Monument

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Alguns experts aposten pel topònim Aquis Voconis. Altres diuen que s’anomenava Aquae Calidae. El cas és que l’actual Caldes de Malavella va ser una important estació termal amb la romanització al segle I dC. Situada a prop de la Via Augusta, molts viatgers s’hi paraven per descansar i beneficiar-se de les propietats curatives de les seves aigües calentes (surten a 60°C). A partir d’aquí es va generar el nucli urbà.

Com a testimoni d’aquest moment es conserven les restes de les antigues termes romanes, que es van començar a excavar el 1897-1902. El conjunt està format per una piscina central envoltada d'habitacles destinats a tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, com si fossin banyeres, on s’aplicaven els olis.

El jaciment està molt ben conservat. Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes! Durant les excavacions s’hi han trobat objectes com un cap de gos realitzat en bronze o monedes de diversos períodes que es poden veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Els romans aviat van adonar-se dels beneficis de les aigües calentes que brollaven de manera natural en el que ara és Caldes de Montbui. Per això van fundar-hi una estació balneària de la qual en queda un testimoni excepcional: les termes situades al bell mig de la vila actual. Són les més ben conservades de la península Ibèrica.

La part restaurada –on es pot veure una piscina de 13,5 per 6,9 metres feta amb opus signium coberta per una volta- és només una de les ales d’un gran establiment termal construït en  l’època de l’Imperi. Al seu voltant es va anar desenvolupant el nucli urbà d’Aquae Calidae (tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquest topònim correspon a l’actual Caldes de Montbui o a Caldes de Malavella), que era força important al segle I dC. També s’han trobat restes de vil·les disseminades als afores.

Després dels romans, el nucli urbà de Caldes va entrar en decadència, tot i que va persistir durant l’època visigòtica. L’activitat termal es va recuperar al segle XIX, quan Caldes de Montbui es va convertir en la segona estació balneària d’Espanya.

El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.

El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent. 

A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.

El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.

A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar. 

El dolmen de la Cova d’en Daina, a Romanyà de la Selva, és un dels megàlits més complets i ben conservats de Catalunya. Destaca també per ser un dels monuments funeraris més representatius de la seva tipologia, l’anomenat sepulcre de “galeria catalana” o “corredor ample”.

Datat entre el 2700 - 2200 aC, en ple període Neolític, es compon d'una galeria coberta de 7 metres de longitud amb forma d’U, aixecada amb lloses de granit. En origen, incorporava un túmul circular i un cromlec (estructura formada per pedres o menhirs clavats a terra de forma circular o el·líptica).

Aquests tipus de sepulcre de “galeria catalana” són propis del Neolític final i responen a una evolució dels “sepulcres de corredor”. Estan formats, doncs, per una cambra geomètrica on es dipositaven les restes humanes i els aixovars i un corredor que fa gairebé la mateixa amplada que la cambra.

La Cova d’en Daina es va excavar per primer cop al segle XIX i s’hi van trobar nombrosos ossos molt fragmentats i moltes dents de gent gran i criatures, fruit d’enterraments col·lectius successius. A més, també es van localitzar utensilis de sílex, fragments de ceràmica i alguns ornaments (collarets i petites peces de pissarra i d’or).

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.