Modernisme

La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.

Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.

Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.

L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.

Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.

Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.

Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.

Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.

A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.

A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.

La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.

Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.

Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.

L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.

L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.

Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.

Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.

A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.

La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.

La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.

Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.

L’obra d’Antoni Gaudí és l’exponent més important de l’arquitectura modernista, moviment artístic que s’estén des de finals del segle XIX a principis del segle XX. Gaudí, arquitecte i artista genial, va fer una interpretació molt personal del Modernisme, amb tècniques arquitectòniques, espacials i decoratives plenes de llibertat creativa i innovació.

El Park Güell, el Palau Güell i la Casa Milà van ser declarats Patrimoni Mundial l’any 1984. Setze anys després es van incloure cinc béns més que conformen un conjunt molt representatiu de l’essència i l’evolució de l’obra d’Antoni Gaudí. Així, les obres declarades Patrimoni Mundial són: el Park i el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicenç, la façana de la nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Batlló i la cripta de la colònia Güell.

Gaudí va ser un artista complet, que va concebre l’arquitectura com una obra d’art total, en la qual adquirien importància els edificis però també tots els detalls interiors. Hereu en certa forma del pensament de figures com Ruskin, Morris o Viollet-le-Duc, Gaudí serà al seu torn inspiració per a futurs artistes com Le Corbusier o Dalí.

L’obra d'Antoni Gaudí s’agrupa fonamentalment a Catalunya, malgrat que va treballar també en altres indrets com ara Comillas (Cantàbria), Astorga i Lleó (Castella i Lleó) o Palma de Mallorca.

Les seves creacions s’emmarquen en el context del Modernisme i de la Renaixença, moviments culturals que es van posicionar en la modernitat i el progrés de l’època, però també van desenvolupar un fort sentiment vers les tradicions i la identitat popular.

Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.

Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.

A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.

L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.

Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.

Trencar amb els valors socials i artístics establerts i transformar-los en una cultura moderna i nacional amb noves idees. Aquests són els objectius del Modernisme des finals del segle XIX fins a la primera dècada del XX aplicats a totes les arts, inclosa la literatura.

Els primers passos d’aquest moviment a Catalunya van lligats a l’aparició de L'Avens (L’Avenç), la revista cultural de Valentí Almirall, que comptarà amb la col·laboració d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Jaume Brossa, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó. Les discrepàncies dins la publicació propiciaran l’aparició de dues tendències ben diferenciades: el sector regeneracionista, preocupat per canviar la societat i encapçalat per Jaume Brossa, i el sector esteticista, impulsat per Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, defensors de l’Art per l’Art.

Amb el canvi de segle les diferències se superaran amb l’aparició de nous òrgans d’expressió modernista (la revista Catalonia i el setmanari Joventut), que facilitaran un discurs més moderat i participatiu.

Aquesta etapa és la que dóna els fruits literaris de més diversitat i qualitat: Els sots feréstecs (Raimon Casellas), Solitud (Víctor Català), L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol) i Josafat (Prudenci Bertrana). Entre els poetes, la figura cabdal del modernisme català és Joan Maragall, responsable de renovar el gènere, fent-lo més col·loquial i menys grandiloqüent.

Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.

Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.

El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.

Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.

La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.

L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.