Monument

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

El gran especialista en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, va “debutar” a Rocafort de Queralt l’any 1918. El resultat final, ple d’innovacions i atreviment arquitectònic, va ser una gran plataforma per la seva carrera.

El celler de Rocafort que veiem avui és fruit de tres intervencions fetes entre 1918 i 1947. Durant els primers anys, constava d’un edifici amb dues naus paral·leles i una tercera perpendicular que feia de moll de descàrrega i sala de màquines. Posteriorment es va ampliar amb una dues naus més, la modernització de la sala de màquines i un nou dipòsit d’aigua que substituïa l’original.

Però l’aportació més decisiva va ser la utilització, per primer cop, de l’arc parabòlic gaudinià com a principal suport de l’estructura de l’edifici. La idea original contemplava la tradicional encavallada de fusta, però les circumstàncies econòmiques del moment van fer canviar d’idea l’arquitecte: amb la Primera Guerra Mundial, el preu de la fusta s’havia multiplicat per cinc.

Pel que fa a la vessant més “estètica” del celler, destaca l’obra cuita utilitzada en els arcs de portes i finestres, així com el fris de rajola de ceràmica que recorre la cornisa de l’edifici. La façana principal del celler és perfectament simètrica i en destaca l’enorme finestral composat de tres elements, amb arcs rampants i de mig punt. La porta consisteix en una arc de mig punt adovellat que, al seu temps, fa de suport al gran finestral. Una composició que es repeteix a la façana de les tres naus.

Probablement ens trobem davant d’una de les obres més belles de l’arquitecte Cèsar Martinell. El Celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles, a les afores del nucli urbà, va ser el tercer encàrrec en només un any del més cèlebre dels arquitectes agraris catalans. Amb unes línies que ens recorden l’art gòtic, el celler de Nulles presenta una arquitectura depurada, monumental i elegant.

L’estructura de l’edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una construcció de dues naus de 21 per 18 metres sense mur de separació entre elles. Un esquelet esvelt, resistent i lleuger que dóna sensació d’amplitud i permet crear un espai diàfan i ordenat. La coberta de les naus està feta a base de bigues, llates de fusta, solera de rajola i teula. El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

La monumentalitat de la façana justifica plenament l’apel·latiu de “catedral del vi”. S’observa clarament la doble nau basilical gràcies a dos frontals simètrics i idèntics. Arrenca d’un sòlid basament de pedra que la recorre longitudinalment, trencat només per les dues portes de cada nau. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist). La façana llueix pilastres verticals de maó vist, des del parament fins a la coberta on els acabaments esglaonats formen un pendent simètric a banda i banda; destacables són també les arcuacions cegues i les originals cantonades de la façana fetes a base de pilars de maó formant relleus degradats.

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

El de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres. Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

La disposició del celler és semblant a la d’altres edificis contemporanis: tres naus rectangulars i paral·leles, teulades individualitzades a dues vessants i una altra nau col·locada perpendicularment a les altres. A l’estructura del celler hi trobem tota la genialitat modernista. Pere Domènech va dissenyar un sistema de pilars en creu que es convertien en arcs ogivals que fan la funció d’arcs torals i formers d’una nau (solucions aplicades ja en l’arquitectura medieval). Les naus, de 44 per 12 metres, albergaven un total de 40 tines de ciment armat de 340 hectolitres cada una, a més d’alguns cups subterranis. La nau perpendicular era una mica més petita (13 per 8 metres) i allotjava el moll d’entrada i la sala de màquines (amb premses d’última generació). Annex a aquesta nau, el celler també disposava d’un laboratori per tenir un millor control de tot el procés productiu.

La façana és igual per a les tres naus principals. Els historiadors ens parlen d’elements que recorden l’arquitectura catalana més genuïna: arcades ogivals amb petites finestres, pilars de maó disposats verticalment, coronaments triangulars i galeries d’arcs cecs que ens recorden al romànic llombard. Els materials utilitzats a la façana són la pedra picada, l’arrebossat i el maó vist. Un altre element “estètic” és el dipòsit de l’aigua. Situada al costat de la nau de descàrrega, és una torre circular de maó coronada per una teulada cònica decorada amb el clàssic trencadís modernista.

