En aquesta petita vall del Pirineu hi trobem un conjunt d’esglésies i ermites excepcionals que s’erigeix com el bressol i la màxima expressió de l’art romànic català. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, el conjunt de la Vall de Boí el conformen Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Totes les esglésies són visitables excepte Sant Quirc de Durro i l’Assumpció de Cóll.
D’estil romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són temples funcionals i senzills d’una o tres naus, erigits amb petits carreus de granit. Les cobertes són embigats de fusta o voltes de canó. I és que aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat austera, lligada a l’entorn natural i fortament jerarquitzada.
L’interior de les esglésies estava decorat amb pintures murals i talles. Les figures hieràtiques (amb les imatges de la verge i els sants i la figura dominant del Pantocràtor) i el joc de colors caracteritzen unes pintures simbòliques i de gran creativitat, que representen una de les fites més altes de l’art romànic a nivell internacional.
Ja a finals del segle XIX i principis del XX, el conjunt romànic va fascinar els intel·lectuals de la Renaixença. Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, i institucions com l’Institut d’Estudis Catalans contribueixen a la revalorització i conservació de l’art del Pirineu.
Avui una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserva a diferents museus catalans, especialment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tot i així, moltes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures romàniques originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus. En el cas de Sant Climent de Taüll, un modern mapping recrea els frescos originals de l’absis i ofereix una experiència immersiva del que va ser el moment de la seva creació. Alhora, la visita al conjunt d’esglésies es pot complementar amb el Centre del Romànic de la Vall de Boí.
El Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, obres de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, són dues edificacions emblemàtiques de l'arquitectura modernista catalana. Situades a la ciutat de Barcelona, es van construir durant els primers anys del segle XX i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de 1997.
Els dos edificis són bons exemples de l'arquitectura modernista, un corrent artístic sorgit a tot Europa a final del segle XIX que a Catalunya i, sobretot a Barcelona, va tenir una gran difusió.
Tant el Palau de la Música Catalana com l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau són edificis d’ús públic en els quals es fusionen la tradició i la modernitat. En ells s’evidencia una important renovació de tècniques tradicionals i la incorporació de solucions arquitectòniques noves. Al seu valor arquitectònic s’hi afegeix la bellesa i l’exuberància decorativa, esdevenint obres d’una significació artística i històrica universal.
Aquestes construccions escenifiquen de forma magistral l’essència del modernisme i de l’època en la qual s’insereix: més enllà de la vessant artística, va representar un moviment ideològic ampli, fonamentat en la modernització del país i la recerca d’una identitat en un context històric on la societat civil, sobretot la burgesia, va esdevenir la més lleial patrocinadora.
L’obra d’Antoni Gaudí és l’exponent més important de l’arquitectura modernista, moviment artístic que s’estén des de finals del segle XIX a principis del segle XX. Gaudí, arquitecte i artista genial, va fer una interpretació molt personal del Modernisme, amb tècniques arquitectòniques, espacials i decoratives plenes de llibertat creativa i innovació.
El Park Güell, el Palau Güell i la Casa Milà van ser declarats Patrimoni Mundial l’any 1984. Setze anys després es van incloure cinc béns més que conformen un conjunt molt representatiu de l’essència i l’evolució de l’obra d’Antoni Gaudí. Així, les obres declarades Patrimoni Mundial són: el Park i el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Vicenç, la façana de la nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Batlló i la cripta de la colònia Güell.
Gaudí va ser un artista complet, que va concebre l’arquitectura com una obra d’art total, en la qual adquirien importància els edificis però també tots els detalls interiors. Hereu en certa forma del pensament de figures com Ruskin, Morris o Viollet-le-Duc, Gaudí serà al seu torn inspiració per a futurs artistes com Le Corbusier o Dalí.
L’obra d'Antoni Gaudí s’agrupa fonamentalment a Catalunya, malgrat que va treballar també en altres indrets com ara Comillas (Cantàbria), Astorga i Lleó (Castella i Lleó) o Palma de Mallorca.
Les seves creacions s’emmarquen en el context del Modernisme i de la Renaixença, moviments culturals que es van posicionar en la modernitat i el progrés de l’època, però també van desenvolupar un fort sentiment vers les tradicions i la identitat popular.
Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.
Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.
A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
Construït el 1847 a la Rambla de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu es va convertir des dels seus inicis en símbol de l’emergent burgesia barcelonina i catalana.
L’origen del Liceu cal situar-lo en el “Liceo Filarmónico Dramático Barcelona de SM la Reina Isabel II”, una organització creada per cobrir la necessitat d’un conservatori de música a la ciutat. L’èxit de la iniciativa va desembocar en la construcció d’un nou teatre, que es va finançar mitjançant accions mercantils: les llotges i butaques eren de propietat.
En els seus més de 150 anys d’història ha viscut tres tràgics accidents: l’incendi de 1861, la bomba anarquista del 1893, o el devastador incendi de 1994. La darrera reconstrucció, que va durar cinc anys, ha modernitzat l’edifici mantenint al màxim la seva essència original. En destaquen el Saló dels Miralls i la decoració amb motllures de guix daurades i policromades.
Amb 2.292 localitats, actualment és un dels teatres d’òpera més grans del món, i cada any s’hi representen més de quaranta espectacles d’òpera, a més de dansa, recitals, concerts i espectacles infantils.
