Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.
Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.
Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.
L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.
En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.
Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.
L'ésser humà sempre ha necessitat expressar les seves inquietuds i pensaments. Quan l’escriptura no existia, l’expressió plàstica va ser el recurs idoni per transmetre aquestes idees. El conjunt d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica està format per 757 jaciments amb pintures, i va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Es tracta del conjunt de jaciments d’art rupestre més gran d’Europa. A Catalunya hi trobem els abrics d’ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona), Roca dels Moros (el Cogul) i la Cova dels Vilasos o dels Vilars (Os de Balaguer), entre d'altres.
Els humans que van habitar les muntanyes litorals i interiors d’Aragó, Catalunya, València, Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia van escollir abrics i coves poc profundes per pintar i gravar símbols i escenes de la seva vida quotidiana. De totes formes, els murs decorats també plantegen molts interrogants sobre les seves creences, organització i altres aspectes que difícilment arribarem a conèixer.
Les pintures de l’arc mediterrani es van executar a les darreries del Paleolític fins a l’edat del bronze o del ferro. Classificades com a art llevantí, expressen idees que fins aleshores eren inexistents: l’home mostra la seva relació amb l’entorn, els vincles amb la natura, les creences i, alhora, manifesta el seu domini i intervenció en el medi on viu.
Els creadors de les pintures rupestres van utilitzar diferents tècniques i colors creant diversos estils que els estudiosos han classificat en naturalista, esquemàtic i macroesquemàtic. Aquests dos últims es van imposar en la fase final, i es decantaven per una estilització cada vegada més accentuada de les expressions i pel creixent protagonisme de signes i símbols. El color més utilitzat és el vermell, en totes les seves variades tonalitats.
L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.
Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.
Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.
A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.
La Torre Glòries, anteriorment denominada Torre Agbar, és un modern edifici d’oficines situat a l’entrada del 22@ (el districte tecnològic de Barcelona), modifica des de 2005 l’skyline de la ciutat. És obra de l’arquitecte francès Jean Nouvel, que s’inspira en les imatges d’un guèiser, de l’arquitectura de Gaudí i de la muntanya de Montserrat. Un far contemporani que atrau l’interès dels barcelonins i els turistes a parts iguals.
Aixecada a partir de dos cilindres de formigó de planta el·líptica, un a l’interior de l’altre, la Torre Agbar mesura 142 metres d’alçada i està recoberta per dues "pells". La més interna és una planxa d’alumini lacada amb tons terra, blaus, verdosos i grisos. La més externa és un mur transparent i translúcid compost de prop de 60.000 làmines de vidre. Gràcies a aquesta doble façana es crea una cambra d’aire que permet que l’escalfor de l’edifici es reparteixi i en facilita la ventilació. Els vidres utilitzats són peces de brie-soleil, un sistema que controla els rajos de sol en funció de la temperatura exterior.
Aquestes característiques fan de la Torre Agbar un edifici original, intel·ligent i sostenible, els tres pilars en què se sustenta el projecte de Nouvel. Destaca especialment les nits del cap de setmana, quan els 4.500 punts de llum LED (el sistema menys contaminant i més eficient) encenen la façana de colors.
Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.
La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.
Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.
