Artístic

La visita al Museu d’Història de Girona comença observant el seu edifici. És un casal gòtic (segle XV) propietat de la família Cartellà, que es va convertir en el convent caputxí de Sant Antoni al segle XVIII. D’aquesta època es conserva el cementiri, la cisterna i el claustre. A finals del segle XIX va adaptar-se com a institut i, finalment el 1981, es va transformar en museu. A més acull les restes de la muralla de l'antiga Gerunda i una part del recinte del Call medieval.

Tot un viatge per la història de Girona que ja anuncia el que hi trobarà exposat el visitant en el seu interior: un recorregut cronològic per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la cobla i la sardana.

Entre les peces destacades s’hi troba el fragment del mosaic pavimental de can Pau Birol, del 300 dC, l'escultura de bronze de l'Àngel de la Catedral de Girona, realitzada l'any 1764 per Ramon Salvatella, les obres modernistes i noucentistes dels escultors Fidel Aguilar i Ricard Guinó o els cartells d'actes polítics de la Transició a Girona, entre d’altres.

El Museu gestiona també el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, de la Guerra Civil, i l’establiment modernista de l'Agència Gómez.

Una de les conseqüències de la Revolució Francesa va ser el naixement nacionalismes arreu d’Europa. Catalunya no en va quedar al marge i a mitjans del segle XIX va aparèixer la Renaixença, un moviment cultural que tenia l’objectiu de fer del català una llengua literària i de cultura alhora que exaltava la història de Catalunya i la idea de pàtria.

En aquest context, va néixer el 1890 a Barcelona el Centre Excursionista de Catalunya. L’objectiu fundacional era “fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu". I quina millor manera de documentar les sortides, a finals del segle XIX, que a través de la fotografia.

El Centre Excursionista va recollir tal quantitat de material gràfic que va haver de crear l'Arxiu Fotogràfic al carrer Paradís de Barcelona. Actualment custodia més de 100 fons (400.000 imatges) procedents de donacions particulars i llegats. Les temàtiques són variades: a més de paisatges de Catalunya i activitats muntanyenques, hi ha fotografies d’arqueologia, espeleologia, nàutica, ciclisme, boxa... El conjunt és un important llegat històric de la Catalunya dels segles XIX i XX.

Paral·lelament, l’Arxiu també mostra l’evolució tècnica de la fotografia. Hi trobem col·lodions en vidre de la dècada de 1860, plaques de gelatinobromur de plata de finals del segle XIX, nitrats, plaques estereoscòpiques i autocromes. També es conserven estris fotogràfics històrics com càmeres, trípodes, instruments de laboratori o fotòmetres. 

Des de la història i l’etnografia a la geografia i l’economia, passant també per l’ecologia. El Museu de les Terres de l’Ebre (a Amposta) dóna una visió transversal del territori del delta de l’Ebre. El visitant pot conèixer els ilercavons, aprendre diferents tipologies d’arts de pesca, fins i tot veure de prop un llagut, l’embarcació fluvial més característica.

Va ser creat el 2011, com una ampliació i actualització de l'anterior Museu Comarcal del Montsià. Ocupa l’antic edifici modernista de les Escoles públiques Miquel Granell, adaptat a les necessitats d’un projecte museogràfic modern i suggerent. El museu conserva i gestiona una de les col·leccions més importants de natura, arqueologia i etnologia de les Terres de l’Ebre formada per més de 35.000 objectes, on destaca la Falcata, una espasa ibèrica que forma part del conjunt d'urnes i aixovars de la necròpolis ibèrica de Mianes (Santa Bàrbara).

L’exposició permanent “Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana” fa un recorregut per la història de la ribera baixa de l’Ebre, a partir de les restes arqueològiques trobades a la zona. La segona sala “L’Ebre: camí d’aigua” se centra en la influència del riu més important de la península Ibèrica en la història i identitat col·lectiva i reflexiona sobre com serà el futur del territori.

Al web del Museu es poden consultar diverses peces arqueològiques en 3D.

El Museu encapçala la xarxa “Ebre, natura & cultura” que aglutina museus, centres d’interpretació, jaciments i monuments en diferents municipis ebrencs.

Es pot descobrir la història de Tortosa en un dels edificis més significatius de la ciutat. Es tracta de l’antic escorxador, una obra modernista de l’arquitecte Pau Monguió, construïda sobre terrenys guanyats a l'Ebre. Al 2012 s’hi va traslladar el centenari Museu de Tortosa i es va aprofitar l’estructura de pavellons per mostrar un projecte museístic totalment renovat.

El museu té un fons de més de 4.000 peces entre les que hi figuren estris de sílex prehistòrics, esteles funeràries romanes, ceràmica andalusina, capitells gòtics, senyals de riuada, eines d'un dels darrers terrissers de Tortosa i obra pictòrica i escultòrica d'artistes tortosins, entre altres.

