Monument

Al camí que va del Monestir de Montserrat a la Santa Cova hi trobem un conjunt d’obres escultòriques de caràcter religiós que conformen el Rosari Monumental de Montserrat. Està format per quinze escenes dedicades als misteris de la Verge, encarregades a artistes reconeguts, i és un dels conjunts modernistes a l’aire lliure més importants de la seva època. Antoni Gaudí hi va posar el seu granet de sorra amb el conjunt dedicat al Primer Misteri de Glòria.

L’arquitecte va integrar l’obra al paisatge i la va concebre com un espai integrat a la muntanya. Per fer-ho va engrandir una petita cavitat natural on va disposar les figures. També va ampliar el camí amb una petita esplanada i un banc de pedra que segueix el perfil del terreny i afavoreix la contemplació del conjunt.

L’escena representa la resurrecció de Jesús. A la part inferior, un àngel i les tres Maries, escultures de Josep Llimona, observen el sepulcre buit. A la part superior, la figura de Crist, l’única feta amb bronze, s’eleva flanquejada per un escut de Catalunya fet amb mosaic.

El projecte del Rosari Monumental va començar l’any 1896 i es va allargar més de dues dècades. Tot i l’entusiasme inicial de Gaudí, amb el temps es va anar distanciant del projecte i l’obra es va acabar amb la participació dels seus col·laboradors. El conjunt es va inaugurar el 1916 sota la direcció de Jeroni Martorell.

Amb els Pavellons de la Finca Güell començava una de les relacions de mecenatge més llargues i fructíferes de l’art català del segle XX: la d’Antoni Gaudí i Eusebi Güell. Construïts entre 1884 i 1887 a l’avinguda de Pedralbes, formen part de l’entrada monumental a la finca d’estiueig de la família Güell, avui desapareguda. L’arquitecte va dissenyar els jardins, el mur perimetral, les portes d’accés i dos pavellons destinats a la casa del porter i a les cavallerisses. Des de 1969 els Pavellons Güell són Monument Històric-Artístic de Caràcter Nacional.

L’element més emblemàtic del conjunt és la gran reixa de ferro forjat de la porta principal, en forma de drac. Aquest drac representa el guardià del mitològic jardí de les Hespèrides que Jacint Verdaguer recull en el poema L’Atlàntida. Aquesta figura s’ha convertit en una de les imatges més reconeixibles de l’univers gaudinià.

Dins del recinte es conserven dos pavellons. D’una banda, la casa del porter, un edifici petit però imponent del qual destaca per la seva planta octogonal, la cúpula amb llanterna i la combinació de maó, pedra i ceràmica. De l’altra, a les cavallerisses hi trobem una estructura d’arcs parabòlics i volta catalana i un picador coronat per una cúpula circular. Les cobertes, revestides amb una tècnica primerenca de trencadís, i la riquesa ornamental del conjunt anticipen recursos que Gaudí desenvoluparà en obres posteriors.

Aquest treball de joventut no només va impressionar Eusebi Güell, sinó que també va establir les bases d’un llenguatge arquitectònic propi. Als Pavellons Güell, Gaudí va experimentar amb formes materials i estructures que, més tard, es convertirien en trets distintius de la seva obra.

La Porta de la Finca Miralles és una de les obres menys conegudes d’Antoni Gaudí a Barcelona. Construïda l’any 1901 al passeig de Manuel Girona, formava part del mur de tancament de la finca de l’industrial Hermenegild Miralles, una propietat que avui ja no existeix.

Del conjunt original només se’n conserva el portal i un tram del mur, fet de pedra i rematat amb trencadís blanc i una reixa metàl·lica que imita la pell d’un rèptil. La porta s’obre amb un gran arc lobulat envoltat de formes ondulades que semblen moure’s com si fossin orgàniques. El portal està coronat per la característica creu tridimensional de ferro forjat. Al costat també es conserva una porta més petita amb la reixa original.

Avui la porta dona accés al tranquil carrer de Francesc Carbonell i s’ha integrat plenament en el paisatge urbà del barri. Restaurada l’any 2000, l’espai incorpora també una escultura d’Antoni Gaudí obra de Joaquim Camps que recorda l’empremta de l’arquitecte en aquest indret.

La Torre Bellesguard és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Situada al peu de la serra de Collserola, s’aixeca en un indret amb més de dos mil anys d’història. S’hi han trobat restes ibèriques i romanes, ha estat refugi de bandolers i ha acollit el palau del rei Martí l’Humà, l’últim monarca del Casal de Barcelona.

A principis del segle XX, Gaudí hi va construir una residència per a la família Figueres inspirada en aquest passat. L’edifici recorda la forma d’un castell, amb merlets, finestres d’aire gòtic i una gran agulla coronada per una creu de quatre braços. Tot i això, Gaudí interpreta l’estil gòtic amb llibertat i el combina amb solucions arquitectòniques pròpies, com l’ús de forjats, bancs de mosaics de ceràmica i finestrals de colors.

La torre està construïda amb pedra verdosa extreta del mateix terreny, cosa que integra l’edifici en el paisatge. A l’interior destaquen els espais lluminosos, el pati de l’escala i les golfes de maó vist, que mostren l’enginy arquitectònic del mestre.

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, la Torre Bellesguard és avui un espai visitable que permet descobrir un dels tresors més amagats de Gaudí i la llarga història de l’indret.

El Col·legi de les Teresianes és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Protegit per una reixa i envoltat de jardí, s’alça un edifici imponent que sembla una fortalesa. Una escola gegantina que, més de 125 anys després de la seva construcció, continua activa.

