Històric

Si volem fer un viatge en el temps i endinsar-nos en la memòria de la Guerra Civil Espanyola, el Poble Vell de Corbera d’Ebre és una parada obligada.

Situat al capdamunt del turó de la Montera, és un dels espais més simbòlics de la Batalla de l’Ebre, la més dura i decisiva de la Guerra. Entre el 25 de juliol i el 16 de novembre de 1938, després de 115 dies intensos de conflicte, la vida a Corbera d’Ebre va canviar.

El nucli antic del poble, que estava situat a la primera línia del front republicà, va ser destruït a conseqüència dels bombardeigs aeris i de l’artilleria de l’exèrcit franquista. El poble va quedar abandonat i, amb el temps, el veïnat es va traslladar a la part baixa del turó i va construir el Poble Nou.

Ara el Poble Vell és un espai de memòria, un museu a l’aire lliure. Permet conèixer els fets històrics i les conseqüències devastadores de la guerra de primera mà. A més dels carrers i les seves cases, també podrem contemplar els monuments a les Brigades Internacionals i la ‘Flama permanent’, l’escultura ‘La Bota’, de Joan Brossa, i ‘La Foradada’. El que no ens podem perdre és l’Abecedari de la Llibertat, un conjunt de 28 obres distribuïdes pel poble per reivindicar el valor de la paraula per sobre de la força i la violència, i l’Església Vella de Sant Pere, un espectacular edifici barroc de finals del segle XVIII que es va mantenir en peu malgrat la batalla. Posteriorment, ha estat restaurada i ara acull esdeveniments artístics i culturals.

Des del 1992 el Poble Vell de Corbera d’Ebre fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i constitueix un monument a la Pau.

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.

El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà, una construcció que va ser al mateix temps castell, palau i presó, és un dels pocs exemples de l’arquitectura romànica civil que es conserven en territori català.

Situat enmig de la vila medieval, aquesta construcció va ser, durant segles, la residència dels senyors de la contrada, els bisbes de Girona. Els eclesiàstics van obtenir el control absolut sobre la Bisbal (d’aquí en deriva el topònim) gràcies al rei Jaume I, que els va atorgar la jurisdicció civil i criminal de la ciutat. El castell es va convertir en la seu del poder espiritual i terrenal dels seus senyors. Des de la seva talaia privilegiada al centre de la vila, els bisbes controlaven les terres banyades pel riu Daró i també administraven justícia, d’aquí la necessitat d’una presó.

El primer que crida l’atenció del Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà és la seva grandària i monumentalitat. De planta rectangular, l’edifici original romànic ha estat modificat diverses vegades amb estructures d’altres estils (com la porta i algunes finestres renaixentistes de la façana). Com a elements característics del romànic hi trobem finestres adovellades de mig punt a la façana nord-est i nord-oest del castell. En aquesta última, també hi podem observar un basament construït amb lloses inclinades, que es coneix com a opus spicatum, tècnica molt utilitzada durant l’antiguitat i la primera edat mitjana. Ja dins del castell, passarem per un corredor plenament romànic, cobert per una volta de quart de cercle i, baixant l’escala trobarem la cèlebre presó del castell, una sala rectangular coberta amb volta de mig punt.

Les portes de les cinc sales del primer pis també estan coronades per aquests arcs. I si a baix de tot hi tenim la presó, la part més elevada és la que ocupa la capella de Sant Miquel, també romànica. El temple es troba dins un espai rectangular que, vist des de fora, és el que més sobresurt de tot el conjunt. D’una sola nau, l’església està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada.
 
El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: L’Empordà’.




Autors de les fotografies: Toniher i PMRMaeyaert.

Escrivans, il·luminadors i miniaturistes treballaven colze a colze a l’escriptori del monestir de Ripoll, un dels centres de referència cultural de l’Europa medieval. Aquest cèlebre escriptori va produir nombrosos manuscrits de gran qualitat artística, sobretot sota l’impuls de l’abat Oliba. Fetes al primer quart del segle XI, la Bíblia de Ripoll i la Bíblia de Rodes són les més il·lustrades que ens han arribat del període romànic.

