Modernisme

La Sagrada Família és l’obra més emblemàtica d’Antoni Gaudí i el símbol per excel·lència de Barcelona. Iniciada l’any 1883, és una de les basíliques més originals del món. Ocupa una illa sencera de l’Eixample i les seves torres són visibles des de bona part de la ciutat. La cripta i la façana de la Nativitat han estat reconegudes com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Gaudí hi va treballar durant més de quaranta anys i s’hi va dedicar en exclusiva els últims 15 anys de la seva vida. El fet que hi estigui enterrat evidencia la importància que tenia per ell aquesta obra.

Va concebre el temple com una gran síntesi entre arquitectura, natura i religió. Es configura com una basílica de planta de creu llatina amb tres grans façanes, la del Naixement, la de la Passió i la de Glòria, i divuit torres que representen els apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesucrist. L’interior s’organitza com un gran bosc de pedra, amb columnes que es ramifiquen com arbres i filtren la llum a través dels vitralls.

Durant molt temps pels barcelonins i barcelonines la Sagrada Família ha estat una obra eternament inacabada. Després de la mort de Gaudí, el 1926, la construcció va continuar seguint els seus models i maquetes, malgrat la destrucció de part del material original durant la Guerra Civil. Al llarg del temps, diferents arquitectes han mantingut viu el projecte fins a l’actualitat.

El 20 de febrer de 2026 es va assolir una fita molt important: amb la col·locació del braç superior de la creu de la torre de Jesucrist, el temple va arribar al seu punt més alt. Amb l’acceleració dels últims anys, cada cop falta menys perquè l’emblemàtic edifici sigui una realitat. Es preveu que les obres s’acabin durant la propera dècada.

Al camí que va del Monestir de Montserrat a la Santa Cova hi trobem un conjunt d’obres escultòriques de caràcter religiós que conformen el Rosari Monumental de Montserrat. Està format per quinze escenes dedicades als misteris de la Verge, encarregades a artistes reconeguts, i és un dels conjunts modernistes a l’aire lliure més importants de la seva època. Antoni Gaudí hi va posar el seu granet de sorra amb el conjunt dedicat al Primer Misteri de Glòria.

L’arquitecte va integrar l’obra al paisatge i la va concebre com un espai integrat a la muntanya. Per fer-ho va engrandir una petita cavitat natural on va disposar les figures. També va ampliar el camí amb una petita esplanada i un banc de pedra que segueix el perfil del terreny i afavoreix la contemplació del conjunt.

L’escena representa la resurrecció de Jesús. A la part inferior, un àngel i les tres Maries, escultures de Josep Llimona, observen el sepulcre buit. A la part superior, la figura de Crist, l’única feta amb bronze, s’eleva flanquejada per un escut de Catalunya fet amb mosaic.

El projecte del Rosari Monumental va començar l’any 1896 i es va allargar més de dues dècades. Tot i l’entusiasme inicial de Gaudí, amb el temps es va anar distanciant del projecte i l’obra es va acabar amb la participació dels seus col·laboradors. El conjunt es va inaugurar el 1916 sota la direcció de Jeroni Martorell.

La Nau Gaudí de Mataró és una de les primeres obres d’Antoni Gaudí. Construïda l’any 1883, formava part del projecte de la Cooperativa Obrera Mataronense, impulsada per l’industrial Salvador Pagès, un dels líders del moviment cooperatiu de finals del segle XIX i proper a les idees del socialisme utòpic.

El projecte preveia un gran complex amb fàbriques, habitatges i equipaments socials. D’aquest conjunt, però, només se’n van construir alguns elements, entre els quals destaca la nau destinada al blanqueig de cotó, l’únic edifici principal que s’ha conservat.

La nau és un espai ampli i diàfan de gairebé 600 metres quadrats, resolt amb tretze arcs parabòlics de fusta que sostenen la coberta sense necessitat de columnes. Aquesta solució, innovadora en el seu moment, mostra ja l’enginy estructural de Gaudí i la seva capacitat per crear espais funcionals amb una gran força arquitectònica.