Gaudí es va fer càrrec del projecte quan l’arquitecte Joan Pons Trabal ja n’havia construït els fonaments. Per això va respectar la planta quadrada prevista i va transformar l’edifici en una mena de castell, inspirat en l’obra Castillo interior de Santa Teresa de Jesús, fundadora de l’orde. L’arquitecte va redissenyar el projecte sense alterar-ne el volum original i va introduir patis interiors que permeten l’entrada de llum natural.

A diferència d’altres obres seves, Gaudí va haver de treballar amb un pressupost limitat. Per això va fer servir el maó com a material constructiu i una decoració més austera. Tot i això, el resultat és un edifici de grans dimensions amb una arquitectura molt expressiva.

El col·legi mostra molts dels trets característics de Gaudí: arcs parabòlics, columnes helicoidals, reixes de ferro forjat i creus de quatre braços. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, el Col·legi de les Teresianes és avui un exemple destacat de l’arquitectura modernista aplicada a l’àmbit educatiu.

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

El gran especialista en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, va “debutar” a Rocafort de Queralt l’any 1918. El resultat final, ple d’innovacions i atreviment arquitectònic, va ser una gran plataforma per la seva carrera.

El celler de Rocafort que veiem avui és fruit de tres intervencions fetes entre 1918 i 1947. Durant els primers anys, constava d’un edifici amb dues naus paral·leles i una tercera perpendicular que feia de moll de descàrrega i sala de màquines. Posteriorment es va ampliar amb una dues naus més, la modernització de la sala de màquines i un nou dipòsit d’aigua que substituïa l’original.

Però l’aportació més decisiva va ser la utilització, per primer cop, de l’arc parabòlic gaudinià com a principal suport de l’estructura de l’edifici. La idea original contemplava la tradicional encavallada de fusta, però les circumstàncies econòmiques del moment van fer canviar d’idea l’arquitecte: amb la Primera Guerra Mundial, el preu de la fusta s’havia multiplicat per cinc.

Pel que fa a la vessant més “estètica” del celler, destaca l’obra cuita utilitzada en els arcs de portes i finestres, així com el fris de rajola de ceràmica que recorre la cornisa de l’edifici. La façana principal del celler és perfectament simètrica i en destaca l’enorme finestral composat de tres elements, amb arcs rampants i de mig punt. La porta consisteix en una arc de mig punt adovellat que, al seu temps, fa de suport al gran finestral. Una composició que es repeteix a la façana de les tres naus.

Probablement ens trobem davant d’una de les obres més belles de l’arquitecte Cèsar Martinell. El Celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles, a les afores del nucli urbà, va ser el tercer encàrrec en només un any del més cèlebre dels arquitectes agraris catalans. Amb unes línies que ens recorden l’art gòtic, el celler de Nulles presenta una arquitectura depurada, monumental i elegant.

L’estructura de l’edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una construcció de dues naus de 21 per 18 metres sense mur de separació entre elles. Un esquelet esvelt, resistent i lleuger que dóna sensació d’amplitud i permet crear un espai diàfan i ordenat. La coberta de les naus està feta a base de bigues, llates de fusta, solera de rajola i teula. El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

La monumentalitat de la façana justifica plenament l’apel·latiu de “catedral del vi”. S’observa clarament la doble nau basilical gràcies a dos frontals simètrics i idèntics. Arrenca d’un sòlid basament de pedra que la recorre longitudinalment, trencat només per les dues portes de cada nau. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist). La façana llueix pilastres verticals de maó vist, des del parament fins a la coberta on els acabaments esglaonats formen un pendent simètric a banda i banda; destacables són també les arcuacions cegues i les originals cantonades de la façana fetes a base de pilars de maó formant relleus degradats.

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

El de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres. Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

La disposició del celler és semblant a la d’altres edificis contemporanis: tres naus rectangulars i paral·leles, teulades individualitzades a dues vessants i una altra nau col·locada perpendicularment a les altres. A l’estructura del celler hi trobem tota la genialitat modernista. Pere Domènech va dissenyar un sistema de pilars en creu que es convertien en arcs ogivals que fan la funció d’arcs torals i formers d’una nau (solucions aplicades ja en l’arquitectura medieval). Les naus, de 44 per 12 metres, albergaven un total de 40 tines de ciment armat de 340 hectolitres cada una, a més d’alguns cups subterranis. La nau perpendicular era una mica més petita (13 per 8 metres) i allotjava el moll d’entrada i la sala de màquines (amb premses d’última generació). Annex a aquesta nau, el celler també disposava d’un laboratori per tenir un millor control de tot el procés productiu.

La façana és igual per a les tres naus principals. Els historiadors ens parlen d’elements que recorden l’arquitectura catalana més genuïna: arcades ogivals amb petites finestres, pilars de maó disposats verticalment, coronaments triangulars i galeries d’arcs cecs que ens recorden al romànic llombard. Els materials utilitzats a la façana són la pedra picada, l’arrebossat i el maó vist. Un altre element “estètic” és el dipòsit de l’aigua. Situada al costat de la nau de descàrrega, és una torre circular de maó coronada per una teulada cònica decorada amb el clàssic trencadís modernista.

El celler de l’Espluga de Francolí disposava, l’any 1915, de 1.311 metres quadrats i 160 socis. Cèsar Martinell en va fer una ampliació l’any 1929 afegint una altra nau. L’any 1990 es va reformar i restaurar i, finalment, al 1998 s’hi inaugura el Museu del Vi.