Són diverses les institucions i arxius que conserven el patrimoni fotogràfic de Catalunya. Un dels fons més importants és el del Centre Excursionista de Catalunya, amb 750.000 imatges d’excursionisme i muntanya, però també del patrimoni artístic i arquitectònic i la vida quotidiana arreu del país. Per volum i varietat, també destaca la col·lecció de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya amb prop de 800.000 fotografies.
A la Biblioteca de Catalunya hi ha arxivats 250.000 documents fotogràfics que van des de mitjans del segle XIX i fins l’actualitat. En destaca la col·lecció Josep Salvany, amb 10.000 imatges de paisatges i cultura popular de Catalunya.
La història de la fotografia, des dels inicis fins a la producció més contemporània, és el que contempla el fons de 40.000 exemplars del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb noms destacats com Pere Casas Abarca, Agustí Centelles, Pere Català Pic, Francesc Català Roca, Colita, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Oriol Maspons, Kim Manresa, Josep Masana o Joan Colom. El MACBA també custodia, per exemple, el llegat de Xavier Miserachs.
Per la seva banda, als fons personals de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’hi poden trobar obres de fotògrafs com Josep Gaspar, els Brangulí, Gabriel Casas i Bert i Claret o Frederic Cuyàs.
A finals del segle XIX a Europa, les imatges, fins llavors estàtiques, prenien vida gràcies a l’invent del cinematògraf. Catalunya no en va quedar al marge. Al 1897, Fructuós Gelabert va filmar Baralla en un cafè, el que es considera la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema català i espanyol.
A partir d’aquí, molts altres films han marcat un abans i un després en l’evolució del setè art a Catalunya. Així, una de les pel·lícules clau del surrealisme cinematogràfic, Un chien andalou (1928), és fruit d’una intensa de setmana de Luis Buñuel a Cadaqués amb Salvador Dalí. Per la seva banda, Montserrat és el principal escenari de rodatge de la superproducció Parisfal (Daniel Mangrané, 1951).
Durant la Guerra Civil, Espoir/Sierra de Teruel (André Malraux, 1938) es converteix en un valuós document sobre l’actuació del bàndol republicà, tot i que no es podrà estrenar fins al 1978. Ja en ple franquisme, Los Tarantos (Rovira Beleta, 1963 ) és un cru testimoni sobre les perifèries urbanes. I la Transició espanyola no es pot entendre sense La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976).
A més de la producció cinematogràfica també cal tenir en compte la custòdia de tot aquest patrimoni. Una de les principals institucions catalanes dedicades a la seva conservació i difusió és la Filmoteca de Catalunya, amb un fons que inclou mes de 8.000 pel·lícules i una intensa programació regular de projeccions. Pel que fa al cinema alternatiu i experimental, la referència és l’Arxiu Xcèntric del CCCB. El Museu del Cinema de Girona, alhora, mostra els prop de 8.000 aparells i objectes precinematogràfics de la col·lecció Tomàs Mallol.
La cultura catalana no es pot entendre sense els grans equipaments de Barcelona. Són escenaris que han esdevingut la columna vertebral de la cultura del país.
El Palau de la Música, obra de Lluís Domènech i Montaner i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és molt més que una refinada mostra de l’arquitectura modernista. Testimoni d’episodis claus de la història catalana, s’ha convertit en referent per als catalans.
Compartint protagonisme com a símbol de la cultura catalana hi ha el Gran Teatre del Liceu. Construït el 1847 i lligat des dels inicis a la burgesia barcelonina, aquest edifici ha sobreviscut a dos episodis catastròfics: una bomba anarquista l'any 1893 i un incendi el 1994.
Entre els equipaments contemporanis vinculats a les arts escèniques destaquen el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors. En l’àmbit musical la referència més enllà del Palau de la Música i el Liceu és L’Auditori de Barcelona. Pel que fa a l’art, les principals institucions són el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ofereix una perspectiva global i històrica de l’art català, i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), aparador de l’art més actual.
Des del primitiu daguerreotip fins als actuals suports i canals de distribució, la fotografia catalana ha estat protagonista d’una revolució de poc menys de dos segles.
Mesos després d’aparèixer el daguerreotip a França (1839), Ramon Alabern es converteix en el primer català en fer fotografies amb aquest nou invent. Poc després, fotògrafs com José Martínez Sánchez o Juan Martí seran testimonis de la Revolució Industrial.
A finals del segle XIX apareixen els primers fotògrafs artístics catalans (Joan Vilatobà, Miquel Renom o Pere Casas Abarca), propers al Simbolisme i l’Impressionisme, mentre que la segona generació segueix el Pictorialisme (Joaquim Pla i Claudi Carbonell). L’Avantguardisme també arriba a la fotografia catalana, i el treball de professionals com Josep Sala, Pere Català Pic o Gabriel Casas suposa una revolució artística i tècnica.
No és fins la dècada dels cinquanta que ressorgeix la tradició de la fotografia documental. Una nova generació (Francesc Català Roca, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Colita o Eugeni Forcano) mostrarà la realitat de manera crítica i irònica.
