L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
Qui ha dit que un hospital ha de ser blanc i despullat de decoració? Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 1902 l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner va projectar un hospital ple de bellesa, ric en ornamentació, colors i vegetació.
Es tracta d’un complex monumental format per 27 pavellons de maó vermell a la frontera entre l’Eixample i el Guinardó. Una autèntica ciutat hospitalària on, envoltats de jardins, es distribueixen els serveis mèdics i generals, els departaments i una església. Tots ells connectats a través d’una xarxa subterrània de passadissos de 2 Km de longitud que permet el trasllat de malalts sense sortir a l’exterior.
El projecte de Domènech i Montaner, que acabà el seu fill l’any 1930, és una concepció arquitectònica i urbanística totalment innovadora respecte les tipologies d’hospital vigents fins a principis del segle XX. Segueix el corrent higienista: separa els serveis per evitar contagis i afavoreix la llum natural i els espais oberts, per renovar l’aire i fer la convalescència més agradable als pacients.
Després de més de 80 anys d’activitat sanitària, el 2009 l’hospital es traslladà a unes noves instal·lacions. Un cop buits i readaptats, els pavellons modernistes de Domènech i Montaner acullen diferents institucions.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
Ubicat al bell mig de la ciutat de Barcelona, el Parc de la Ciutadella no només és un referent com a espai verd: la seva gran diversitat d'elements (museus, llac, cascada, vegetació centenària, escultures...) fan que sigui especialment valorat pels veïns i visitants de la ciutat. Construït a la segona meitat del segle XIX amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, l’actual parc ocupa els terrenys de la ciutadella que ordenà construir Felip V després de la Guerra de Successió.
Dels pavellons aixecats per l'Exposició Universal se’n conserven el Castell dels Tres Dragons (seu del Museu de Zoologia de Barcelona), l’Umbracle i l’Hivernacle. Però on se centren totes les mirades és en el llac i la cascada monumental. Un jove Antoni Gaudí va participar en la construcció de la font, coronada per una escultura de ferro forjat.
A l’antiga plaça d'armes de la fortalesa trobem la seu del Parlament de Catalunya i, molt a prop, s'hi pot veure una còpia d’El desconsol, de Josep Llimona. Aquesta rèplica és la més destacada del centenar d’escultures que el visitant pot contemplar al parc.
L’accés principal a la Ciutadella es fa pel passeig de Lluís Companys, que encapçala l’imponent Arc de Triomf modernista i que perfila una de les postals urbanes més belles de la ciutat.
Durant molts anys, la Ciutadella va ser l'únic parc de la ciutat, i el primer dels actuals que es va dissenyar específicament com a espai públic. La seva versatilitat converteix el pulmó verd de Barcelona en escenari d’activitats lúdiques i culturals.
Santa Caterina, inaugurat el 1848, va ser el primer mercat cobert de Barcelona. Des del 2005, la coberta torna a ser el seu element diferenciador. I és que l’última reforma ha fet del mercat un referent de l’arquitectura contemporània i un punt d’interès turístic. La teulada ondulant i plena de colors ja s’ha convertit en un nou símbol de Barcelona.
El 1997 els arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van reformar el mercat originari obra de Josep Mas i Vila. El projecte només manté 3 de les 4 façanes originals i aixeca un esquelet de ferro, acer i formigó que, a l’interior de l’edifici, sobresurt entre l’estructura d’arcs de fusta que formen el sostre.
Però sens dubte el protagonisme del nou mercat se l’endú la teulada: una enorme estructura ondulada coberta per 200.000 hexàgons de ceràmica de 67 colors diferents. Obra del ceramista Toni Cumella, representa les fruites i verdures que es venen a les parades i omple la zona de llum i color.
La posada en marxa del mercat ha contribuït a dinamitzar el barri. Ara reuneix sota el mateix sostre les parades de producte fresc, un supermercat, restaurants i l’exhibició de les restes de l’antic convent dominic.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
Ubicada al cor del barri gòtic barceloní, l’edifici de la catedral es va construir al llarg de 150 anys, entre els segles XIII i XV. El lloc escollit va ser el mateix on havia existit prèviament una catedral romànica i, encara abans, un temple paleocristià. El temple està dedicat a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat.
La catedral de Barcelona és un bell exemple del gòtic català, allunyat de la verticalitat del francès. Una curiositat d’aquesta construcció és que té el cimbori als peus de la nau, gairebé a tocar de la façana principal. Això era perquè la tribuna reial quedés igual d’il·luminada que l’altar major.
Aquest cimbori i la façana daten de finals del segle XIX i principis del XX. La façana es va aixecar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 seguint l’estil neogòtic.
És un dels elements més significatius del temple juntament amb el claustre gòtic (cal veure ‘l'ou com balla’ el dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font) i la cripta de Santa Eulàlia amb el sarcòfag d'alabastre ricament esculpit.
Igualment destacable és la col·lecció de retaules, que ocupen les capelles interiors, entre els que hi ha el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell.
Alhora, el cor constitueix un dels conjunts escultòrics més notables del gòtic internacional a Catalunya. Iniciat al segle XIV, al segle XVI es complementa amb mampares amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió i les pintures heràldiques dels cadirats.
