Monument

Un imponent edifici prop del riu Ebre és testimoni des del segle XIV de la història de Tortosa. La catedral de Santa Maria és, juntament amb el castell de la Suda i els Reials Col·legis, el conjunt arquitectònic més destacat de la ciutat.
 
En el mateix emplaçament que van ocupar successivament el fòrum romà, una mesquita i una catedral romànica, s’aixeca l’actual catedral de Santa Maria, que es va començar a construir el 1347 seguint el preceptes del gòtic més clàssic. Tot i així, inclou elements constructius posteriors com la façana barroca acabada el 1757.
 
Del conjunt en destaquen la nau central i el claustre, amb una important mostra de lapidari, i la capella de la Mare de Deu de la Cinta, d’estil barroc.
 
Alhora, no es pot passar per alt el ric patrimoni pictòric i escultòric que ha tingut la catedral de Tortosa començant pel retaule de la Mare de Déu de l’Estrella (segle XIV) que presideix l’altar major. Altres retaules gòtics han ocupat les parets de la basílica com el de la Mare de Déu dels Àngels, de Pere Serra (actualment al MNAC), o el de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet.
 
Aquest últim és una de les obres estrella del Museu de la Catedral, que mostra prop de 200 peces de l’art religiós acumulat durant nou segles. S’hi poden veure pintures, escultures, tapissos, objectes d’orfebreria i una valuosa col·lecció de còdexs.

La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com la Seu, és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
 
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
 
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
 
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
 
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
 
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
 
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
 
La  terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.

Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
 
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
 
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
 
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
 
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Considerat un dels principals monuments històrics de Tortosa juntament amb la Catedral i els Reials Col·legis, el castell de Sant Joan, conegut com el castell de la Suda, és un testimoni clau del passat andalusí de la ciutat. A més, conserva l’única necròpolis islàmica a cel obert de Catalunya.
 
Va ser construït al segle X sota el califat d'Abderraman III, al damunt d’una antiga acròpolis romana. Tot i l’alçada, un enorme pou excavat dins del recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per proveir la fortalesa d’aigua.
 
Després de la conquesta de Tortosa en mans de Ramon Berenguer IV el 1148, el castell es va convertir en presó. Va ser propietat dels Montcada i dels Templers i va ser la residència preferida del rei Jaume I. A més de palau reial, ha estat també tribunal de justícia. Actualment alberga un parador de turisme.
 
De l’època islàmica, a més del cementiri musulmà de gran importància, es conserven el traçat i els basaments de les muralles i també el pou. Aquest està format per galeries subterrànies que acollien un molí i dos forns.
 
El llegat medieval es pot veure en alguns finestrals gòtics, la nau del polvorí i el pati d’armes. Tot i així, passa desapercebut ja que als segles XV i XVII el castell va sofrir moltes modificacions per motius defensius.

A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
 
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
 
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
 
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
 
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.

La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.

Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-ne la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.

El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.

Famós sobretot pel seu impressionant claustre romànic, el Monestir de Sant Cugat, regit per l’orde benedictí, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes.

Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà. El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.

La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars. Però el que de segur atrapa la mirada del visitant són els 144 capitells romànics.

Fets amb pedra de Montjuïc, es van esculpir entre finals del segle XII i el XIII i hi trobem un fet totalment insòlit: la signatura del seu autor. Així, sabem que l’escultor Arnau Cadell es va autoretratar en un capitell corinti i va escriure en llatí: "Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat".

El poder dels monjos de l’orde de Sant Bru, instal·lats a Escaladei des del segle XII, va ser tan important que va arribar a batejar tota una comarca: el Priorat. De l’antiga esplendor només se’n conserven les ruïnes de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, la primera de totes les que més tard es van aixecar arreu de la Península Ibèrica.

El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
 
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
 
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
 

A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.

Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.