Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l’Orfeó Català, l'any 1891 van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l’entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals de segle XIX. El 23 d’abril de 1905 va començar la construcció i l’alta societat barcelonina no se’n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
A la façana destaca sobretot el conjunt escultòric de l’al·legoria de la música popular. Un cop dins, el vestíbul principal, un espai barroc ple de color, és l’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d’acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran lluerna amb forma d’esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins. L’escenari és l’altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l’edifici.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l’arquitectura es combina amb l’escultura, l’ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l’obra d’art total.
Qui ha dit que un hospital ha de ser blanc i despullat de decoració? Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 1902 l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner va projectar un hospital ple de bellesa, ric en ornamentació, colors i vegetació.
Es tracta d’un complex monumental format per 27 pavellons de maó vermell a la frontera entre l’Eixample i el Guinardó. Una autèntica ciutat hospitalària on, envoltats de jardins, es distribueixen els serveis mèdics i generals, els departaments i una església. Tots ells connectats a través d’una xarxa subterrània de passadissos de 2 Km de longitud que permet el trasllat de malalts sense sortir a l’exterior.
El projecte de Domènech i Montaner, que acabà el seu fill l’any 1930, és una concepció arquitectònica i urbanística totalment innovadora respecte les tipologies d’hospital vigents fins a principis del segle XX. Segueix el corrent higienista: separa els serveis per evitar contagis i afavoreix la llum natural i els espais oberts, per renovar l’aire i fer la convalescència més agradable als pacients.
Després de més de 80 anys d’activitat sanitària, el 2009 l’hospital es traslladà a unes noves instal·lacions. Un cop buits i readaptats, els pavellons modernistes de Domènech i Montaner acullen diferents institucions.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
Ubicada al cor del barri gòtic barceloní, l’edifici de la catedral es va construir al llarg de 150 anys, entre els segles XIII i XV. El lloc escollit va ser el mateix on havia existit prèviament una catedral romànica i, encara abans, un temple paleocristià. El temple està dedicat a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat.
La catedral de Barcelona és un bell exemple del gòtic català, allunyat de la verticalitat del francès. Una curiositat d’aquesta construcció és que té el cimbori als peus de la nau, gairebé a tocar de la façana principal. Això era perquè la tribuna reial quedés igual d’il·luminada que l’altar major.
Aquest cimbori i la façana daten de finals del segle XIX i principis del XX. La façana es va aixecar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 seguint l’estil neogòtic.
És un dels elements més significatius del temple juntament amb el claustre gòtic (cal veure ‘l'ou com balla’ el dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font) i la cripta de Santa Eulàlia amb el sarcòfag d'alabastre ricament esculpit.
Igualment destacable és la col·lecció de retaules, que ocupen les capelles interiors, entre els que hi ha el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell.
Alhora, el cor constitueix un dels conjunts escultòrics més notables del gòtic internacional a Catalunya. Iniciat al segle XIV, al segle XVI es complementa amb mampares amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió i les pintures heràldiques dels cadirats.
Al peu de la Catedral de Girona, una petita cúpula treu el cap per damunt d’un edifici de pedra. És la llanterna dels Banys Àrabs de la ciutat, que identifica la silueta d’aquesta petita joia medieval.
L’edifici és captivador per la simplicitat de les seves formes i, un cop a dins, per la bellesa del joc entre llum i penombra. La construcció és d’estil romànic però segueix el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves a partir d’una tradició que es recupera durant el segle XI, amb el desenvolupament dels nuclis urbans i la necessitat de millorar la higiene.
L’edifici s’estructura en diverses estances que permeten anar des de la zona d’aigua més freda a la més calenta. El visitant entra a través d’un petit vestíbul que el condueix fins a l’apodyterium (el ‘vestuari’); és sens dubte l’espai més emblemàtic dels banys, amb una piscina central de pedra de 8 costats i 8 columnes coronades amb preciosos capitells decorats.
Fins el segle XIV l’edifici manté la seva activitat com a banys públics. Ja al segle XX, els banys àrabs es restauren per retornar-los el seu aspecte original.
A l’ombra dels Pirineus lleidatans, la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell és l’única catedral romànica que ha arribat fins avui dia i el millor exemple del poder del Bisbat d’Urgell. Les seves dimensions i l’estil italianitzant de la construcció també la converteixen en un testimoni singular de la Catalunya romànica.
L'actual edifici de la catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell és el quart aixecat al mateix emplaçament. Es tracta de la reconstrucció que l'any 1090 va encarregar el bisbe Ot i que s'acaba a finals del segle XII. Tot i així, durant tres segles va quedar amagada sota capes de guix imposades durant el Barroc i va ser Josep Puig i Cadafalch qui va iniciar la recuperació de la seva aparença original, a partir de 1918.
El resultat és una construcció de pedra despullada d'ornamentació. Una talla policromada de la Mare de Déu d’Urgell, patrona de la ciutat, trenca l’austeritat interior i concentra les mirades. Es tracta d’una figura de fusta del segle XIII i s’amaga dins d’una petita absidiola. Al damunt, una rosassa del segle XV il·lumina l’altar major.
El claustre, majestuós, té més de 50 capitells ornamentats amb elements vegetals, homes i bestiari popular.
A banda de l’arquitectura, el conjunt catedralici de la Seu d’Urgell sobresurt per custodiar una de les millors còpies del famós Beatus de Liébana i un exemplar del Beatus d’Urgell, exposats al Museu Diocesà.
