Modernisme

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

El de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres. Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

La disposició del celler és semblant a la d’altres edificis contemporanis: tres naus rectangulars i paral·leles, teulades individualitzades a dues vessants i una altra nau col·locada perpendicularment a les altres. A l’estructura del celler hi trobem tota la genialitat modernista. Pere Domènech va dissenyar un sistema de pilars en creu que es convertien en arcs ogivals que fan la funció d’arcs torals i formers d’una nau (solucions aplicades ja en l’arquitectura medieval). Les naus, de 44 per 12 metres, albergaven un total de 40 tines de ciment armat de 340 hectolitres cada una, a més d’alguns cups subterranis. La nau perpendicular era una mica més petita (13 per 8 metres) i allotjava el moll d’entrada i la sala de màquines (amb premses d’última generació). Annex a aquesta nau, el celler també disposava d’un laboratori per tenir un millor control de tot el procés productiu.

La façana és igual per a les tres naus principals. Els historiadors ens parlen d’elements que recorden l’arquitectura catalana més genuïna: arcades ogivals amb petites finestres, pilars de maó disposats verticalment, coronaments triangulars i galeries d’arcs cecs que ens recorden al romànic llombard. Els materials utilitzats a la façana són la pedra picada, l’arrebossat i el maó vist. Un altre element “estètic” és el dipòsit de l’aigua. Situada al costat de la nau de descàrrega, és una torre circular de maó coronada per una teulada cònica decorada amb el clàssic trencadís modernista.

El celler de l’Espluga de Francolí disposava, l’any 1915, de 1.311 metres quadrats i 160 socis. Cèsar Martinell en va fer una ampliació l’any 1929 afegint una altra nau. L’any 1990 es va reformar i restaurar i, finalment, al 1998 s’hi inaugura el Museu del Vi.

Al sud de Barberà de la Conca trobem el celler del Sindicat Agrícola de Barberà de la Conca, conegut com a “celler de Dalt” o “Sindicat dels rics”. Es va construir entre els anys 1920 i 1921 i entre els seus artífex hi ha l’arquitecte Cèsar Martinell, l’enòleg Isidre Campllonch i l’enginyer ecòleg Imbert. Professionals que posaven tot el seu talent al servei de la burgesia agrària reformista.

La construcció va ser una de les més modernes del seu temps, sobretot gràcies a les innovacions tècniques introduïdes per Martinell. Són innovacions que afecten tant l’arquitectura com la tecnologia necessària per a l’elaboració de vi i que Martinell aplicarà a gairebé tots els cellers que va dissenyar: aixecar l’estructura de les naus sobre arcs parabòlics de maó, situar les finestres a la part baixa de les naus, fer els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants i, per últim, la composició i textura de les façanes.

L’edifici té dues naus rectangulars paral·leles però, a diferència d’altres cellers, les seves dimensions són desiguals. La gran estava destinada a l’estiba mentre que la petita es dividia en moll de descàrrega, sala de màquines i casa del conserge.

El cos principal, de 43 per 21 metres, està dividit en tres naus i presenta la típica planta basilical utilitzada en les esglésies cristianes. Les naus estan separades per pilars amb planta de creu que, a la part superior es bifurquen donant lloc a arcs equilibrats o catenaris (molt utilitzats per Antoni Gaudí). A sobre dels arcs hi ha unes parets on reposen les encavallades que sostenen la teulada a doble vessant; a les parets hi ha grans finestres fetes amb maó vist –igual que les portes- que il·luminen aquesta gran nau central.

Però el que més destaca de l’exterior és l’elegant torre de l’aigua, construïda posteriorment. Té dos cossos, un de planta quadrada i un altre octogonal i finalitza amb un coronament cònic. Alguns autors han assimilat aquesta estructura amb els campanars barrocs. Una referència més de les “catedrals del vi” als temples cristians de casa nostra.

Al número 115 de la Rambla de Barcelona hi trobem un imponent edifici modernista obra de Josep Domènech i Estapà. Alberga la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), inaugurada l’any 1764 gràcies a l’impuls de diversos prohoms de la ciutat. Actualment, amb més de dos segles i mig de vida, la institució segueix treballant per la divulgació dels coneixements científics i tecnològics a la ciutat.

Les dues torres de l’edifici, associades a les mesures astronòmiques i finalitzades l’any 1893, emmarquen un rellotge que, durant dècades, va determinar l'hora oficial de Barcelona. Les escultures que el flanquegen representen el geni científic -amb un compàs- i l’artístic. Són dues figures obra de Rafael Atché i Farré, també autor de l'estàtua de Colom al final de la Rambla.

A l’interior de l’edifici destaca la Sala dels Rellotges, amb una espectacular col·lecció de mecanismes com el rellotge astronòmic d’Albert Billeter, guanyador de la Medalla d’Or a l’Exposició Universal de 1888. A la mateixa planta, la Sala d’Instruments alberga una singular exposició d’aparells i ginys dels segles XVIII al XX; aquí s’hi conserva la càmera daguerreotípica amb la que es va fer la primera fotografia a Espanya. Va ser l’any 1839 als Porxos d’en Xifré (Pla de Palau), amb un temps d’exposició de més de 20 minuts!

A la Sala d’Actes destaquen les pintures murals de Fèlix Mestres. L’arxiu i la biblioteca contenen un fons documental de gran valor històric: amb més de cent mil volums, és una de les col·leccions més importants d'Espanya.

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

La Barcelona bohèmia de tombant del segle XIX al XX va tenir com a rendezvous la cerveseria Els Quatre Gats. Situada als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, des del 1897 va veure desfilar els principals intel·lectuals del Modernisme.

El propietari del negoci era Pere Romeu, que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Va decidir obrir a Barcelona un negoci semblant amb menjar barat de taverna i música de piano, que ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes. S’hi celebraven vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, vetllades musicals, lectures poètiques i sobretot exposicions d'art. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso, Antoni Gaudí, Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet es trobaven entre els seus clients assidus. Fins i tot un joveníssim Pablo Picasso hi va realitzar la seva primera exposició.

Durant els sis anys que va estar obert, el local es va omplir de quadres i cartells que realitzaven els mateixos clients. El més emblemàtic és el de Ramon Casas y Pere Romeu en un tàndem, que va pintar el mateix Casas. Al 1901 es va substituir per una altra tela amb els mateixos personatges en un automòbil. Les dues obres es poden veure al MNAC.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració de l'època, inclosa una reproducció de les dues obres de Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.