Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.
A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.
El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.
La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.
A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Nou en contraposició a vell. Modern enlloc de Modernisme. El Noucentisme, el moviment cultural i polític de principis del segle XX (1906-1923) neix amb la voluntat de superar el panorama artístic català dominant fins llavors. Segons els postulats definits per Eugeni d’Ors, calia recuperar les arrels del món clàssic i crear un nou univers lingüístic i iconogràfic.
L’assaig i la poesia són els principals gèneres literaris del Noucentisme català, i noms com Josep Carner, Enric Prat de la Riba o Pompeu Fabra marquen els inicis del moviment.
Si el Noucentisme trenca amb el Modernisme, les Avantguardes trenquen amb el Noucentisme. Sorgeixen a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial com a reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia. Inclouen moviments artístics com el cubisme, que reinterpreta l'espai i utilitza formes geomètriques; el Futurisme, que desafia la bellesa clàssica; el Dadaisme, caracteritzat per la negació i la confusió; i el Surrealisme, que aposta per la l’absència de la raó en la creació.
A Catalunya els principals noms del moviment literari avantguardista són poetes com Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Josep M. Junoy o J.V. Foix.
Trencar amb els valors socials i artístics establerts i transformar-los en una cultura moderna i nacional amb noves idees. Aquests són els objectius del Modernisme des finals del segle XIX fins a la primera dècada del XX aplicats a totes les arts, inclosa la literatura.
Els primers passos d’aquest moviment a Catalunya van lligats a l’aparició de L'Avens (L’Avenç), la revista cultural de Valentí Almirall, que comptarà amb la col·laboració d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Jaume Brossa, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó. Les discrepàncies dins la publicació propiciaran l’aparició de dues tendències ben diferenciades: el sector regeneracionista, preocupat per canviar la societat i encapçalat per Jaume Brossa, i el sector esteticista, impulsat per Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, defensors de l’Art per l’Art.
Amb el canvi de segle les diferències se superaran amb l’aparició de nous òrgans d’expressió modernista (la revista Catalonia i el setmanari Joventut), que facilitaran un discurs més moderat i participatiu.
Aquesta etapa és la que dóna els fruits literaris de més diversitat i qualitat: Els sots feréstecs (Raimon Casellas), Solitud (Víctor Català), L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol) i Josafat (Prudenci Bertrana). Entre els poetes, la figura cabdal del modernisme català és Joan Maragall, responsable de renovar el gènere, fent-lo més col·loquial i menys grandiloqüent.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
El patrimoni musical de Barcelona i Catalunya és immens. I una de les institucions que més ha fet per conservar-lo, estudiar-lo i difondre’l ha estat el Museu de la Música de Barcelona. Ubicat a la segona planta de L’Auditori, custodia una col·lecció de 2.000 instruments musicals de tot el món i de 10.000 documents sonors, que han arribat a partir de llegats i donacions. Està considerat com un dels fons musicals més importants de l’Estat Espanyol.
L’exposició permanent convida el visitant a viure el món de la música i a entendre que els instruments són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical. En el recorregut es mostren més de 500 peces, explicades a través de recursos audiovisuals, sonors i textuals.
L’itinerari per l’exposició permet conèixer els instruments a partir de la història de la música: de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle XIX i els nous estils i les noves tecnologies del segle XX.
Els instruments de corda són els que tenen més representació en el museu i en destaquen la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat. També mereixen una atenció especial els instruments de vent, que reflecteixen la important tradició constructora catalana i el seu ús en cultures sud-americanes i asiàtiques.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona. Gairebé un segle després, el 1981, naixia la Filmoteca de Catalunya, dedicada a preservar el patrimoni fílmic i audiovisual i a la divulgació de la cultura cinematogràfica.
Actualment la Filmoteca de Catalunya compta amb un fons públic de més de 45.000 llibres, 20.000 arxius gràfics, 8.000 pel·lícules, 5.000 bandes sonores i 1.200 aparells cinematogràfics originals. És el resultat de les tasques de conservació, restauració, catalogació, documentació i estudi del patrimoni cinematogràfic de Catalunya realitzades per aquesta institució.
Però la millor manera de conèixer la Filmoteca és a través de les exposicions, publicacions i les projeccions de pel·lícules, prop d’un miler cada any.
Després de comptar amb una primera sala de projeccions a Travessera de Gràcia i més de 20 anys ubicada a l’antic cinema Aquitània de Sarrià, el 2012 es va inaugurar la nova seu del barri del Raval. En aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Mateo hi ha els principals espais d’exhibició i exposició, la biblioteca i una llibreria especialitzada.
L’altre equipament principal de la Filmoteca és el Centre de Conservació i Restauració. Ubicat al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, s’hi conserven els fons i col·leccions fílmiques.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