A diferència de les seves obres més conegudes, aquí Gaudí opta per una arquitectura austera, on els materials i els elements estructurals esdevenen protagonistes. A pocs metres de la nau també es conserven les latrines, la construcció més antiga del recinte. En aquesta modesta construcció Gaudí ja anticipava solucions de ventilació i detalls decoratius, recursos que l’arquitecte utilitzarà més endavant.

Avui, la Nau Gaudí és un espai museístic que permet descobrir els inicis d’un dels arquitectes més universals i conèixer obres d’artistes contemporanis de la mà del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Col·lecció Lluís Bassat.

Amb els Pavellons de la Finca Güell començava una de les relacions de mecenatge més llargues i fructíferes de l’art català del segle XX: la d’Antoni Gaudí i Eusebi Güell. Construïts entre 1884 i 1887 a l’avinguda de Pedralbes, formen part de l’entrada monumental a la finca d’estiueig de la família Güell, avui desapareguda. L’arquitecte va dissenyar els jardins, el mur perimetral, les portes d’accés i dos pavellons destinats a la casa del porter i a les cavallerisses. Des de 1969 els Pavellons Güell són Monument Històric-Artístic de Caràcter Nacional.

L’element més emblemàtic del conjunt és la gran reixa de ferro forjat de la porta principal, en forma de drac. Aquest drac representa el guardià del mitològic jardí de les Hespèrides que Jacint Verdaguer recull en el poema L’Atlàntida. Aquesta figura s’ha convertit en una de les imatges més reconeixibles de l’univers gaudinià.

Dins del recinte es conserven dos pavellons. D’una banda, la casa del porter, un edifici petit però imponent del qual destaca per la seva planta octogonal, la cúpula amb llanterna i la combinació de maó, pedra i ceràmica. De l’altra, a les cavallerisses hi trobem una estructura d’arcs parabòlics i volta catalana i un picador coronat per una cúpula circular. Les cobertes, revestides amb una tècnica primerenca de trencadís, i la riquesa ornamental del conjunt anticipen recursos que Gaudí desenvoluparà en obres posteriors.

Aquest treball de joventut no només va impressionar Eusebi Güell, sinó que també va establir les bases d’un llenguatge arquitectònic propi. Als Pavellons Güell, Gaudí va experimentar amb formes materials i estructures que, més tard, es convertirien en trets distintius de la seva obra.

La Porta de la Finca Miralles és una de les obres menys conegudes d’Antoni Gaudí a Barcelona. Construïda l’any 1901 al passeig de Manuel Girona, formava part del mur de tancament de la finca de l’industrial Hermenegild Miralles, una propietat que avui ja no existeix.

Del conjunt original només se’n conserva el portal i un tram del mur, fet de pedra i rematat amb trencadís blanc i una reixa metàl·lica que imita la pell d’un rèptil. La porta s’obre amb un gran arc lobulat envoltat de formes ondulades que semblen moure’s com si fossin orgàniques. El portal està coronat per la característica creu tridimensional de ferro forjat. Al costat també es conserva una porta més petita amb la reixa original.

Avui la porta dona accés al tranquil carrer de Francesc Carbonell i s’ha integrat plenament en el paisatge urbà del barri. Restaurada l’any 2000, l’espai incorpora també una escultura d’Antoni Gaudí obra de Joaquim Camps que recorda l’empremta de l’arquitecte en aquest indret.

La Torre Bellesguard és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Situada al peu de la serra de Collserola, s’aixeca en un indret amb més de dos mil anys d’història. S’hi han trobat restes ibèriques i romanes, ha estat refugi de bandolers i ha acollit el palau del rei Martí l’Humà, l’últim monarca del Casal de Barcelona.

A principis del segle XX, Gaudí hi va construir una residència per a la família Figueres inspirada en aquest passat. L’edifici recorda la forma d’un castell, amb merlets, finestres d’aire gòtic i una gran agulla coronada per una creu de quatre braços. Tot i això, Gaudí interpreta l’estil gòtic amb llibertat i el combina amb solucions arquitectòniques pròpies, com l’ús de forjats, bancs de mosaics de ceràmica i finestrals de colors.

La torre està construïda amb pedra verdosa extreta del mateix terreny, cosa que integra l’edifici en el paisatge. A l’interior destaquen els espais lluminosos, el pati de l’escala i les golfes de maó vist, que mostren l’enginy arquitectònic del mestre.

