El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, són dues edificacions emblemàtiques de l'arquitectura modernista catalana. Situades a la ciutat de Barcelona, es van construir durant els primers anys del segle XX i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de 1997.
Els dos edificis són bons exemples de l'arquitectura modernista, un corrent artístic sorgit a tot Europa a final del segle XIX que a Catalunya i, sobretot a Barcelona, va tenir una gran difusió.
Tant el Palau de la Música Catalana com l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau són edificis d’ús públic en els quals es fusionen la tradició i la modernitat. En ells s’evidencia una important renovació de tècniques tradicionals i la incorporació de solucions arquitectòniques noves. Al seu valor arquitectònic s’hi afegeix la bellesa i l’exuberància decorativa, esdevenint obres d’una significació artística i històrica universal.
Aquestes construccions escenifiquen de forma magistral l’essència del modernisme i de l’època en la qual s’insereix: més enllà de la vessant artística, va representar un moviment ideològic ampli, fonamentat en la modernització del país i la recerca d’una identitat en un context històric on la societat civil, sobretot la burgesia, va esdevenir la més lleial patrocinadora.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).
Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.
Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-ne la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.
El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
