Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.
El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).
Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).
Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).
Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).
La revista catalana Dau al Set (1948) i el grup artístic homònim són considerats les manifestacions més importants de l’Avantguardisme de postguerra.
La gran majoria dels seus membres fundadors (el poeta i dramaturg Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) vivien al mateix barri de Barcelona, i els unia la disconformitat amb la situació ideològica repressiva i les limitades possibilitats creatives de l`època. També compartien una gran creativitat, sensibilitat i sentit de l’acció.
El nom de la revista jugava amb la idea d’allò impossible (un dau només té sis cares), i expressava la intenció del grup, situat entre la negació i confusió del Dadaisme i l’alliberadora expressió creativa del Surrealisme.
Les circumstàncies polítiques van dificultar la voluntat de Dau al Set d’incidir en l’entorn social, i l’expressió de llibertat dels seus membres va ser sobretot artística i creativa. Així, van lluitar per evitar les formes expressives establertes pel règim, van demostrar que la repressió no pot ofegar la creativitat i van ser els detonants de noves actituds d’expressió lliure.
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), les manifestacions artístiques a Catalunya adopten mitjans moderns com el cartellisme i la fotografia documental.
Vehicle de consignes per a la conscienciació i mobilització, durant aquest període el cartellisme destaca per la seva creativitat artística i tècnica.
Alguns dels cartellistes més actius són Josep Renau (Hoy más que nunca: Victoria), Martí Bas i Blasi (Feu tancs, tancs, tancs...), Jaume Solà (Unió és força), Lleó Arnau (Assassins!), Carles Fontserè (Llibertat!), Lorenzo Goñi (I tu... què has fet per la victòria?), Pere Català Pic (Aixafem el feixisme), Antoni Clavé (Catalans!... 11 de setembre), Lluís Garcia Falgàs (Informeu-vos dels que lluiten al front), Enrique Ballesteros “Henry” (Voy a luchar por tu porvenir) i Paco Ribera (Diada de la Dona Antifeixista).
La fotografia documental ofereix un testimoni de la realitat del front i la reraguarda durant la Guerra Civil. Fotoperiodistes catalans com Agustí Centelles, Josep Maria Sagarra o Carlos Pérez de Rozas retraten el dia a dia del conflicte al costat de professionals estrangers com Robert Capa i Gerda Tardo, autors d’imatges mítiques.
Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.
A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.
El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.
La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.
A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Nou en contraposició a vell. Modern enlloc de Modernisme. El Noucentisme, el moviment cultural i polític de principis del segle XX (1906-1923) neix amb la voluntat de superar el panorama artístic català dominant fins llavors. Segons els postulats definits per Eugeni d’Ors, calia recuperar les arrels del món clàssic i crear un nou univers lingüístic i iconogràfic.
L’assaig i la poesia són els principals gèneres literaris del Noucentisme català, i noms com Josep Carner, Enric Prat de la Riba o Pompeu Fabra marquen els inicis del moviment.
Si el Noucentisme trenca amb el Modernisme, les Avantguardes trenquen amb el Noucentisme. Sorgeixen a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial com a reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia. Inclouen moviments artístics com el cubisme, que reinterpreta l'espai i utilitza formes geomètriques; el Futurisme, que desafia la bellesa clàssica; el Dadaisme, caracteritzat per la negació i la confusió; i el Surrealisme, que aposta per la l’absència de la raó en la creació.
A Catalunya els principals noms del moviment literari avantguardista són poetes com Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Josep M. Junoy o J.V. Foix.
Trencar amb els valors socials i artístics establerts i transformar-los en una cultura moderna i nacional amb noves idees. Aquests són els objectius del Modernisme des finals del segle XIX fins a la primera dècada del XX aplicats a totes les arts, inclosa la literatura.
Els primers passos d’aquest moviment a Catalunya van lligats a l’aparició de L'Avens (L’Avenç), la revista cultural de Valentí Almirall, que comptarà amb la col·laboració d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Jaume Brossa, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó. Les discrepàncies dins la publicació propiciaran l’aparició de dues tendències ben diferenciades: el sector regeneracionista, preocupat per canviar la societat i encapçalat per Jaume Brossa, i el sector esteticista, impulsat per Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, defensors de l’Art per l’Art.
Amb el canvi de segle les diferències se superaran amb l’aparició de nous òrgans d’expressió modernista (la revista Catalonia i el setmanari Joventut), que facilitaran un discurs més moderat i participatiu.
Aquesta etapa és la que dóna els fruits literaris de més diversitat i qualitat: Els sots feréstecs (Raimon Casellas), Solitud (Víctor Català), L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol) i Josafat (Prudenci Bertrana). Entre els poetes, la figura cabdal del modernisme català és Joan Maragall, responsable de renovar el gènere, fent-lo més col·loquial i menys grandiloqüent.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
El patrimoni musical de Barcelona i Catalunya és immens. I una de les institucions que més ha fet per conservar-lo, estudiar-lo i difondre’l ha estat el Museu de la Música de Barcelona. Ubicat a la segona planta de L’Auditori, custodia una col·lecció de 2.000 instruments musicals de tot el món i de 10.000 documents sonors, que han arribat a partir de llegats i donacions. Està considerat com un dels fons musicals més importants de l’Estat Espanyol.
L’exposició permanent convida el visitant a viure el món de la música i a entendre que els instruments són documents vius del nostre passat, plens de sentit i d'informació sobre el nostre patrimoni musical. En el recorregut es mostren més de 500 peces, explicades a través de recursos audiovisuals, sonors i textuals.
L’itinerari per l’exposició permet conèixer els instruments a partir de la història de la música: de les antigues civilitzacions, s'avança pel naixement i la difusió de la polifonia, el Barroc, el Classicisme i el Romanticisme fins a arribar als nous colors i la indústria del so al segle XIX i els nous estils i les noves tecnologies del segle XX.
Els instruments de corda són els que tenen més representació en el museu i en destaquen la col·lecció de guitarres i la d'instruments de teclat. També mereixen una atenció especial els instruments de vent, que reflecteixen la important tradició constructora catalana i el seu ús en cultures sud-americanes i asiàtiques.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona. Gairebé un segle després, el 1981, naixia la Filmoteca de Catalunya, dedicada a preservar el patrimoni fílmic i audiovisual i a la divulgació de la cultura cinematogràfica.
Actualment la Filmoteca de Catalunya compta amb un fons públic de més de 45.000 llibres, 20.000 arxius gràfics, 8.000 pel·lícules, 5.000 bandes sonores i 1.200 aparells cinematogràfics originals. És el resultat de les tasques de conservació, restauració, catalogació, documentació i estudi del patrimoni cinematogràfic de Catalunya realitzades per aquesta institució.
Però la millor manera de conèixer la Filmoteca és a través de les exposicions, publicacions i les projeccions de pel·lícules, prop d’un miler cada any.
Després de comptar amb una primera sala de projeccions a Travessera de Gràcia i més de 20 anys ubicada a l’antic cinema Aquitània de Sarrià, el 2012 es va inaugurar la nova seu del barri del Raval. En aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Mateo hi ha els principals espais d’exhibició i exposició, la biblioteca i una llibreria especialitzada.
L’altre equipament principal de la Filmoteca és el Centre de Conservació i Restauració. Ubicat al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, s’hi conserven els fons i col·leccions fílmiques.
