El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi trobem una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic i zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.
El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Al 1881 es va començar la plantació del Parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. Igualment importants en la composició del parc són els elements arquitectònics: el palau, l’estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.
Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió pel Mediterrani. Situades davant de mar i als peus de Montjuïc, durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval, s'hi van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.
El rei Jaume I va impulsar la creació de les Drassanes, tot i que va ser Pere III qui, en col·laboració amb la ciutat i la Generalitat, hi va donar l’empenta definitiva a finals del segle XIV. El primer edifici d’aquesta infraestructura va ser una gran construcció emmurallada amb una torre a cada angle; posteriorment es començà a cobrir i a ampliar. La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta.
Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona. La col·lecció es va iniciar el 1929 i s’ha anat enriquint al llarg dels anys. En destaquen els models de vaixells, d’instruments nàutics, d’exvots, de pintura marítima, de mascarons o de cartografia. També són molt populars la rèplica de la Galera Reial de Joan d’Àustria i el pailebot de Santa Eulàlia.
Tortosa va ser durant els segles XIV i XV un enclavament mercantil de primer ordre. Aquest esplendor es reflecteix en edificis com la catedral, els palaus nobiliaris, el palau episcopal, el clos de muralles o la llotja. Al segle XVI Tortosa era una de les ciutats de més pes polític, demogràfic i econòmic de Catalunya. D’aquesta època daten els Reials Col·legis, el conjunt renaixentista més important de Catalunya.
El conjunt monumental està format per tres edificis. El més important és el Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties, del 1564, on en un inici s’educava a joves musulmans conversos. És un gran edifici de dos pisos organitzats entorn d'un pati central -l’únic pati del Renaixement a Catalunya-, on destaca la rica ornamentació escultòrica amb alta influència italiana.
L’altre edifici és el Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, del 1578. Era en origen un convent dominicà, però els bombardejos franquistes (1937-1939) només van deixar dempeus la senzilla portalada renaixentista de dos cossos.
Completa el conjunt l’Església de Sant Domènec, del 1585. És una església d'una sola nau, d’estil gòtic, amb capelles laterals. En l'actualitat presideix la nau central un armari-arxiu procedent de la desapareguda casa de la ciutat. Des del 2008, acull el Centre d'Interpretació del Renaixement.
Els Jardins de Santa Clotilde, situats sobre un penya-segat de gran bellesa amb vistes al mar, són considerats l'exemple de jardí noucentista. Van ser realitzats per l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, gran seguidor de Jean Claude Nicolas Forestier, que va projectar, entre d’altres, els jardins de Montjuïc i del Parc de la Ciutadella.
En un intent de recuperar les formes clàssiques, els Jardins van ser dissenyats a la manera dels antics jardins del Renaixement italià. S’estructuren a partir d'un esgraonament aterrassat, on la diversitat d'espècies de plantes mediterrànies s'alterna amb petits estanyols i conjunts escultòrics.
Prop de l'entrada principal dels jardins hi ha la casa original que destaca per les arcades de mig punt de la planta baixa, una gran terrassa i una torreta de tres pisos. A la façana sud de la torre hi ha un panell de rajola pintada dedicat a Santa Clotilde que data de 1930.
Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com l'Escala de les Sirenes, que surt des de l'esplanada de la casa. A mesura que s’hi baixa es barregen les olors de resines, llorers i plantes aromàtiques amb la del mar de fons.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l’Orfeó Català, l'any 1891 van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l’entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals de segle XIX. El 23 d’abril de 1905 va començar la construcció i l’alta societat barcelonina no se’n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
A la façana destaca sobretot el conjunt escultòric de l’al·legoria de la música popular. Un cop dins, el vestíbul principal, un espai barroc ple de color, és l’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d’acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran lluerna amb forma d’esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins. L’escenari és l’altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l’edifici.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l’arquitectura es combina amb l’escultura, l’ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l’obra d’art total.
Qui ha dit que un hospital ha de ser blanc i despullat de decoració? Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 1902 l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner va projectar un hospital ple de bellesa, ric en ornamentació, colors i vegetació.
Es tracta d’un complex monumental format per 27 pavellons de maó vermell a la frontera entre l’Eixample i el Guinardó. Una autèntica ciutat hospitalària on, envoltats de jardins, es distribueixen els serveis mèdics i generals, els departaments i una església. Tots ells connectats a través d’una xarxa subterrània de passadissos de 2 Km de longitud que permet el trasllat de malalts sense sortir a l’exterior.
El projecte de Domènech i Montaner, que acabà el seu fill l’any 1930, és una concepció arquitectònica i urbanística totalment innovadora respecte les tipologies d’hospital vigents fins a principis del segle XX. Segueix el corrent higienista: separa els serveis per evitar contagis i afavoreix la llum natural i els espais oberts, per renovar l’aire i fer la convalescència més agradable als pacients.
Després de més de 80 anys d’activitat sanitària, el 2009 l’hospital es traslladà a unes noves instal·lacions. Un cop buits i readaptats, els pavellons modernistes de Domènech i Montaner acullen diferents institucions.
