Monument

Des de la seva ubicació privilegiada en un puig de la Serra Grossa i al marge esquerre del riu de la Sénia, el castell d’Ulldecona és l’exemple clar de castell de frontera. Durant l’ocupació àrab, del segle VIII a l’XI, era una fortificació andalusí. Amb la conquesta de les terres al sud de l’Ebre pels cristians va passar a la família Montcada de Tortosa el 1148, que el va cedir a l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i es va transformar en un castell cristià. Al seu voltant s’hi va anar agrupant la població, que es protegia així dels atacs musulmans.

Actualment el conjunt fortificat consta de tres edificacions -dues torres i l'antiga església-, i restes d'altres enderrocades, envoltat tot d'una muralla perimetral. Una de les estructures més emblemàtiques és la torre circular, del segle XII, que servia de talaia. I és que des de la terrassa superior, que conserva els merlets i espitlleres, es té una vista privilegiada de la zona. Es complementa amb la torre de l’homenatge del segle XIII, quadrada, que allotjava les estances senyorials. 

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que data del segle XVI. Podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal del castell.

Tot i que les estructures més visibles es corresponen a la fortificació militar cristiana, es conserven encara els vestigis del primer castell àrab com les restes de la muralla, culminada per dues torres de control. En el recinte també s’han trobat murs d'habitacles medievals i fins i tot les restes d’un antic assentament ibèric.

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
 
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
 
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
 
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.

Un imponent edifici prop del riu Ebre és testimoni des del segle XIV de la història de Tortosa. La catedral de Santa Maria és, juntament amb el castell de la Suda i els Reials Col·legis, el conjunt arquitectònic més destacat de la ciutat.
 
En el mateix emplaçament que van ocupar successivament el fòrum romà, una mesquita i una catedral romànica, s’aixeca l’actual catedral de Santa Maria, que es va començar a construir el 1347 seguint el preceptes del gòtic més clàssic. Tot i així, inclou elements constructius posteriors com la façana barroca acabada el 1757.
 
Del conjunt en destaquen la nau central i el claustre, amb una important mostra de lapidari, i la capella de la Mare de Deu de la Cinta, d’estil barroc.
 
Alhora, no es pot passar per alt el ric patrimoni pictòric i escultòric que ha tingut la catedral de Tortosa començant pel retaule de la Mare de Déu de l’Estrella (segle XIV) que presideix l’altar major. Altres retaules gòtics han ocupat les parets de la basílica com el de la Mare de Déu dels Àngels, de Pere Serra (actualment al MNAC), o el de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet.
 
Aquest últim és una de les obres estrella del Museu de la Catedral, que mostra prop de 200 peces de l’art religiós acumulat durant nou segles. S’hi poden veure pintures, escultures, tapissos, objectes d’orfebreria i una valuosa col·lecció de còdexs.

La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com la Seu, és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
 
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
 
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
 
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
 
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
 
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
 
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
 
La  terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.

Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
 
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
 
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
 
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
 
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Considerat un dels principals monuments històrics de Tortosa juntament amb la Catedral i els Reials Col·legis, el castell de Sant Joan, conegut com el castell de la Suda, és un testimoni clau del passat andalusí de la ciutat. A més, conserva l’única necròpolis islàmica a cel obert de Catalunya.
 
Va ser construït al segle X sota el califat d'Abderraman III, al damunt d’una antiga acròpolis romana. Tot i l’alçada, un enorme pou excavat dins del recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per proveir la fortalesa d’aigua.
 
Després de la conquesta de Tortosa en mans de Ramon Berenguer IV el 1148, el castell es va convertir en presó. Va ser propietat dels Montcada i dels Templers i va ser la residència preferida del rei Jaume I. A més de palau reial, ha estat també tribunal de justícia. Actualment alberga un parador de turisme.
 
De l’època islàmica, a més del cementiri musulmà de gran importància, es conserven el traçat i els basaments de les muralles i també el pou. Aquest està format per galeries subterrànies que acollien un molí i dos forns.
 
El llegat medieval es pot veure en alguns finestrals gòtics, la nau del polvorí i el pati d’armes. Tot i així, passa desapercebut ja que als segles XV i XVII el castell va sofrir moltes modificacions per motius defensius.