Casa-museu

Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

A Catalunya, el gòtic va durar més temps que a les altres regions veïnes. Per tant, les mostres d’arquitectura renaixentista són més aviat escasses. Un dels primers edificis d’aquest estil que es conserven a Catalunya és l’ajuntament d’Arnes (Terra Alta). La prova està al fris de les sis finestres principals on es pot llegir, consecutivament d’unes a altres, una inscripció amb la data de construcció "1584" i el nom de Joan Vilabona de Queretes.

L’edifici, totalment exempt, compta amb una entrada porxada. El primer pis està delimitat per les sis finestres amb llindes i mitges columnes jòniques adossades, segurament on millor es pot veure la influència renaixentista. Finalment tanca el conjunt un segon pis amb una galeria correguda, actualment encegada. Tot i la seva austeritat destaquen alguns detalls com les gàrgoles o l’escut d’armes en una dovella de la porta central.

L’interior està modificat, però ja no en quedava res de l’original del segle XVI. Va desaparèixer el 1835, durant les guerres carlistes, quan l’edifici va ser incendiat.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.

L’escriptor Josep Pla és un dels prosistes més important de la literatura catalana del segle XX. Malgrat els seus viatges, no es va oblidar mai del seu Palafrugell natal. Per això, l'any 1973 va donar la seva biblioteca a una entitat de nova creació, la Fundació Privada Biblioteca Josep Pla, lligada al municipi. Des del 1995 aquest patrimoni literari es troba a la casa natal de l’escriptor, actual seu de la Fundació Josep Pla.

Al número 49 del carrer Nou de Palafrugell, on el periodista va passar la seva primera infància, es pot fer una immersió a la vida i obra de l’autor del Carrer Estret. A més de custodiar la seva biblioteca personal, la Fundació disposa d'un fons bibliogràfic especialitzat en Josep Pla que es va actualitzant. Es complementa amb el material del Centre de Documentació, que inclou manuscrits i documentació personal de l’autor, articles de l’hemeroteca, fons d’imatges i vídeos i fons d’art.

Des de l’any 2000 a la casa natal es pot veure l'exposició permanent Josep Pla (1897-1981), un itinerari vital i professional de l'escriptor emmarcat dins el context històric del segle XX. Acaba en una sala que il·lustra el procés d'elaboració del Quadern Gris, l’obra mestra de Pla, des de les primeres anotacions en el manuscrit primigeni fins a la primera edició del text.

Era el 1951 i l’enginyer industrial Eustaquio Ugalde Urosa acabava de comprar una parcel·la boscosa davant del mar a Caldes d’Estrac. Assegut sota un garrofer i gaudint de les vistes, va decidir construir una casa en aquell paratge idíl·lic que li permetés mantenir el paisatge tal com estava. Li va encarregar el projecte al seu amic Josep Antoni Coderch que va dissenyar un habitatge unifamiliar de dos pisos i jardí format per un conjunt de volums que compleixen a la perfecció l’objectiu inicial: s’integren perfectament a l’entorn natural.

Les vistes sobre el mar i la topografia de l’emplaçament determinen la construcció de l’edifici. Aquest busca el seu espai enmig del bosc, on creix amb discreció i respecte per l’entorn. També s’opta per materials autòctons, típics de l’arquitectura popular mediterrània com els murs de pedra, els forjats de formigó, els paviments amb rajoles de terra cuita vermellosa, les cobertes amb volta de teula o l’ús de fusta.

Aquesta herència constructiva catalana es combina amb formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Ugalde és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre interior i exterior. Mentre a l’interior tots els murs són rectes, a l’exterior domina un mur curvilini que separa la casa del bosc. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a la llum que penetra dins l’edifici per tots els costats i al color blanc de tota la construcció.

L’obra de la casa finalitza l’any 1952. El seu aspecte extern s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i les reformes dels successius propietaris.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.