Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
Són diverses les institucions i arxius que conserven el patrimoni fotogràfic de Catalunya. Un dels fons més importants és el del Centre Excursionista de Catalunya, amb 750.000 imatges d’excursionisme i muntanya, però també del patrimoni artístic i arquitectònic i la vida quotidiana arreu del país. Per volum i varietat, també destaca la col·lecció de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb prop de 800.000 fotografies.
A la Biblioteca de Catalunya hi ha arxivats 250.000 documents fotogràfics que van des de mitjans del segle XIX i fins l’actualitat. En destaca la col·lecció Josep Salvany, amb 10.000 imatges de paisatges i cultura popular de Catalunya.
La història de la fotografia, des dels inicis fins a la producció més contemporània, és el que contempla el fons de 40.000 exemplars del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb noms destacats com Pere Casas Abarca, Agustí Centelles, Pere Català Pic, Francesc Català Roca, Colita, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Oriol Maspons, Kim Manresa, Josep Masana o Joan Colom. El MACBA també custodia, per exemple, el llegat de Xavier Miserachs.
Per la seva banda, als fons personals de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’hi poden trobar obres de fotògrafs com Josep Gaspar, els Brangulí, Gabriel Casas i Bert i Claret o Frederic Cuyàs.
A finals del segle XIX a Europa, les imatges, fins llavors estàtiques, prenien vida gràcies a l’invent del cinematògraf. Catalunya no en va quedar al marge. Al 1897, Fructuós Gelabert va filmar Baralla en un cafè, el que es considera la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català i espanyol.
A partir d’aquí, molts altres films han marcat un abans i un després en l’evolució del setè art a Catalunya. Així, una de les pel·lícules clau del surrealisme cinematogràfic, Un chien andalou (1928), és fruit d’una intensa de setmana de Luis Buñuel a Cadaqués amb Salvador Dalí. Per la seva banda, Montserrat és el principal escenari de rodatge de la superproducció Parisfal (Daniel Mangrané, 1951).
Durant la Guerra Civil, Espoir/Sierra de Teruel (André Malraux, 1938) es converteix en un valuós document sobre l’actuació del bàndol republicà, tot i que no es podrà estrenar fins al 1978. Ja en ple franquisme, Los Tarantos (Rovira Beleta, 1963 ) és un cru testimoni sobre les perifèries urbanes. I la Transició espanyola no es pot entendre sense La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976).
A més de la producció cinematogràfica també cal tenir en compte la custòdia de tot aquest patrimoni. Una de les principals institucions catalanes dedicades a la seva conservació i difusió és la Filmoteca de Catalunya, amb un fons que inclou mes de 8.000 pel·lícules i una intensa programació regular de projeccions. Pel que fa al cinema alternatiu i experimental, la referència és l’Arxiu Xcèntric del CCCB. El Museu del Cinema de Girona, alhora, mostra els prop de 8.000 aparells i objectes precinematogràfics de la col·lecció Tomàs Mallol.
La cultura catalana no es pot entendre sense els grans equipaments de Barcelona. Són escenaris que han esdevingut la columna vertebral de la cultura del país.
El Palau de la Música, obra de Lluís Domènech i Montaner i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és molt més que una refinada mostra de l’arquitectura modernista. Testimoni d’episodis claus de la història catalana, s’ha convertit en referent per als catalans.
Compartint protagonisme com a símbol de la cultura catalana hi ha el Gran Teatre del Liceu. Construït el 1847 i lligat des dels inicis a la burgesia barcelonina, aquest edifici ha sobreviscut a dos episodis catastròfics: una bomba anarquista l'any 1893 i un incendi el 1994.
Entre els equipaments contemporanis vinculats a les arts escèniques destaquen el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. En l’àmbit musical la referència més enllà del Palau de la Música i el Liceu és L’Auditori de Barcelona. Pel que fa a l’art, les principals institucions són el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ofereix una perspectiva global i històrica de l’art català, i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), aparador de l’art més actual.
Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.
Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.
A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell). L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.
No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.
Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.
Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.
El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).
Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).
Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).
Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).
La revista catalana Dau al Set (1948) i el grup artístic homònim són considerats les manifestacions més importants de l’Avantguardisme de postguerra.
La gran majoria dels seus membres fundadors (el poeta i dramaturg Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) vivien al mateix barri de Barcelona, i els unia la disconformitat amb la situació ideològica repressiva i les limitades possibilitats creatives de l`època. També compartien una gran creativitat, sensibilitat i sentit de l’acció.
El nom de la revista jugava amb la idea d’allò impossible (un dau només té sis cares), i expressava la intenció del grup, situat entre la negació i confusió del Dadaisme i l’alliberadora expressió creativa del Surrealisme.
Les circumstàncies polítiques van dificultar la voluntat de Dau al Set d’incidir en l’entorn social, i l’expressió de llibertat dels seus membres va ser sobretot artística i creativa. Així, van lluitar per evitar les formes expressives establertes pel règim, van demostrar que la repressió no pot ofegar la creativitat i van ser els detonants de noves actituds d’expressió lliure.
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), les manifestacions artístiques a Catalunya adopten mitjans moderns com el cartellisme i la fotografia documental.
Vehicle de consignes per a la conscienciació i mobilització, durant aquest període el cartellisme destaca per la seva creativitat artística i tècnica.
Alguns dels cartellistes més actius són Josep Renau (Hoy más que nunca: Victoria), Martí Bas i Blasi (Feu tancs, tancs, tancs...), Jaume Solà (Unió és força), Lleó Arnau (Assassins!), Carles Fontserè (Llibertat!), Lorenzo Goñi (I tu... què has fet per la victòria?), Pere Català Pic (Aixafem el feixisme), Antoni Clavé (Catalans!... 11 de setembre), Lluís Garcia Falgàs (Informeu-vos dels que lluiten al front), Enrique Ballesteros “Henry” (Voy a luchar por tu porvenir) i Paco Ribera (Diada de la Dona Antifeixista).
La fotografia documental ofereix un testimoni de la realitat del front i la reraguarda durant la Guerra Civil. Fotoperiodistes catalans com Agustí Centelles, Josep Maria Sagarra o Carlos Pérez de Rozas retraten el dia a dia del conflicte al costat de professionals estrangers com Robert Capa i Gerda Tardo, autors d’imatges mítiques.
