Modernisme

La Barcelona bohèmia de tombant del segle XIX al XX va tenir com a rendezvous la cerveseria Els Quatre Gats. Situada als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, des del 1897 va veure desfilar els principals intel·lectuals del Modernisme.

El propietari del negoci era Pere Romeu, que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Va decidir obrir a Barcelona un negoci semblant amb menjar barat de taverna i música de piano, que ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes. S’hi celebraven vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, vetllades musicals, lectures poètiques i sobretot exposicions d'art. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso, Antoni Gaudí, Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet es trobaven entre els seus clients assidus. Fins i tot un joveníssim Pablo Picasso hi va realitzar la seva primera exposició.

Durant els sis anys que va estar obert, el local es va omplir de quadres i cartells que realitzaven els mateixos clients. El més emblemàtic és el de Ramon Casas y Pere Romeu en un tàndem, que va pintar el mateix Casas. Al 1901 es va substituir per una altra tela amb els mateixos personatges en un automòbil. Les dues obres es poden veure al MNAC.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració de l'època, inclosa una reproducció de les dues obres de Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.

Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.

La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.

A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.

Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.

El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.

El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.

L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.

Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.

La fàbrica modernista Vapor Aymerich, Amat i Jover és una de les millors mostres de l’arquitectura industrial modernista de Catalunya. Projectada per l’arquitecte Lluís Muncunill i inaugurada l'any 1908, és actualment la seu central del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).

Amb la seva característica coberta de lluernes de volta catalana sostingudes per pilars de ferro colat, i una xemeneia de 42 m d’alçada, l’edifici acollia tot el procés de transformació de la llana, des de l’entrada en flocs fins a la sortida en teixits acabats. El nom amb el qual es coneix popularment la fàbrica, el Vapor, prové de la seva utilització de la màquina de vapor com a força motriu fins el 1914.

Precisament el seu passat fabril és el que dóna forma a l’actual museu. L’objectiu del MNACTEC és preservar i difondre el patrimoni científic, tècnic i industrial català i mostrar-ne la incidència social. Les exposicions permanents fan un repàs a temes com la indústria tèxtil, les fonts d'energia, la informàtica, la química i el transport, entre d'altres.

El MNACTEC també articula un Sistema Territorial que agrupa 26 museus i espais especialitzats en patrimoni industrial, ciència i tecnologia. Cadascun d’ells ofereix una visió temàtica única i explica la industrialització en una part del territori català, tenint en compte tant els aspectes tècnics com els socials i els culturals.

Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.

La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.

Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.