Als setanta i vuitanta augmenta la difusió i prestigi cultural de la fotografia, que finalment entra als museus. Amb l’arribada de l’era digital se’n democratitza encara més l’ús.
Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.
El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).
Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).
Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).
Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).
La revista catalana Dau al Set (1948) i el grup artístic homònim són considerats les manifestacions més importants de l’Avantguardisme de postguerra.
La gran majoria dels seus membres fundadors (el poeta i dramaturg Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats) vivien al mateix barri de Barcelona, i els unia la disconformitat amb la situació ideològica repressiva i les limitades possibilitats creatives de l`època. També compartien una gran creativitat, sensibilitat i sentit de l’acció.
El nom de la revista jugava amb la idea d’allò impossible (un dau només té sis cares), i expressava la intenció del grup, situat entre la negació i confusió del Dadaisme i l’alliberadora expressió creativa del Surrealisme.
Les circumstàncies polítiques van dificultar la voluntat de Dau al Set d’incidir en l’entorn social, i l’expressió de llibertat dels seus membres va ser sobretot artística i creativa. Així, van lluitar per evitar les formes expressives establertes pel règim, van demostrar que la repressió no pot ofegar la creativitat i van ser els detonants de noves actituds d’expressió lliure.
Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), les manifestacions artístiques a Catalunya adopten mitjans moderns com el cartellisme i la fotografia documental.
Vehicle de consignes per a la conscienciació i mobilització, durant aquest període el cartellisme destaca per la seva creativitat artística i tècnica.
Alguns dels cartellistes més actius són Josep Renau (Hoy más que nunca: Victoria), Martí Bas i Blasi (Feu tancs, tancs, tancs...), Jaume Solà (Unió és força), Lleó Arnau (Assassins!), Carles Fontserè (Llibertat!), Lorenzo Goñi (I tu... què has fet per la victòria?), Pere Català Pic (Aixafem el feixisme), Antoni Clavé (Catalans!... 11 de setembre), Lluís Garcia Falgàs (Informeu-vos dels que lluiten al front), Enrique Ballesteros “Henry” (Voy a luchar por tu porvenir) i Paco Ribera (Diada de la Dona Antifeixista).
La fotografia documental ofereix un testimoni de la realitat del front i la reraguarda durant la Guerra Civil. Fotoperiodistes catalans com Agustí Centelles, Josep Maria Sagarra o Carlos Pérez de Rozas retraten el dia a dia del conflicte al costat de professionals estrangers com Robert Capa i Gerda Tardo, autors d’imatges mítiques.
Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.
A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.
El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.
La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.
A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Nou en contraposició a vell. Modern enlloc de Modernisme. El Noucentisme, el moviment cultural i polític de principis del segle XX (1906-1923) neix amb la voluntat de superar el panorama artístic català dominant fins llavors. Segons els postulats definits per Eugeni d’Ors, calia recuperar les arrels del món clàssic i crear un nou univers lingüístic i iconogràfic.
L’assaig i la poesia són els principals gèneres literaris del Noucentisme català, i noms com Josep Carner, Enric Prat de la Riba o Pompeu Fabra marquen els inicis del moviment.
Si el Noucentisme trenca amb el Modernisme, les Avantguardes trenquen amb el Noucentisme. Sorgeixen a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial com a reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia. Inclouen moviments artístics com el cubisme, que reinterpreta l'espai i utilitza formes geomètriques; el Futurisme, que desafia la bellesa clàssica; el Dadaisme, caracteritzat per la negació i la confusió; i el Surrealisme, que aposta per la l’absència de la raó en la creació.
A Catalunya els principals noms del moviment literari avantguardista són poetes com Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Josep M. Junoy o J.V. Foix.
Trencar amb els valors socials i artístics establerts i transformar-los en una cultura moderna i nacional amb noves idees. Aquests són els objectius del Modernisme des finals del segle XIX fins a la primera dècada del XX aplicats a totes les arts, inclosa la literatura.
Els primers passos d’aquest moviment a Catalunya van lligats a l’aparició de L'Avens (L’Avenç), la revista cultural de Valentí Almirall, que comptarà amb la col·laboració d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Jaume Brossa, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó. Les discrepàncies dins la publicació propiciaran l’aparició de dues tendències ben diferenciades: el sector regeneracionista, preocupat per canviar la societat i encapçalat per Jaume Brossa, i el sector esteticista, impulsat per Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, defensors de l’Art per l’Art.
Amb el canvi de segle les diferències se superaran amb l’aparició de nous òrgans d’expressió modernista (la revista Catalonia i el setmanari Joventut), que facilitaran un discurs més moderat i participatiu.
Aquesta etapa és la que dóna els fruits literaris de més diversitat i qualitat: Els sots feréstecs (Raimon Casellas), Solitud (Víctor Català), L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol) i Josafat (Prudenci Bertrana). Entre els poetes, la figura cabdal del modernisme català és Joan Maragall, responsable de renovar el gènere, fent-lo més col·loquial i menys grandiloqüent.
