques de la casa, sobretot en els seus interiors, ricament decorats. Formada per planta baixa, pis i golfes, amb un jardí posterior i soterrani, destaca la façana principal, esgrafiada.
Actualment, la casa acull una exposició que mostra les claus del conflicte de 1714: des de l'esclat d'una guerra internacional per determinar el successor a la corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència, fins a la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, mentre Rafael Casanova era responsable de la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela.
Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.
Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.
Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.
El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Sota les aigües de la badia d’El Port de la Selva descansa des de fa més de 2.000 anys el Cap del Vol, un vaixell romà que va naufragar amb la seva càrrega de vi i que s’ha batejat amb el nom de la platja on reposen les restes. Des de bon principi, els investigadors van adonar-se que el Cap del Vol no era una nau romana convencional: les característiques de la seva arquitectura naval eren força diferents d’altres derelictes (vaixells submergits) de la mateixa època.
En concret, el calat de l’embarcació (la distància entre la línia de flotació i la quilla) és menor que el d’altres vaixells romans i la seva quilla és poc pronunciada. Unes característiques que el feien idoni per navegar en aigües poc profundes o en zones d’aiguamolls i que fan creure els estudiosos que en realitat es tractava d’un vaixell construït per la població autòctona de la zona.
El Cap del Vol transportava una càrrega de vi emmagatzemat en àmfores i es creu que feia l’itinerari entre les costes catalanes i la Narbonense. Entre les troballes més singulars hi ha una moneda provinent d’Arse (Sagunt) i el tap de suro d’una de les àmfores.
L´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) és la institució que s’encarrega de la custòdia, conservació, tractament i difusió de la documentació històrica que ha generat el govern de la ciutat des del segle XIII, quan es va crear el règim municipal de Barcelona, i fins a la revolució liberal de mitjans del segle XIX.
Amb el temps s’han incorporat una gran diversitat de materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès històric que l’han convertit en un dels centres arxivístics més importants de Catalunya i lloc de consulta imprescindible per a historiadors.
Des del 1920 la seu de l’arxiu és la Casa de l’Ardiaca, un edifici fruit de la refosa de diferents immobles construïts al damunt d’un segment de l’antiga muralla romana. D’estil gòticorenaixentista, també incorpora elements de caire modernista. A la dècada dels noranta va ser objecte d’una profunda remodelació que va modernitzar les instal·lacions i les va adequar a la conservació i consulta.
Actualment els fons i col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona s’estructuren en tres seccions principals: fons documentals, la biblioteca i l’hemeroteca.
La Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC) està integrada d’arxius d’àmbit comarcal que treballen per assegurar els principis de procedència i territorialitat en el tractament i accés als documents.
Cadascun dels 41 arxius de la xarxa és responsable d’organitzar, preservar, difondre i facilitar l’accés a la documentació i el patrimoni documental de la seva comarca, i alhora col·labora amb les diverses administracions públiques.
Així, també són els encarregats de custodiar la documentació dels ajuntaments de menys de 10.000 habitants, els protocols notarials de més de 100 anys, la documentació de l’administració de justícia, els registres públics de l’estat, i qualsevol altre documentació d’interès històric o cultural de l’àmbit comarcal.
Des del 1981 els tres arxius provincials (Girona, Lleida,Tarragona) també formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat.
Amb l’objectiu de catalogar, preservar i difondre el patrimoni bibliogràfic de Catalunya el 1983 la Generalitat va crear el Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC).
Gestionat per la Biblioteca de Catalunya, el CCPBC és un projecte de catalogació cooperativa obert a tot tipus d’institucions que disposin de fons bibliogràfics de caràcter patrimonial. Conté la descripció bibliogràfica de documents impresos que van des dels inicis de la impremta fins a principis del segle XX, i també de manuscrits i altres tipologies de fonts documentals d’interès patrimonial conservades a les biblioteques de Catalunya.
Algunes de les principals biblioteques amb bibliografia d’interès patrimonial són, a banda de la pròpia Biblioteca de Catalunya, les d’institucions com l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Abadia de Santa Maria de Poblet, l’Ateneu Barcelonès, la Biblioteca de Montserrat, la Biblioteca Episcopal de Vic, Casa Àsia, el Centre Excursionista de Catalunya, la Fundació Josep Pla, l’Institut d’Estudis Catalans, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, entre d’altres.
El CCPBC col·labora en l’elaboració del patrimoni bibliogràfic de l'Estat espanyol des del 1992, i des del 2007 també forma part del Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CCUC).
Per a conèixer la memòria històrica del país resulta clau la conservació del patrimoni documental. A Catalunya, 330 arxius són els encarregats de preservar i difondre aquest valuós testimoni personal, legal i institucional.
Tant si són de titularitat pública (local, comarcal, provincial o nacional), com si pertanyen a entitats oficials (universitats, col·legis professionals...) o entitats privades (associacions, fundacions...), en tots aquests arxius s’hi pot trobar documentació molt diversa: textual, audiovisual, cartogràfica i electrònica.
El Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC) és l’òrgan que vetlla per unes normes i procediments comuns per a la gestió i protecció del patrimoni documental de Catalunya. En formen part, entre d’altres, els arxius de la Generalitat, el de la Corona d’Aragó, els arxius de municipis de més de 10.000 habitants, els de les diputacions provincials, els arxius de les universitats i els diocesans i eclesiàstics.
Les quatre grans Cròniques van ser escrites a finals del segle XIII i durant el XIV i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval. Els seus autors, Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, pretenien deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós es consideren les úniques autobiografies de monarques medievals.
A la primera de les cròniques, el Llibre dels feits, el rei Jaume I dicta els fets de la seva vida, obviant allò que el pot perjudicar per transmetre la imatge d’un monarca heroic i cavaller.
A el Llibre del rei En Pere, Bernat Desclot, no és testimoni directe del que explica. Tot i que destaca pel seu acurat treball de documentació, el seu relat ofereix una visió clarament interpretativa de Pere el Gran.
Tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, al Llibre de Ramon Muntaner l’autor manipula la història. Tampoc amaga el seu entusiasme pels monarques catalans, els quals considera éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
La quarta de les cròniques, el Llibre del Rei Pere III, destaca per la seva qualitat literària. Malgrat això, sempre ha estat menys considerada perquè s’allunya de l’esperit èpic i cavalleresc i presenta un rei obsessionat per imitar i superar els seus antecessors.
A la Biblioteca de Catalunya es conserven còdexs de les quatre grans Cròniques.
