Al cim d’un turó que domina la Conca de Tremp, hi trobem un conjunt monumental que podria sintetitzar bona part de la vida medieval: el Castell de Mur i, a un centenar escàs de metres, la Col·legiata de Santa Maria de Mur. Aquests dos edificis són símbols del domini militar i espiritual d’un territori de frontera acabat de conquerir als musulmans. Unes terres que es trobaven sota la jurisdicció d’un dels noms propis del Pallars medieval: Arnau Mir de Tost.
L'estructura arquitectònica del castell és simple però molt singular i consta d'un perímetre murat, de planta en forma de vaixell, que disposa d'una única porta d'accés al sud. Es tracta d’una obra exemplar de l'arquitectura civil militar del segle XI, que conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals.
Tota l'obra està construïda amb carreus petits i regulars, característics del primer romànic i es conserva, dins el recinte, la torre mestra de planta circular i uns 16 m d'alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades.
A 600 metres sobre un turó del Montseny, el Castell de Montsoriu és una fusió entre la fortificació romànica exterior i el palau gòtic interior. Una fortalesa medieval de gran bellesa que ha resistit el pas del temps i l’embat de diverses batalles.
La construcció s’estén des del segle X al XV. Són 500 anys durant els quals el conjunt arquitectònic es transforma per adaptar-se als diferents usos. La fortalesa s’estructura en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte Sobirà, el Pati d’Armes i el recinte Jussà.
El recinte Sobirà (s.X-XII) és el més elevat i hi destaca la Torre de l'Homenatge, que dibuixa la fesomia del castell. També hi trobem la capella preromànica de Sant Pere, que conserva pintures romàniques i la sala gòtica.
A un nivell inferior hi ha el Pati d’armes, espai central del castell. Construït entre els segles XII i XIV, estava cobert parcialment per una galeria porxada. A partir del segle XIV el castell es transforma en palau residencial i s’hi construeixen diverses dependències com la sala menjador i la cuina.
Per últim, el recinte Jussà és un espai uniforme amb 4 torres rectangulars destinades a protegir la petita porta d’accés al castell.
Actualment al cim del turó hi resten dempeus gran part dels murs defensius romànics, les seves torres i l’interior gòtic que va ser la luxosa residència dels vescomtes de Cabrera.
Fundat a principis del segle XII, Santa Maria de Vallbona de les Monges és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. Des del moment de la seva construcció, el 1153, ha estat sempre habitat per monges i actualment forma part de la Ruta del Cister (juntament amb Santes Creus i Poblet).
El conjunt és representatiu de l’art cistercenc, fidel a la Regla de Sant Benet. Tal com es pot observar a Vallbona de les Monges, es prescindeix d’ornamentació, aconseguint uns espais funcionals i sobris.
Durant la visita a l’església, val la pena alçar la vista un moment. A la porta principal (s. XIII) hi trobem un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya. Un cop a dins, el temple es caracteritza per la simplicitat i l’admirable joc de llums. A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor.
La simplicitat i l’austeritat continua en el claustre, on es veuen clarament les fases de construcció. La nau sud, romànica primitiva, no té cap mena de decoració. La nau de llevant, romànica del segle XIII, presenta petits rosetons. La nau nord és gòtica i, finalment, la nau de ponent és una construcció renaixentista del segle XVI, però que segueix l’estil general de les galeries romàniques.
La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.
L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.
L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.
Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.
Cervera acull una de les construccions barroques més belles de Catalunya. La imponent sobrietat de l’edifici de la Universitat és la petja que en queda de la institució que el va aixecar.
Les circumstàncies polítiques són les que fan possible la creació d’aquesta institució d’ensenyament superior. La funda el rei Felip V l’any 1717 com a compensació pels danys soferts durant la Guerra de Successió, i es converteix en centre intel·lectual de Catalunya.
L’arquitectura majestuosa de l’edifici segueix un esquema propi de l’arquitectura militar, amb una planta rectangular amb torres als angles. La façana principal és d’estil barroc moderat i s’adapta al caràcter local, mentre que la segona façana, la interior, representa les noves tendències neoclàssiques.
L’espai més significatiu d’aquest majestuós edifici és el paranimf o saló d’actes, que inclou també la capella. A l’altar hi ha un retaule barroc realitzat pel mestre Jaume Padró, un petit absis amb escultures d’alabastre de Sarral envoltades de marbres de colors. Presideix el conjunt la Immaculada Concepció, patrona de la Universitat i representant de la Saviesa.
El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses.
Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes.
L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua.
El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies.
Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.