El recorregut per l'exposició permanent permet conèixer la història de Tortosa i el seu territori, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Es mostren els vestigis de la Ilercavònia, Dertosa o Turtuxa. Es poden veure les peces més representatives de cada període històric procedents de la pròpia col·lecció del museu i d'altres museus que les han cedit en dipòsit, com el Museu del Prado, el MNAC, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i el Museu de les Terres de l'Ebre. L’obra contemporània de l'artista Leonardo Escoda interactua de manera transversal amb l'espai i el contingut del museu.

Per entendre què ha significat el segle XX a nivell artístic a les terres de ponent cal visitar el Museu d'Art Jaume Morera, dedicat a l’art modern i contemporani de Lleida. Hi són representades les diferents disciplines artístiques: pintura, escultura, arquitectura, dibuix, arts de l'estampació, disseny gràfic, fotografia, vídeo o fins i tot còmic, amb un clar domini d’autors locals.

Inaugurat el 1917 a l'antic Mercat de Sant Lluís, s’ubica actualment a l'edifici del Casino Principal de Lleida a l’espera de la construcció de la seva nova seu. En les tasques inicials de conformació del fons artístic del museu hi va tenir un paper molt destacat el pintor Jaume Morera i Galícia, que va cedir la seva col·lecció d’art i va actuar de mecenes. En agraïment a la seva col·laboració es va posar el seu nom al Museu.

La col·lecció abasta des del canvi del segle XIX al XX fins als nostres dies: des de Baldomer Gili, Xavier Gosé o Santiago Rusiñol fins a Joan Brossa o Albert Bayona. Una de les parts més destacades de la col·lecció, però, és la referent a l’avantguarda dels anys 30 del segle XX, on tenen un lloc preferent les 190 obres de l’escultor Leande Cristòfol com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de lluna (1935).

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

La Barcelona bohèmia de tombant del segle XIX al XX va tenir com a rendezvous la cerveseria Els Quatre Gats. Situada als baixos de la Casa Martí, edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, des del 1897 va veure desfilar els principals intel·lectuals del Modernisme.

El propietari del negoci era Pere Romeu, que havia treballat com a cambrer al cabaret Le Chat Noir de París. Va decidir obrir a Barcelona un negoci semblant amb menjar barat de taverna i música de piano, que ràpidament va ser adoptat com a lloc de trobada d'artistes. S’hi celebraven vetllades literàries, espectacles de titelles i d'ombres, vetllades musicals, lectures poètiques i sobretot exposicions d'art. Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Ricard Opisso, Antoni Gaudí, Enric Granados, Isaac Albéniz o Lluís Millet es trobaven entre els seus clients assidus. Fins i tot un joveníssim Pablo Picasso hi va realitzar la seva primera exposició.

Durant els sis anys que va estar obert, el local es va omplir de quadres i cartells que realitzaven els mateixos clients. El més emblemàtic és el de Ramon Casas y Pere Romeu en un tàndem, que va pintar el mateix Casas. Al 1901 es va substituir per una altra tela amb els mateixos personatges en un automòbil. Les dues obres es poden veure al MNAC.

Actualment torna a funcionar com a bar i restaurant, i conserva la decoració de l'època, inclosa una reproducció de les dues obres de Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.

Era el 1951 i l’enginyer industrial Eustaquio Ugalde Urosa acabava de comprar una parcel·la boscosa davant del mar a Caldes d’Estrac. Assegut sota un garrofer i gaudint de les vistes, va decidir construir una casa en aquell paratge idíl·lic que li permetés mantenir el paisatge tal com estava. Li va encarregar el projecte al seu amic Josep Antoni Coderch que va dissenyar un habitatge unifamiliar de dos pisos i jardí format per un conjunt de volums que compleixen a la perfecció l’objectiu inicial: s’integren perfectament a l’entorn natural.

Les vistes sobre el mar i la topografia de l’emplaçament determinen la construcció de l’edifici. Aquest busca el seu espai enmig del bosc, on creix amb discreció i respecte per l’entorn. També s’opta per materials autòctons, típics de l’arquitectura popular mediterrània com els murs de pedra, els forjats de formigó, els paviments amb rajoles de terra cuita vermellosa, les cobertes amb volta de teula o l’ús de fusta.

Aquesta herència constructiva catalana es combina amb formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Ugalde és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre interior i exterior. Mentre a l’interior tots els murs són rectes, a l’exterior domina un mur curvilini que separa la casa del bosc. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a la llum que penetra dins l’edifici per tots els costats i al color blanc de tota la construcció.

L’obra de la casa finalitza l’any 1952. El seu aspecte extern s’ha mantingut fins a l’actualitat, tot i les reformes dels successius propietaris.