Artístic

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Una de les col·leccions d’art romànic català més importants de Catalunya es pot veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ubicat al Palau Episcopal. A més de fer parada a l’època medieval, el visitant podrà fer un viatge en el temps: des de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

A l'extensa sala de romànic destaquen, per damunt d'altres peces, els elements arquitectònics que provenen dels claustres de la catedral de Santa Maria de Solsona: diversos capitells i una columna historiada pel taller del mestre Gilabert de Tolosa.

Molt destacables són també la mostra de marededéus dels segles XII i XIII i grans exemples de pintura mural preromànica i romànica dels conjunts de Sant Quirze de Pedret i Sant Vicenç de Rus, la pintura sobre taula dels plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs, la taula gòtica amb l'escena del Sant Sopar de Santa Constança de Linyà i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà.

El Museu Diocesà de Solsona va ser creat el 1896 pel bisbe Ramon Riu i Cabanes. Els objectius eren els mateixos que els dels altres museus eclesiàstics com el Museu Episcopal de Vic, fundat 5 anys abans: preservar el patrimoni de la diòcesi i contribuir a la reconstrucció nacional impulsada per la Renaixença catalana. Tot aquest patrimoni va perillar amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936. Per això, part de les obres van ser traslladades a Ginebra i van tornar a Solsona un cop acabada la guerra. L’actual museu és una herència de la renovació que es va fer als anys vuitanta

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

La Barcelona bohèmia de tombant del segle XIX al XX va tenir com a rendezvous la cerveseria Els Quatre Gats. Situada als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, des del 1897 va veure desfilar els principals intel·lectuals del Modernisme.

El propietari del negoci era Pere Romeu, que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Va decidir obrir a Barcelona un negoci semblant amb menjar barat de taverna i música de piano, que ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes. S’hi celebraven vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, vetllades musicals, lectures poètiques i sobretot exposicions d'art. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso, Antoni Gaudí, Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet es trobaven entre els seus clients assidus. Fins i tot un joveníssim Pablo Picasso hi va realitzar la seva primera exposició.

Durant els sis anys que va estar obert, el local es va omplir de quadres i cartells que realitzaven els mateixos clients. El més emblemàtic és el de Ramon Casas y Pere Romeu en un tàndem, que va pintar el mateix Casas. Al 1901 es va substituir per una altra tela amb els mateixos personatges en un automòbil. Les dues obres es poden veure al MNAC.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració de l'època, inclosa una reproducció de les dues obres de Casas.