El monjo Guifré va ser l’únic copista de les Bíblies; el principal il·lustrador era, tal com l’han definit els historiadors, “un dibuixant d’estil impressionista”.  Amb un estil ben diferent, trobem un tercer monjo que hi participa. S’identifica clarament gràcies a una característica peculiar: tenia per costum fer les cares rodones, una mica plenes i utilitzava eines com el compàs i el tiralínies per traçar rodones i ratlles rectes.

La Bíblia de Ripoll és un volum de gran format (550x370mm) que conté 465 folis. A més de les Sagrades Escriptures, el còdex inclou 210 pròlegs, sumaris i altres textos introductoris, que fan de la Bíblia de Ripoll una mena de “gran enciclopèdia il·lustrada medieval”. La “font” dels textos és l’escriptura carolíngia pura del monjo Guifred, el copista únic d’aquesta obra. Les impressionants miniatures i dibuixos que conté li han donat renom: hi trobem 20 folis totalment il·lustrats amb miniatures que van inspirar la iconografia de la cèlebre portalada del monestir.

Però la de Ripoll no va ser la única bíblia que va sortir del ric escriptori del monestir. El primer quart del segle XI va ser prolífic i, en total, van ser tres els còdex d’aquest tipus que es van elaborar a Ripoll. Actualment només se’n conserven dos, ja que un d’ells va desaparèixer a l’incendi de l’any 1835.

La Bíblia de Ripoll va ser copiada a l’escriptori i traslladada a Marsella pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Finalment, ja al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà gràcies a un nebot del papa Pau V, concretament a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

El tercer còdex és el que coneixem com a Bíblia de Rodes i va ser un regal de l’abat Oliba al monestir de Sant Pere de Rodes amb motiu de la consagració de la seva església monàstica (1022). D’aquí que es conegui amb el nom del monestir empordanès, d’on va ser robada al segle XVII pel mariscal francès Noailles durant l’espoli del monestir, i venuda posteriorment al rei Lluís XV.

La Bíblia de Rodes està escrita sobre vitel·la amb el que es coneix com escriptura carolíngia pura. Originalment tenia un total de 566 folis que, ja al segle XVIII i en mans dels francesos, es van dividir en quatre volums. La riquesa artística de les seves miniatures és important per sí mateixa però, sobretot, per la gran influència que van tenir a l’hora d’inspirar la pintura i l’escultura romàniques. Els historiadors de l’art donen per fet que les il·lustracions de la Bíblia van inspirar un fresc de la Crucifixió de Crist recuperat al claustre de Sant Pere de Rodes, alguns dels seus capitells historiats (avui, al Museu Nacional de l’Edat Mitjana de París) i escenes de la magnífica portalada de Ripoll. Actualment es conserva a la Biblioteca Nacional de França. El 2002 i el 2007, uns mil anys després de la seva edició original, els dos exemplars es van reeditar en format facsímil.

Com es preparaven les fórmules magistrals als segles XV, XVI o XVII? La Farmàcia de Llívia, una de les més antigues d’Europa, desvetlla aquest misteri. Ja existia el 1415. Un dels primers propietaris va ser l’apotecari Jaume Esteve i la farmàcia es va mantenir a la família durant 23 generacions. Finalment, el 1942, Lleó Antoni Esteve la va tancar i en va confiar la custòdia a l’ajuntament i, més tard, a la Diputació de Girona.

Des del 1981 els materials de la farmàcia formen part del Museu Municipal de Llívia. Es conserven el mobiliari, instruments de laboratori, preparats i fins i tot bocals de vidre del segle XIX. Destaquen unes caixes de fusta renaixentistes amb els retrats, pintats, de sants, savis apotecaris i doctors.

Amb tot, el més característic de la col·lecció són els albarels o pots de farmàcia de ceràmica de color blau cobalt. Els pots més petits, que acostumaven a contenir els productes més preuats o perillosos, es guardaven en el cordialer. Aquest moble del segle XVIII, policromat, és un dels elements més vistosos del conjunt. També es conserva la biblioteca que custodia, entre d’altres, el llibre de fórmules. L’espai de la farmàcia està contextualitzat per una sèrie de recursos audiovisuals i digitals.

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època.