Monument

Construïda durant la segona meitat del segle XI per ordre dels comtes del Pallars, Ramon V i Valença (fill d’Arnau Mir de Tost), l'església de Santa Maria de Mur és un cas excepcional de canònica romànica en territori català. A diferència d’altres, conserva la seva estructura original intacta, formada per l’església, el claustre i les dependències dels canonges.

L’església la podem catalogar dins l’estil romànic llombard per les faixes i els arcs cecs que decoren el seu exterior. Segueix el patró típic del romànic, amb una planta basilical de tres naus orientada a l’est i coberta per una robusta volta de canó. La volta se sosté gràcies a pilars i arcs torals i la nau nord, caiguda des de fa segles, es va refer amb tres capelles gòtiques. Juntament amb l’església, el claustre –ja del segle XII- és una de les joies del conjunt. Té forma rectangular i els seus costats són desiguals en nombre de columnes i arcades. La majoria de capitells originals s’han perdut però a la galeria oest encara podem observar-ne alguns.

L’església de Santa Maria de Mur no es considerà acabada (com la majoria de temples romànics) fins que la totalitat dels seus murs van estar pintats. A l'absis central hi trobem un Pantocràtor, encercat dins una màndorla, assegut i envoltat d'estrelles. També s'hi observen els quatre evangelistes (Tetramorf), unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades. En un segon nivell hi veiem les figures dels dotze apòstols, amb dues escenes que rarament podem veure a les pintures romàniques que han arribat a l'actualitat: uns atlants i dues escenes referides a Abel i Caïm. A la part inferior o tercer nivell, s’hi expliquen episodis de la infantesa de Jesús, i en un dels absis laterals, hi trobem un tema poc freqüent: l’Ascenció, rarament representada als absis.
Les valuoses pintures de Santa Maria de Mur van ser arrencades mitjançant la tècnica de l’strappo i venudes l’any 1919 a l’antiquari nord-americà Ignacio Pollak. Aquesta acció va motivar la primera intervenció de la Junta de Museus de Catalunya que, malgrat els esforços, no va poder evitar que les pintures anessin a parar als Estats Units.

Des de l’any 2008 però, l’església de Santa Maria de Mur mostra als visitants una còpia fidel d’aquestes pintures gràcies a una innovadora tècnica d’impressió. Aquesta acció, juntament amb la restauració del claustre i de l’església, fa que l’antiga canònica mostri una fisonomia més propera a l’original.

L’església de Santa Maria de Mur forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: els Pallars i l’Alt Urgell’.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Enmig de la vall d’Àger s’alça l’antiga canònica de Sant Pere, un dels conjunts més importants del romànic català. Envoltades per una muralla i situades en un punt estratègic que domina tota la vall, les seves pedres porten escrita una part de la història de la conquesta cristiana.

L’origen del conjunt el trobem en el castell aixecat pels àrabs. La vall d’Àger, així com la majoria de les terres de Lleida, va quedar sota el domini islàmic a principis del segle VIII. I no va ser fins al segle XI que els cristians, comandats per Arnau Mir de Tost, van ocupar la fortalesa. Arnau Mir i la seva muller Arsenda van convertir el castell en el seu centre polític i residència i van ordenar la construcció de l’església de Sant Pere, que ben aviat va acollir una comunitat de canonges.

El conjunt comprenia diversos edificis provinents de construccions, transformacions i estils diversos: l’església, amb una part més antiga que configurava la cripta, el claustre romànic, que al segle XIV se substituiria per un d’estil gòtic per ordre de Pere I, comte d’Urgell, i dependències gòtiques, reformades en alguns casos per adaptar-les als nous estils, com el refectori renaixentista.

Després d’una època d’esplendor, en gran part al privilegi de l’exempció episcopal, el conjunt va entrar en decadència al segle XV a causa del despoblament de la vall d’Àger i la guerra contra Joan II. Al segle XVI Sant Pere d’Àger es va secularitzar i es va convertir en col·legiata. Posteriorment quedaria ensorrat sota els cops de guerres, setges i saquejos (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió i Guerra del Francès, entre d’altres).
Actualment es poden trobar ornaments i pintures murals al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i als Estats Units.

La Col·legiata de Sant Pere d’Àger forma part de l'escapada 'Descobrint Àger'.




