Sota la protecció de reis i nobles, el monestir de Poblet es converteix en centre neuràlgic de la Catalunya medieval. Panteó reial durant l’edat mitjana, el conjunt ha esdevingut un símbol històric i cultural on hi tornen a viure els monjos cistercencs.
La construcció del monestir va començar al segle XII i s’hi aprecien estils arquitectònics variats com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. No obstant això, el conjunt gaudeix d’una harmonia absoluta tant entre els seus elements arquitectònics (que contenen tot l’esplendor rigorós de l’orde del Cister) com en la seva relació amb l’entorn de les muntanyes de Prades.
Alguns dels elements més destacats del monestir són l’església, que segueix l’estil dels temples cistercencs i on cal admirar el retaule de l’altar major, un conjunt renaixentista d’alabastre blanc de Damià Forment; la bella capella gòtica de sant Jordi, edificada a l’època d’Alfons el Magnànim (s. XV), i la porta reial, una grandiosa construcció gòtica flanquejada per dues torres octogonals.
Va ser el rei Pere III El Ceremoniós (1319-1387) qui va vincular el monestir amb la Corona d’Aragó fent-hi construir el panteó reial, que fins llavors havia estat a Santes Creus. Hi van fixar la seva sepultura Alfons I, Jaume I el Conqueridor, Pere III i molts dels seus successors. A les obres dels sepulcres, fetes d’alabastre blanc, hi van treballar alguns dels millors escultors del moment.
El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, són dues edificacions emblemàtiques de l'arquitectura modernista catalana. Situades a la ciutat de Barcelona, es van construir durant els primers anys del segle XX i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de 1997.
Els dos edificis són bons exemples de l'arquitectura modernista, un corrent artístic sorgit a tot Europa a final del segle XIX que a Catalunya i, sobretot a Barcelona, va tenir una gran difusió.
Tant el Palau de la Música Catalana com l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau són edificis d’ús públic en els quals es fusionen la tradició i la modernitat. En ells s’evidencia una important renovació de tècniques tradicionals i la incorporació de solucions arquitectòniques noves. Al seu valor arquitectònic s’hi afegeix la bellesa i l’exuberància decorativa, esdevenint obres d’una significació artística i històrica universal.
Aquestes construccions escenifiquen de forma magistral l’essència del modernisme i de l’època en la qual s’insereix: més enllà de la vessant artística, va representar un moviment ideològic ampli, fonamentat en la modernització del país i la recerca d’una identitat en un context històric on la societat civil, sobretot la burgesia, va esdevenir la més lleial patrocinadora.
L’obra d’Antoni Gaudí és l’exponent més important de l’arquitectura modernista, moviment artístic que s’estén des de finals del segle XIX a principis del segle XX. Gaudí, arquitecte i artista genial, va fer una interpretació molt personal del Modernisme, amb tècniques arquitectòniques, espacials i decoratives plenes de llibertat creativa i innovació.
El Park Güell, el Palau Güell i la Casa Milà van ser declarats Patrimoni Mundial l’any 1984. Setze anys després es van incloure cinc béns més que conformen un conjunt molt representatiu de l’essència i l’evolució de l’obra d’Antoni Gaudí. Així, les obres declarades Patrimoni Mundial són: el Park i el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicenç, la façana de la nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Batlló i la cripta de la colònia Güell.
Gaudí va ser un artista complet, que va concebre l’arquitectura com una obra d’art total, en la qual adquirien importància els edificis però també tots els detalls interiors. Hereu en certa forma del pensament de figures com Ruskin, Morris o Viollet-le-Duc, Gaudí serà al seu torn inspiració per a futurs artistes com Le Corbusier o Dalí.
L’obra d'Antoni Gaudí s’agrupa fonamentalment a Catalunya, malgrat que va treballar també en altres indrets com ara Comillas (Cantàbria), Astorga i Lleó (Castella i Lleó) o Palma de Mallorca.
Les seves creacions s’emmarquen en el context del Modernisme i de la Renaixença, moviments culturals que es van posicionar en la modernitat i el progrés de l’època, però també van desenvolupar un fort sentiment vers les tradicions i la identitat popular.
Al cim d’un turó que domina la Conca de Tremp, hi trobem un conjunt monumental que podria sintetitzar bona part de la vida medieval: el Castell de Mur i, a un centenar escàs de metres, la Col·legiata de Santa Maria de Mur. Aquests dos edificis són símbols del domini militar i espiritual d’un territori de frontera acabat de conquerir als musulmans. Unes terres que es trobaven sota la jurisdicció d’un dels noms propis del Pallars medieval: Arnau Mir de Tost.
L'estructura arquitectònica del castell és simple però molt singular i consta d'un perímetre murat, de planta en forma de vaixell, que disposa d'una única porta d'accés al sud. Es tracta d’una obra exemplar de l'arquitectura civil militar del segle XI, que conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals.
Tota l'obra està construïda amb carreus petits i regulars, característics del primer romànic i es conserva, dins el recinte, la torre mestra de planta circular i uns 16 m d'alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades.
A 600 metres sobre un turó del Montseny, el Castell de Montsoriu és una fusió entre la fortificació romànica exterior i el palau gòtic interior. Una fortalesa medieval de gran bellesa que ha resistit el pas del temps i l’embat de diverses batalles.
La construcció s’estén des del segle X al XV. Són 500 anys durant els quals el conjunt arquitectònic es transforma per adaptar-se als diferents usos. La fortalesa s’estructura en 3 recintes emmurallats concèntrics i esglaonats: el recinte Sobirà, el Pati d’Armes i el recinte Jussà.
El recinte Sobirà (s.X-XII) és el més elevat i hi destaca la Torre de l'Homenatge, que dibuixa la fesomia del castell. També hi trobem la capella preromànica de Sant Pere, que conserva pintures romàniques i la sala gòtica.
A un nivell inferior hi ha el Pati d’armes, espai central del castell. Construït entre els segles XII i XIV, estava cobert parcialment per una galeria porxada. A partir del segle XIV el castell es transforma en palau residencial i s’hi construeixen diverses dependències com la sala menjador i la cuina.
Per últim, el recinte Jussà és un espai uniforme amb 4 torres rectangulars destinades a protegir la petita porta d’accés al castell.
Actualment al cim del turó hi resten dempeus gran part dels murs defensius romànics, les seves torres i l’interior gòtic que va ser la luxosa residència dels vescomtes de Cabrera.
Fundat a principis del segle XII, Santa Maria de Vallbona de les Monges és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. Des del moment de la seva construcció, el 1153, ha estat sempre habitat per monges i actualment forma part de la Ruta del Cister (juntament amb Santes Creus i Poblet).
El conjunt és representatiu de l’art cistercenc, fidel a la Regla de Sant Benet. Tal com es pot observar a Vallbona de les Monges, es prescindeix d’ornamentació, aconseguint uns espais funcionals i sobris.
Durant la visita a l’església, val la pena alçar la vista un moment. A la porta principal (s. XIII) hi trobem un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya. Un cop a dins, el temple es caracteritza per la simplicitat i l’admirable joc de llums. A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor.
La simplicitat i l’austeritat continua en el claustre, on es veuen clarament les fases de construcció. La nau sud, romànica primitiva, no té cap mena de decoració. La nau de llevant, romànica del segle XIII, presenta petits rosetons. La nau nord és gòtica i, finalment, la nau de ponent és una construcció renaixentista del segle XVI, però que segueix l’estil general de les galeries romàniques.
La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
