Modernisme

Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.

La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.

Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.

Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.

Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.

A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.

L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.

L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.

També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.

La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.

Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.

Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.

L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.

Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.

Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.

Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.

Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.

A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.

A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.

La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.

Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.

Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.

L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.

L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.

Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.

Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.

A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.

La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.

La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.

Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.

L’obra d’Antoni Gaudí és l’exponent més important de l’arquitectura modernista, moviment artístic que s’estén des de finals del segle XIX a principis del segle XX. Gaudí, arquitecte i artista genial, va fer una interpretació molt personal del Modernisme, amb tècniques arquitectòniques, espacials i decoratives plenes de llibertat creativa i innovació.

El Park Güell, el Palau Güell i la Casa Milà van ser declarats Patrimoni Mundial l’any 1984. Setze anys després es van incloure cinc béns més que conformen un conjunt molt representatiu de l’essència i l’evolució de l’obra d’Antoni Gaudí. Així, les obres declarades Patrimoni Mundial són: el Park i el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicenç, la façana de la nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Batlló i la cripta de la colònia Güell.

Gaudí va ser un artista complet, que va concebre l’arquitectura com una obra d’art total, en la qual adquirien importància els edificis però també tots els detalls interiors. Hereu en certa forma del pensament de figures com Ruskin, Morris o Viollet-le-Duc, Gaudí serà al seu torn inspiració per a futurs artistes com Le Corbusier o Dalí.

L’obra d'Antoni Gaudí s’agrupa fonamentalment a Catalunya, malgrat que va treballar també en altres indrets com ara Comillas (Cantàbria), Astorga i Lleó (Castella i Lleó) o Palma de Mallorca.

Les seves creacions s’emmarquen en el context del Modernisme i de la Renaixença, moviments culturals que es van posicionar en la modernitat i el progrés de l’època, però també van desenvolupar un fort sentiment vers les tradicions i la identitat popular.

Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.

Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.

A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.

L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.

Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.