Autors de les fotografies: Galazan, Rotatebot i Josep Renalias.

L’imponent edifici de la Catedral de Girona amaga diversos tresors romànics. Romànica va ser la primera catedral consagrada el 1038 i, tal com passa amb la majoria d’edificis religiosos, s’hi van anar superposant altres estils amb les diferents etapes constructives.

Per trobar el rastre de l’arquitectura romànica haurem de visitar el claustre i, des d’allà, fer un cop d’ull a l’antic campanar, conegut també com la “torre de Carlemany”. Tampoc podem abandonar l’edifici sense fer un cop d’ull al que es coneix com el “tresor de la catedral”, on hi destaca el magnífic Tapís de la Creació.

Datat a la segona meitat del segle XII, el claustre de la catedral de Girona és un dels més interessants del romànic català gràcies a la seva riquesa escultòrica. Hi trobem escultures de gran qualitat als seus 122 capitells i als frisos decorats que envolten els pilars. La pedra esculpida mostra escenes historiades de l’Antic i del Nou Testament, escenes aïllades amb humans i animals,  i finalment, motius vegetals i geomètrics purament decoratius. Entre les representacions més destacades, podem citar el capítol de l’Anastasis i davallament de Crist a l’Infern, en un dels frisos de la galeria sud, o episodis dedicats a Noè i al Diluvi, a la galeria oest.

L’altre element arquitectònic romànic és l’antic campanar de l’edifici del segle XI. Aquest campanar es podria comparar en monumentalitat als de Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere de Vic. Originalment de planta quadrada i amb set pisos d’alçada, presenta tots els elements propis dels campanars llombards del segle XI: lesenes, arcs cecs, i frisos de dent de serra com a principals elements decoratius, a més de finestres geminades (dues per pis) amb arcs de mig punt. Construït en dues fases, a partir del tercer pis destaquen les arcuacions i els frisos fets amb pedra volcànica negra, que els fan destacar del conjunt.

El Tapís de la Creació és una peça gairebé única al món només igualada en valor artístic i històric pel tapís de Bayeux (s. XI). Es tracta d’un “retrat” medieval de la Creació que il·lustra l’origen del cel i de la terra tal com eren concebuts a finals del segle XI. Com que el Tapís de la Creació no consta a cap dels inventaris de teixits que es feien a la Catedral de Girona, no se’n sap del cert l’origen. No obstant, sembla ser que aquesta peça ornamental religiosa d’uns 12 metres quadrats es va fer a Girona a finals del segle XI en un obrador de brodadors utilitzant la pintura a l’agulla. Actualment el Tapís de la Creació, juntament amb el Beatus de Girona, és un dels elements més destacats de la col·lecció del Tresor.
 
La Catedral de Girona forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Montseny a la Garrotxa’.




Autors de les fotografies: Bob Masters i Josep Giribet.

El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà, una construcció que va ser al mateix temps castell, palau i presó, és un dels pocs exemples de l’arquitectura romànica civil que es conserven en territori català.

Situat enmig de la vila medieval, aquesta construcció va ser, durant segles, la residència dels senyors de la contrada, els bisbes de Girona. Els eclesiàstics van obtenir el control absolut sobre la Bisbal (d’aquí en deriva el topònim) gràcies al rei Jaume I, que els va atorgar la jurisdicció civil i criminal de la ciutat. El castell es va convertir en la seu del poder espiritual i terrenal dels seus senyors. Des de la seva talaia privilegiada al centre de la vila, els bisbes controlaven les terres banyades pel riu Daró i també administraven justícia, d’aquí la necessitat d’una presó.

El primer que crida l’atenció del Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà és la seva grandària i monumentalitat. De planta rectangular, l’edifici original romànic ha estat modificat diverses vegades amb estructures d’altres estils (com la porta i algunes finestres renaixentistes de la façana). Com a elements característics del romànic hi trobem finestres adovellades de mig punt a la façana nord-est i nord-oest del castell. En aquesta última, també hi podem observar un basament construït amb lloses inclinades, que es coneix com a opus spicatum, tècnica molt utilitzada durant l’antiguitat i la primera edat mitjana. Ja dins del castell, passarem per un corredor plenament romànic, cobert per una volta de quart de cercle i, baixant l’escala trobarem la cèlebre presó del castell, una sala rectangular coberta amb volta de mig punt.