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, la Torre Bellesguard és avui un espai visitable que permet descobrir un dels tresors més amagats de Gaudí i la llarga història de l’indret.

El Col·legi de les Teresianes és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Protegit per una reixa i envoltat de jardí, s’alça un edifici imponent que sembla una fortalesa. Una escola gegantina que, més de 125 anys després de la seva construcció, continua activa.

Gaudí es va fer càrrec del projecte quan l’arquitecte Joan Pons Trabal ja n’havia construït els fonaments. Per això va respectar la planta quadrada prevista i va transformar l’edifici en una mena de castell, inspirat en l’obra Castillo interior de Santa Teresa de Jesús, fundadora de l’orde. L’arquitecte va redissenyar el projecte sense alterar-ne el volum original i va introduir patis interiors que permeten l’entrada de llum natural.

A diferència d’altres obres seves, Gaudí va haver de treballar amb un pressupost limitat. Per això va fer servir el maó com a material constructiu i una decoració més austera. Tot i això, el resultat és un edifici de grans dimensions amb una arquitectura molt expressiva.

El col·legi mostra molts dels trets característics de Gaudí: arcs parabòlics, columnes helicoidals, reixes de ferro forjat i creus de quatre braços. Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, el Col·legi de les Teresianes és avui un exemple destacat de l’arquitectura modernista aplicada a l’àmbit educatiu.

Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.

El gran especialista en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, va “debutar” a Rocafort de Queralt l’any 1918. El resultat final, ple d’innovacions i atreviment arquitectònic, va ser una gran plataforma per la seva carrera.

El celler de Rocafort que veiem avui és fruit de tres intervencions fetes entre 1918 i 1947. Durant els primers anys, constava d’un edifici amb dues naus paral·leles i una tercera perpendicular que feia de moll de descàrrega i sala de màquines. Posteriorment es va ampliar amb una dues naus més, la modernització de la sala de màquines i un nou dipòsit d’aigua que substituïa l’original.

Però l’aportació més decisiva va ser la utilització, per primer cop, de l’arc parabòlic gaudinià com a principal suport de l’estructura de l’edifici. La idea original contemplava la tradicional encavallada de fusta, però les circumstàncies econòmiques del moment van fer canviar d’idea l’arquitecte: amb la Primera Guerra Mundial, el preu de la fusta s’havia multiplicat per cinc.

Pel que fa a la vessant més “estètica” del celler, destaca l’obra cuita utilitzada en els arcs de portes i finestres, així com el fris de rajola de ceràmica que recorre la cornisa de l’edifici. La façana principal del celler és perfectament simètrica i en destaca l’enorme finestral composat de tres elements, amb arcs rampants i de mig punt. La porta consisteix en una arc de mig punt adovellat que, al seu temps, fa de suport al gran finestral. Una composició que es repeteix a la façana de les tres naus.

Probablement ens trobem davant d’una de les obres més belles de l’arquitecte Cèsar Martinell. El Celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles, a les afores del nucli urbà, va ser el tercer encàrrec en només un any del més cèlebre dels arquitectes agraris catalans. Amb unes línies que ens recorden l’art gòtic, el celler de Nulles presenta una arquitectura depurada, monumental i elegant.

L’estructura de l’edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una construcció de dues naus de 21 per 18 metres sense mur de separació entre elles. Un esquelet esvelt, resistent i lleuger que dóna sensació d’amplitud i permet crear un espai diàfan i ordenat. La coberta de les naus està feta a base de bigues, llates de fusta, solera de rajola i teula. El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

La monumentalitat de la façana justifica plenament l’apel·latiu de “catedral del vi”. S’observa clarament la doble nau basilical gràcies a dos frontals simètrics i idèntics. Arrenca d’un sòlid basament de pedra que la recorre longitudinalment, trencat només per les dues portes de cada nau. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist). La façana llueix pilastres verticals de maó vist, des del parament fins a la coberta on els acabaments esglaonats formen un pendent simètric a banda i banda; destacables són també les arcuacions cegues i les originals cantonades de la façana fetes a base de pilars de maó formant relleus degradats.