El celler de l’Espluga de Francolí disposava, l’any 1915, de 1.311 metres quadrats i 160 socis. Cèsar Martinell en va fer una ampliació l’any 1929 afegint una altra nau. L’any 1990 es va reformar i restaurar i, finalment, al 1998 s’hi inaugura el Museu del Vi.

Al sud de Barberà de la Conca trobem el celler del Sindicat Agrícola de Barberà de la Conca, conegut com a “celler de Dalt” o “Sindicat dels rics”. Es va construir entre els anys 1920 i 1921 i entre els seus artífex hi ha l’arquitecte Cèsar Martinell, l’enòleg Isidre Campllonch i l’enginyer ecòleg Imbert. Professionals que posaven tot el seu talent al servei de la burgesia agrària reformista.

La construcció va ser una de les més modernes del seu temps, sobretot gràcies a les innovacions tècniques introduïdes per Martinell. Són innovacions que afecten tant l’arquitectura com la tecnologia necessària per a l’elaboració de vi i que Martinell aplicarà a gairebé tots els cellers que va dissenyar: aixecar l’estructura de les naus sobre arcs parabòlics de maó, situar les finestres a la part baixa de les naus, fer els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants i, per últim, la composició i textura de les façanes.

L’edifici té dues naus rectangulars paral·leles però, a diferència d’altres cellers, les seves dimensions són desiguals. La gran estava destinada a l’estiba mentre que la petita es dividia en moll de descàrrega, sala de màquines i casa del conserge.

El cos principal, de 43 per 21 metres, està dividit en tres naus i presenta la típica planta basilical utilitzada en les esglésies cristianes. Les naus estan separades per pilars amb planta de creu que, a la part superior es bifurquen donant lloc a arcs equilibrats o catenaris (molt utilitzats per Antoni Gaudí). A sobre dels arcs hi ha unes parets on reposen les encavallades que sostenen la teulada a doble vessant; a les parets hi ha grans finestres fetes amb maó vist –igual que les portes- que il·luminen aquesta gran nau central.

Però el que més destaca de l’exterior és l’elegant torre de l’aigua, construïda posteriorment. Té dos cossos, un de planta quadrada i un altre octogonal i finalitza amb un coronament cònic. Alguns autors han assimilat aquesta estructura amb els campanars barrocs. Una referència més de les “catedrals del vi” als temples cristians de casa nostra.

Situat a la Vall de Sant Daniel, en un espai natural a tan sols deu minuts caminant del Barri Vell de Girona, el Monestir de Sant Daniel acull des de fa més de mil anys una comunitat de monges benedictines, hereves d'un destacat patrimoni cultural.

El Monestir va ser fundat entre els anys 1015 i 1018 per Ermessenda i Ramon Borrell, comtes de Girona, Barcelona i Osona. L’església romànica, del segle XI, va ser construïda seguint la tradició local de nau única, amb un magnífic exemple de cimbori que corona l'encreuament de la nau amb el transsepte.

El sepulcre de Sant Daniel, a la zona del transsepte nord, és obra d’Aloi de Montbrai i va ser encarregat l’any 1345 per acollir les restes de Sant Daniel.

En el claustre hi conviuen el romànic, a la galeria inferior i el gòtic, a la galeria superior en un estil decoratiu senzill i seré. Des del claustre s’accedeix a antigues sales com la fogaina o el celler, decorades actualment amb antigues ceràmiques i estris utilitzats en diferents moments de la història mil·lenària del Monestir.

El Monestir compta també amb un Arxiu Històric on es custodia la documentació generada per la seva activitat, accessible al públic interessat.

A la vall del Llobregat, prop del municipi de Cercs, s’alça l’església de Sant Quirze de Pedret, un dels pocs edificis del segle X que es conserven a Catalunya i un dels millors exemples de l’arquitectura pre-romànica del país. El temple formava part del comtat de Berga i estava sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell.

Es tracta d’un edifici de tres naus. La central correspon a l’església original preromànica (s.IX), mentre que les laterals són fruit d’una ampliació (ja plenament romànica) del s.X. Posteriorment s’hi incorporarien la portada i el campanar de torre, que es va enfonsar parcialment al segle XV, probablement a causa d’un terratrèmol.

Sant Quirze de Pedret conserva elements arquitectònics genuïns que la relacionen amb altres edificis preromànics de Catalunya com, per exemple, les esglésies de Terrassa. Aquests elements són els arcs ultrapassats o de ferradura que veiem a l’interior del temple, l’absis trapezoïdal enlloc del semicircular, o les teules d’argila vermella enlloc de pissarra, fruit de la influència del Califat de Còrdova als comtats catalans.

La restauració de Sant Quirze de Pedret ha volgut recuperar l’aspecte de l’església del segle X. S’ha recuperat l’aspecte original de la coberta; s’ha afegit calç a les parets i el paviment de la nau central s’ha cobert amb terra batuda.

Tot i la singularitat de l’edifici i la seva conservació, si hi ha un aspecte artístic que destaca són les pintures murals del temple, de dos períodes diferenciats. A l’absis central de l’església de Pedret hi veiem unes de les pintures més remotes del Pirineu català. Daten del segle X i estan protagonitzades per tres personatges molt ben definits: un orant que resa amb els braços estesos, un genet acompanyat per diversos animals i un clergue. L’estil i el significat d’aquestes primeres pintures recorden obres paleocristianes mediterrànies.

El cicle de Pedret data del segle XI i s’atribueix al cercle del “mestre de Pedret”. En aquestes pintures on trobem el simbolisme més complex del temple. Situades originàriament a les absidioles de les naus laterals, hi identifiquem escenes del col•legi apostòlic encapçalat per Pere, la Verge Maria i el Nen Jesús, imatges de sants (Mateu), diverses inscripcions en llatí i al·lusions a la idea del Judici Final.

Però si hi ha una escena curiosa pintada a les parets de Sant Quirze aquesta és la “paràbola de les verges”, que escenifica el capítol alliçonador de les verges prudents i les verges folles. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserven les originals, mentre que a l’església s’hi poden veure reproduccions fidels.
 
Sant Quirze de Pedret forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’.

Al peu del Canigó hi trobem el monestir de Sant Miquel de Cuixà que, juntament amb Ripoll, va ser un poderós centre religiós, polític i cultural durant l’edat mitjana.

El naixement del monestir data de l’any 879, i és fruit d’una desgràcia: després que una riuada destruís l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, els monjos supervivents es van instal·lar en un petit cenobi dedicat a Sant Germà i dirigit pel pare Protasi. Gràcies a la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, aquesta petita cel·la es convertiria en el monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà, un dels més poderosos de l’època.

El segle X va ser el de la consolidació del monestir: les seves terres, dominis i esglésies que en depenien van créixer de forma espectacular. L’any 956, Garí va reconstruir l’església de Sant Miquel aixecada pocs anys abans pel comte Sunifred II de Cerdanya.

L’arribada de l’abat Oliba, introductor del romànic llombard a Catalunya, va suposar una revolució arquitectònica al monestir. Oliba hi va afegir dos corredors, tres absidioles i va aixecar un cimbori sostingut amb columnes de marbre rosa i capitells de marbre blanc. També va edificar la cripta de la Nativitat o del Pessebre de planta circular, la capella de la Trinitat i dos campanars llombards a banda i banda del creuer (actualment només en queda un).

El claustre es va començar a construir durant el segle XII per ordre de l’abat Gregori. Fet amb marbre rosat i una espectacular decoració escultòrica, era un dels més grans dels comtats catalans. Actualment, per seguir la pista a alguns dels seus capitells hem de viatjar a Nova York, al museu The Cloisters.

Sant Miquel de Cuixà té l’honor de ser considerat el bressol de la llengua catalana. Possiblement, de l’escriptori de Cuixà en va sortir la cèlebre Cançó de Santa Fe, un poema hagiogràfic que es considera un dels exemples literaris més antics en una llengua romanç, tot i que es discuteix si es tracta de llengua occitana o catalana.

Entre els molts noms il·lustres vinculats a Sant Miquel de Cuixà hi trobem els de l’arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, encarregat de les campanyes de restauració del monestir fetes el 1938, i el del músic Pau Casals, que hi va inaugurar el Festival de Música Clàssica de Prada el 1954.

Sant Miquel de Cuixà forma part de l'escapada 'Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’. 




Autor de les fotografies: Josep Renalias.

Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.