Les portes de les cinc sales del primer pis també estan coronades per aquests arcs. I si a baix de tot hi tenim la presó, la part més elevada és la que ocupa la capella de Sant Miquel, també romànica. El temple es troba dins un espai rectangular que, vist des de fora, és el que més sobresurt de tot el conjunt. D’una sola nau, l’església està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada.
 
El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: L’Empordà’.




Autors de les fotografies: Toniher i PMRMaeyaert.

La catedral de Vic és un compendi d’estils que van des del preromànic de la cripta fins al neoclàssic de la façana, passant pel claustre gòtic i alguna capella barroca.

Per descobrir el romànic amagat caldrà que ens desplacem al costat esquerre de l’edifici per trobar-hi dues construccions del segle XI: el campanar i la cripta. Totes dues provenen de l’antic temple preromànic reformat per l’abat Oliba, nét de Guifré el Pilós i promotor de nombrosos edificis (els monestirs de Ripoll i Cuixà, entre d’altres).

El campanar de la catedral de Vic és un bon exemple de l’arquitectura romànica llombarda en terres catalanes. De planta quadrada, està fet amb carreus petits i regulars. Mesura vuit metres de costat i els seus sis pisos i 46 metres d’alçada en fan una construcció sòlida i esvelta al mateix temps.
L’ornamentació arquitectònica és un compendi del romànic llombard: arcuacions cegues, lesenes i frisos de dents de serra adornen els diferents pisos del campanar. Les finestres augmenten en nombre i grandària a mesura que la torre guanya alçada: de les espitlleres dels primers pisos, passem a les obertures biforades del quart pis i triforades als dos superiors.

L’altre element romànic el trobem dins l’edifici: la cripta, just a sota del presbiteri, amb els capitells preromànics provinents de l’antiga església de Santa Maria. La cripta consta de tres naus cobertes per voltes d’aresta. Vuit columnes cilíndriques sostenen les voltes i se sap que els capitells que les coronen són els elements més antics de tota la catedral.

La seva decoració és senzilla, a base de motius vegetals, i estan fortament influïts per l’art califal. La cripta va quedar cegada al segle XVIII i es va descobrir de nou el 1943 gràcies a les excavacions d’Eduard Junyent.

La catedral de Vic forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: de Barcelona a Vic’.




Autors de les fotografies: Mutari, Bocachet i Salut Vilaró.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Alguns experts aposten pel topònim Aquis Voconis. Altres diuen que s’anomenava Aquae Calidae. El cas és que l’actual Caldes de Malavella va ser una important estació termal amb la romanització al segle I dC. Situada a prop de la Via Augusta, molts viatgers s’hi paraven per descansar i beneficiar-se de les propietats curatives de les seves aigües calentes (surten a 60°C). A partir d’aquí es va generar el nucli urbà.

Com a testimoni d’aquest moment es conserven les restes de les antigues termes romanes, que es van començar a excavar el 1897-1902. El conjunt està format per una piscina central envoltada d'habitacles destinats a tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, com si fossin banyeres, on s’aplicaven els olis.

El jaciment està molt ben conservat. Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes! Durant les excavacions s’hi han trobat objectes com un cap de gos realitzat en bronze o monedes de diversos períodes que es poden veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Els romans aviat van adonar-se dels beneficis de les aigües calentes que brollaven de manera natural en el que ara és Caldes de Montbui. Per això van fundar-hi una estació balneària de la qual en queda un testimoni excepcional: les termes situades al bell mig de la vila actual. Són les més ben conservades de la península Ibèrica.

La part restaurada –on es pot veure una piscina de 13,5 per 6,9 metres feta amb opus signium coberta per una volta- és només una de les ales d’un gran establiment termal construït en  l’època de l’Imperi. Al seu voltant es va anar desenvolupant el nucli urbà d’Aquae Calidae (tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquest topònim correspon a l’actual Caldes de Montbui o a Caldes de Malavella), que era força important al segle I dC. També s’han trobat restes de vil·les disseminades als afores.

Després dels romans, el nucli urbà de Caldes va entrar en decadència, tot i que va persistir durant l’època visigòtica. L’activitat termal es va recuperar al segle XIX, quan Caldes de Montbui es va convertir en la segona estació balneària d’Espanya.

El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.

El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent. 

A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.

El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.

A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar.