El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.
Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.
A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
Famós sobretot pel seu impressionant claustre romànic, el Monestir de Sant Cugat, regit per l’orde benedictí, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes.
Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà. El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.
La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars. Però el que de segur atrapa la mirada del visitant són els 144 capitells romànics.
Fets amb pedra de Montjuïc, es van esculpir entre finals del segle XII i el XIII i hi trobem un fet totalment insòlit: la signatura del seu autor. Així, sabem que l’escultor Arnau Cadell es va autoretratar en un capitell corinti i va escriure en llatí: "Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat".
Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
