La participació dels principals artistes, músics i escriptors del segle XIX a les activitats que l’artista Santiago Rusiñol organitzava a la seva casa-taller de Sitges des del 1893 van convertir-la en un verdader temple del Modernisme.
Precisament la va anomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat perquè hi tenia la col·lecció de ferros forjats que havia recollit en els seus viatges per Catalunya. L’edifici és avui el Museu del Cau Ferrat, un dels principals museus de la població del Garraf.
Reuneix les col·leccions d'art antic i art modern aplegades per l'artista i escriptor català. Pintura, dibuix, escultura, forja, ceràmica, vidre i mobles configuren un conjunt artístic únic, que inclou part de l’obra plàstica del propi Rusiñol, així com d’artistes com Casas, Picasso, El Greco, R. Pichot, Mas i Fondevila, Zuloaga, Regoyos i Degouwe de Nucques, Enric Clarasó, Manolo Hugué i Pau Gargallo, entre d’altres.
L’edifici del Museu del Cau Ferrat va ser reformat entre 2010 i 2014 per reforçar-ne l’estructura i restaurar els elements patrimonials originals.
Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.
Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.
Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.
Famós sobretot pel seu impressionant claustre romànic, el Monestir de Sant Cugat, regit per l’orde benedictí, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes.
Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà. El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.
La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars. Però el que de segur atrapa la mirada del visitant són els 144 capitells romànics.
Fets amb pedra de Montjuïc, es van esculpir entre finals del segle XII i el XIII i hi trobem un fet totalment insòlit: la signatura del seu autor. Així, sabem que l’escultor Arnau Cadell es va autoretratar en un capitell corinti i va escriure en llatí: "Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat".
