El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, són dues edificacions emblemàtiques de l'arquitectura modernista catalana. Situades a la ciutat de Barcelona, es van construir durant els primers anys del segle XX i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de 1997.
Els dos edificis són bons exemples de l'arquitectura modernista, un corrent artístic sorgit a tot Europa a final del segle XIX que a Catalunya i, sobretot a Barcelona, va tenir una gran difusió.
Tant el Palau de la Música Catalana com l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau són edificis d’ús públic en els quals es fusionen la tradició i la modernitat. En ells s’evidencia una important renovació de tècniques tradicionals i la incorporació de solucions arquitectòniques noves. Al seu valor arquitectònic s’hi afegeix la bellesa i l’exuberància decorativa, esdevenint obres d’una significació artística i històrica universal.
Aquestes construccions escenifiquen de forma magistral l’essència del modernisme i de l’època en la qual s’insereix: més enllà de la vessant artística, va representar un moviment ideològic ampli, fonamentat en la modernització del país i la recerca d’una identitat en un context històric on la societat civil, sobretot la burgesia, va esdevenir la més lleial patrocinadora.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.
Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.
A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
