Artístic

El pintor Josep Guinovart i Bertran, màxim representant de l’informalisme, va passar bona part de la Guerra Civil a Agramunt, el poble de la seva mare. Llavors tenia uns 9 o 10 anys. Per fugir dels bombardejos va viure amb la seva família en una cabana al camp. Tot i que al 1941 va tornar a Barcelona, aquesta experiència el va acostar a la natura i a un entorn rural que va influir en la seva obra i el va vincular per sempre al municipi. Tant és així que al 1990 l’artista va voler crear un centre per a la creació i la promoció de l'art contemporani a Agramunt: l’Espai Guinovart.

Es va inaugurar el 1994 i ocupa l’edifici d’un antic mercat dels anys 30. En conserva les porxades laterals, on estaven ubicades les parades. Ara s’han reconvertit en galeries que mostren, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació. El gran espai central, ocupat anteriorment per parades obertes, ara acull el Mural de les quatre estacions i dues instal·lacions: La cabana i L’era.

Aquestes tres obres van ser concebudes especialment per a l’Espai Guinovart. Giren entorn a Agramunt, al seu territori, al seu paisatge i a la seva gent. De l’imaginari local es crea una visió universal que posa sobre la taula temes com el cicle vital o l’hàbitat en relació amb la natura.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

“Tot el que sé ho he aprés a Horta”, va afirmar un ja consolidat Pablo Picasso sobre la seva vinculació amb el municipi de la Terra Alta. Uns lligams afectius i artístics que es posen de manifest al Centre Picasso des del 1992.
 
Amb seu a l’Antic Hospital d’Horta de Sant Joan, un edifici renaixentista del segle XVI, aquesta entitat privada exposa de forma permanent reproduccions facsímils de totes les obres realitzades pel pintor malagueny en les seves dues estades al poble, el 1989 (convidat pel seu amic Manuel Pallarès per refer-se d’una malaltia) i l’estiu del 1909 (acompanyat de la seva parella Fernande Olivier). També es mostren obres evocadores d’Horta realitzades a Barcelona o París. D’aquesta manera, el Centre permet veure juntes creacions de dues etapes (els inicis i el cubisme) que actualment estan repartides en museus i col·leccions de tot el món.
 
La mostra es complementa amb objectes, fotografies i testimonis que il·lustren el pas de Picasso pel poble, com la tauleta i les cadires del bar on Picasso i Fernande jugaven al dòmino, conversaven i bevien Anís del Mono, o el cavallet de pintura que l’artista utilitzava des del seu pas per la Llotja de Barcelona.

Al pis superior de l’edifici de la Llotja de Mar de Barcelona, hi trobem una de les institucions clau en la vida cultural de Catalunya al segle XIX i principis del XX. És la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, creada el 1850 per vetllar pel patrimoni català i fomentar l’ensenyament de les belles arts a través de l’Escola de la Llotja. Ara, deslligada de la seva tasca educativa, està centrada en la difusió del seu fons artístic, bibliogràfic i arxivístic.
 
La seva col·lecció d’art està formada per més de 700 pintures, 250 escultures i diversos dibuixos i gravats d’artistes des del segle XVI fins el segle XX: des d’Annibale Carracci o Juan Ribalta fins a Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs. Són destacables les col·leccions de dibuixos de Pau Milà i Fontanals i de Lluís Rigalt. Tot i així, el Museu de l'Acadèmia és un referent, sobretot, en art català dels segles XVIII-XIX, amb pintures de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, entre d’altres.
 
Moltes de les obres procedeixen de l’Escola de la Llotja. Altres de convents i esglésies, de donacions o de compres. El gruix principal de la col·lecció es pot veure a l’edifici de la Llotja de Mar, ocupant les diferents sales de l’Acadèmia, que mantenen la seva aparença original. Tot i així, algunes de les seves peces més destacades es troben en dipòsit al MNAC i altres museus.
 
La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi també té una important biblioteca i un arxiu que reuneix diversos fons documentals relacionats amb les belles arts i també la fotografia.

A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
 
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
 
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
 
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
 
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.

La basílica de Santa Maria de Mataró acull al seu interior un dels exemples més destacats del barroc religiós català: la capella dels Dolors, conservada en el seu estat original. Es va construir entre els segles XVII i XVIII i es va completar entre el 1722 i el 1737 amb frescos, olis, teles i elements escultòrics realitzats per Antoni Viladomat.
 
Les sis grans teles que hi ha a les parets laterals de la capella dels Dolors són estacions del via crucis i es combinen amb escenes de la corona dolorosa.
 
L’artista barceloní també és l’autor de la decoració d’altres elements del Conjunt dels Dolors: la sagristia, la cripta i la sala de juntes. Aquesta última és una cambra de planta octogonal completament coberta de pintures de Viladomat on destaquen els apòstols i evangelistes. Tot el conjunt es caracteritza pel seu dramatisme i teatralitat.

Famós sobretot pel seu impressionant claustre romànic, el Monestir de Sant Cugat, regit per l’orde benedictí, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes.

Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà. El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.

La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars. Però el que de segur atrapa la mirada del visitant són els 144 capitells romànics.

Fets amb pedra de Montjuïc, es van esculpir entre finals del segle XII i el XIII i hi trobem un fet totalment insòlit: la signatura del seu autor. Així, sabem que l’escultor Arnau Cadell es va autoretratar en un capitell corinti i va escriure en llatí: "Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat".

El poder dels monjos de l’orde de Sant Bru, instal·lats a Escaladei des del segle XII, va ser tan important que va arribar a batejar tota una comarca: el Priorat. De l’antiga esplendor només se’n conserven les ruïnes de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, la primera de totes les que més tard es van aixecar arreu de la Península Ibèrica.

El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
 
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
 
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
 

Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.

Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.

Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.

Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.