Darrere l’església de Sant Pere Nolasc, a la plaça de Castella de Barcelona, apareixen tres edificis senzills d’angles rectes i formes pures. Són el Dispensari Central Antituberculós, el primer conjunt dedicat al tractament en exclusiva de la tuberculosi a Catalunya i una de les fites de l’arquitectura racionalista al país. Els arquitectes responsables del projecte, Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé –membres del GATCPAC- no buscaven floritures sinó la millor solució tècnica per dissenyar un edifici sanitari.
El Dispensari és un conjunt de tres edificis de ciment de quatre pisos aixecats amb una planta en forma d’angle recte o ‘L’. La seva construcció, entre els anys 1934 i 1937, va contribuir a esponjar una zona urbana especialment densa.
Inspirats pel racionalisme arquitectònic que prima la funcionalitat i la senzillesa, els arquitectes van tenir en compte el criteri del doctor Lluís Sayé a l’hora d’aixecar el conjunt: calien unes estructures que permetessin una correcta ventilació i circulació de l’aire i un bon assolellament per al tractament dels malalts. I així es van fer, tot i que el trio d’arquitectes va haver de lluitar amb algunes ordenances municipals per aconseguir-ho.
El pavelló és una estructura horitzontal d’una sola planta que descansa sobre 8 pilars d’acer que suporten tot el pes de la coberta plana. No hi ha cap espai tancat, ni tampoc portes, i gairebé no existeix una separació entre l’interior i l’exterior. La geometria pura i la senzillesa dominen l’edifici.
Murs de vidre, marbres verds, ònix daurat de l’Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua són els ‘ingredients’ utilitzats per Ludwig Mies Van der Rohe per dissenyar un edifici auster però amb notables qualitats expressives.
Aquesta obra tan singular es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe va ser un “cop de modernitat” enmig de les sumptuoses construccions noucentistes que van definir la urbanització de Montjuïc.
Tot i ser concebut com un edifici efímer (es va desmuntar un cop acabada l’Exposició Universal) va tenir prou temps per convertir-se en un referent del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX). Tant és així que el 1954, amb motiu del 25è aniversari de l’Exposició, l’arquitecte Oriol Bohigas n'impulsa la reconstrucció. Aquesta es va fer realitat al cap de més de 30 anys, el 1986.
Construïda entre 1932 i 1936 al districte de Sant Andreu de Barcelona, la Casa Bloc és un dels exemples paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. És obra de Josep Lluís Sert (1902–1983), Josep Torres Clavé (1906–1939) i Joan Baptista Subirana (1904–1978), membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Es tracta d’un col·lectiu que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va impulsar la introducció de l’arquitectura moderna al país a principis dels anys 30.
Durant la Segona República, va ser un projecte social innovador, integrat en l'entorn urbà i amb habitatges funcionals concebuts com a allotjaments estàndard per a obrers. Una ‘nova’ arquitectura que definia la morfologia urbana moderna, pròpia del segle XX, contraposada a l'Eixample del segle XIX.
Actualment es pot visitar l'habitatge 1/11 de la Casa Bloc, reconvertit en un pis-museu i gestionat pel Museu del Disseny de Barcelona. La museïtzació ha retornat l'estructura i l'aspecte originals a l’habitatge, i el presenta tal com l'havien pensat els seus creadors.
