Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.
L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.
Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.
A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.
Bressol de Catalunya. Així és com es coneix el Monestir de Santa Maria de Ripoll i no és estrany. Fundat pel comte Guifré el Pelós l’any 879, sota la direcció de l’abat Oliba esdevé un centre religiós i cultural de primer ordre, amb un temple romànic ampli i majestuós i un scriptorium amb una gran producció literària, a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període.
La portalada del monestir, del segle XII, és la gran protagonista del conjunt. Dóna la benvinguda a fidels i curiosos i és una de les grans peces escultòriques del romànic europeu. Està totalment esculpida amb escenes de l’Antic Testament i al•legories. D’aquí que sigui coneguda com “la Bíblia de pedra”. La seva monumentalitat testimonia la grandesa que va viure Ripoll. No en va, durant molts anys el monestir va ser també el panteó dels comtes de Besalú i de Girona.
L'edifici va passar per diverses ampliacions i reconstruccions motivades per la falta d'espai, incendis, un terratrèmol i pillatges. Al 1886, el bisbe de Vic, Josep Morgades, encarrega la reconstrucció del monestir a l’arquitecte Elies Rogent. Ripoll recupera l’església i el claustre del monestir del segle XI amb una interpretació neoromànica.
Actualment Santa Maria de Ripoll es pot visitar i s'ha habilitat un centre d'interpretació i una exposició permanent sobre l’scriptorium, on s'explica la seva importància.
És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.
La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.
Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.
Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.
Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la "catedral" paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardoromà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.
La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel. El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una "còpia" del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari. Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.
La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).
El conjunt del Teatre-Museu amb la Cúpula i la Torre Galatea (amb la seva façana decorada amb maniquins, ous i pans de crostó) és la icona més emblemàtica del paisatge urbà de Figueres. L’edifici es considera en sí mateix l’objecte surrealista més gran del món. Però, alhora, alberga en el seu interior moltes obres mestres de Salvador Dalí.
El Teatre-Museu, construït sobre les restes de l'antic teatre de Figueres, va ser concebut i planificat pel mateix Dalí com el seu gran projecte personal. El seu fons de pintura permet fer un recorregut artístic des dels inicis del pintor (La Venus que somriu o Port Alguer). Tot i així, el Museu recull per sobre de tot l'explosió del surrealisme amb obres tan emblemàtiques com Espectre del sex-appeal, Leda atòmica, La panera de pa o Galatea de les esferes.
També cal destacar un conjunt d’obres que Dalí va crear pensades per al seu Museu com la sala Mae West, la sala Palau del Vent, el Cadillac plujós o la pintura Gala nua mirant el mar que a 18 metres apareix la figura del president Lincoln.
El 1988 s’afegeix l’espai expositiu de la sala de les Loggies que mostra l'obra tardana de Salvador Dalí, basada en l’experimentació científica i en l’estudi de clàssics de la pintura.
El Teatre-Museu Dalí de Figueres forma, juntament amb el Castell Gala Dalí de Púbol i la Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat, el triangle dalinià empordanès que permet endinsar-se en la vida i obra d’un dels pintors més internacionals que ha tingut Catalunya.
El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.
L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.
El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.
A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
Enmig de Montjuïc, a Barcelona, entre l’ombra dels arbres, els volums blancs de la Fundació Joan Miró no passen desapercebuts. Al seu interior, es custodien més de 14.000 peces del pintor surrealista, entre pintures, escultures, ceràmiques i tapissos. Un dels valors més importants de la Fundació és que conserva gairebé tots els dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l'obra l’artista.
El fons es va crear principalment amb una donació del propi Joan Miró i es va ampliar amb donacions de familiars, amics i col·leccionistes.
La col·lecció de la Fundació permet realitzar un viatge a través de la vida artística de Miró. Començant amb les primeres pintures amb clara influència de l'impressionisme, el fauvisme i el cubisme francesos (Ermita de Sant Joan d'Horta o Retrat d’una vaileta). Passant per l’etapa plenament surrealista (L’ampolla de vi) i els coneguts collages (Homenatge a Prats). I acabant amb les seves obres sobre la Guerra Civil (Home i dona davant d'un munt d'excrements) i els quadres de les constel·lacions.
Però el museu no només destaca per l’obra que acull sinó també pels seus plantejaments arquitectònics i museològics. Miró volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista sinó en un lloc de descoberta i debat. I amb aquest objectiu va demanar a l’arquitecte Josep Lluís Sert que construís un edifici amb personalitat pròpia. El resultat és una arquitectura que és el millor aparador possible de l’obra de l’artista.
Darrere l’església de Sant Pere Nolasc, a la plaça de Castella de Barcelona, apareixen tres edificis senzills d’angles rectes i formes pures. Són el Dispensari Central Antituberculós, el primer conjunt dedicat al tractament en exclusiva de la tuberculosi a Catalunya i una de les fites de l’arquitectura racionalista al país. Els arquitectes responsables del projecte, Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé –membres del GATCPAC- no buscaven floritures sinó la millor solució tècnica per dissenyar un edifici sanitari.
El Dispensari és un conjunt de tres edificis de ciment de quatre pisos aixecats amb una planta en forma d’angle recte o ‘L’. La seva construcció, entre els anys 1934 i 1937, va contribuir a esponjar una zona urbana especialment densa.
Inspirats pel racionalisme arquitectònic que prima la funcionalitat i la senzillesa, els arquitectes van tenir en compte el criteri del doctor Lluís Sayé a l’hora d’aixecar el conjunt: calien unes estructures que permetessin una correcta ventilació i circulació de l’aire i un bon assolellament per al tractament dels malalts. I així es van fer, tot i que el trio d’arquitectes va haver de lluitar amb algunes ordenances municipals per aconseguir-ho.
El pavelló és una estructura horitzontal d’una sola planta que descansa sobre 8 pilars d’acer que suporten tot el pes de la coberta plana. No hi ha cap espai tancat, ni tampoc portes, i gairebé no existeix una separació entre l’interior i l’exterior. La geometria pura i la senzillesa dominen l’edifici.
Murs de vidre, marbres verds, ònix daurat de l’Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua són els ‘ingredients’ utilitzats per Ludwig Mies Van der Rohe per dissenyar un edifici auster però amb notables qualitats expressives.
Aquesta obra tan singular es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe va ser un “cop de modernitat” enmig de les sumptuoses construccions noucentistes que van definir la urbanització de Montjuïc.
Tot i ser concebut com un edifici efímer (es va desmuntar un cop acabada l’Exposició Universal) va tenir prou temps per convertir-se en un referent del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX). Tant és així que el 1954, amb motiu del 25è aniversari de l’Exposició, l’arquitecte Oriol Bohigas n'impulsa la reconstrucció. Aquesta es va fer realitat al cap de més de 30 anys, el 1986.
